A Nadal, neules

Fa uns anys un grup d’alumnes me va regalar un llibre, Espigolant dins l’antigor, que, com diu el subtítol, és un recull de refranys i dites de la nostra terra. Van encertar molt bé el present perquè és una obra que consut de tant en tant i de la que aprenc moltes coses; es veu que me coneixien prou bé. He repassat l’apartat que tracta les festes de Nadal, prop d’un centenar d’entrades entre  refranys i dites... Impressionant. Només per comentar-les totes ja tindria articles per cent Nadals. Però he decidit agafar només la més curta. A Nadal, neules. Segons l’autor aquesta expressió prové de l’antic costum (segle XIII) de menjar neules durant les festes. Ara podem menjar neules a qualsevol època de l’any, però hi ha aquell tipus de neules que només “consumim” per Nadal. Són les ornamentals, aquelles que se fan amb un paper i unes tisores i llavors penjam a les cases. Hi ha gent que té molta manya per fer-les i els queden molt polides. Les més elaborades poden representar imatges, però les més fàcils es fan aleatòriament amb el tall de les tisores. Amb un poc d’imaginació, en algunes neules s’endevinen cors, gotes, garrosses, coves, focs...

A la cova anar em convé

ja que tot sol he quedat,

que assuquí, desesperat,

s’estrago tenc por de fer.

De foc és el meu menjar,

de foc, el meu esperit,

i abans de veure’m rendit

tot a foc ho he de passar.

És la veu cridanera i estrident del dimoni en un fragment de l’obra teatral Els Pastorells. Conten que a Ferreries existia el costum de fer aquesta representació pel voltant de les festes. Per quin motiu es deixen de fer coses que cada any se feien? A Ciutadella es manté aquesta tradició i cada any, abans i després del dia de Nadal, es fan unes quantes representacions. Allà en diuen Es Pastorets. És evident que les dues paraules deriven de pastor i, com que a Menorca no n’hi ha de pastors, solem associar aquets nom als personatges de betlem que van ser testimonis del neixement de Jesús. Els Pastorells representa la lluita del bé (els pastors i àngels) contra el mal (llucifer, satanàs i tots els dimonis i diables de l’infern). Lògicament, i com pareix que hauria de ser sempre, el bé s’imposa.

I d’entre tots els pastors, no podem deixar passar de llis Es pastor gros. N’hi ha que diuen que aquesta cançó de Nadal o nadala té l’origen a Ferreries. Tot és possible. Cum-alre-no, és una cançó prou arrelada entre els ferreriencs. El que sí que és cert és que se va introduir una estrofa (obra de mestre Biel, si no vaig errat) que encara se canta avui dia i fa referència al nostre poble. Antigament, a més de la tornada del “Toca timbal, toca Pasqual...” també se’n cantava una amb lletra diferent i de manera més pausada:

El Bonjesuset és nat

per ser el nostro Messies,

mirau-nos aquí postrat

es poble de Ferreries.

‘nem-hi tot d’una, cap a Betlem,

amb alegria, glòria cantem

a Jesús fill de Maria, que és el nostro minyonet.…

El nom de minyó no és gens emprat i, quan ho feim, sempre sol ser en cançons fetes. La majoria de vegades es refereix a l’infant Jesús. Minyó seria sinònim de fillet petit, fillet del cel o abadeu, que s’empren (?) més quotidianament.

I, precisament, són els més petits de la casa que el Dissabte o el Dia de Nadal, després de menjar, reciten la poesia enfilats damunt una cadira i amb les cares bavejants dels seus pares.

Sembla que durant un temps vam deixar de banda aquesta pràctica, però ara, gràcies a les escoles que els ensenyen uns versos, l’hem recuperada. I així, cada Nadal, els nostres menuts ens solen recitar una poesia diferent. Temps enrere no devien trobar el moment d’aprendre noves composicions  i solien repetir any rere any la mateixa cançoneta. Aquest és un tros d’una poesia que es recitava quan els nostres avis eren filletons:

Petit, petit, petitó,

ha nat el Rei del cel.

Ai, com riu... és petit i tan hermós

que fa ganes menjar-se’l.

El Bon Jesuset ha nat aquest dia

amb molta alegria

dins el meu coret.

Que pugueu veure es dia de Nadal molts anys!

Per seguir el protocol, en aquell temps els fillets solien plegar ses mans en es padrí  i anaven davant els avis, concos i ties mans plegades i cap baix amb unes paraules memoritzades a la boca : “que pugueu veure ses festes de Nadal molts d’anys!”.  Llavors, l’adult els donava la mà a besar i deien:“Bon fillet!”. Si anava bé arreplegaven uns quants cèntims...

No és la meva intenció arreplegar cap cèntim amb aquesta glosa, però que sigui per desitjar-vos unes bones festes.

Davant tothom pleg ses mans

i recit sa poesia,

una neula a tots daria

a pastors petits i grans,

i per vells, adults i infants

de tot cor desitjaria

viure a un món ple d’alegria

com a pastorells germans.

I que aquesta alegria, si és possible, duri més que de Nadal a sant Esteve!

Llenegar

Quan entra el llevant, el temps sol venir carregat de pluja. Ja ho anuncien les dites populars, llevant, aigua davant. I els dies d’aigua, que plou tant, convé fer pont i cova per estar a aixopluc o a coberxo. Perquè el fet és que quan se banyen els carrers i les voreres del poble, es produeixen les situacions més propenses per envelar una llenegada. I si li toca patir-ho a una altra persona, encara res , mal d’altres rialles són, però si me toca llenegar a mi...

Tothom sap que vol dir llenegar i, mensenes, és mal de definir amb paraules planeres; seria el fet de moure’s damunt una superfície sense gaire fricció (si la sola de la sabata llenega damunt l’asfalt del carrer, voldrà dir que no hi ha fricció i, en conseqüència, no podem frenar, perdem l’equilibri i caiem).

És més modern, encara que avui dia més emprat, un sinònim de llenegar, que és patinar. En principi, aquest verb significava relliscar damunt una superfície amb uns patins als peus o amb un patinet. Fa anys, però, que el significat s’ha fet idèntic al de llenegar. Desconec si primer va ser el patí o el patinar. Un patí també pot ser una deformació de tapí, que era un tipus de sandàlia. Com que ara ja no s’usa aquest calçat també ha deixat d’emprar-se el nom. Així i tot, ens queda el seu diminutiu en una expressió: agafar es tapinets, que vol dir anar-se’n.

Tornem a les pluges i llenegades. Amb les aigües de tardor, encara que plogui més envant del que és normal, surten els esclata-sangs i els bolets. A Menorca no tenim el costum de collir moltes castes de bolets. Darrerament, però, han sorgit alguns aficionats boletaires que ja coneixen més espècies comestibles de les que ens van mostrar els nostres avantpassats. Un d’aquests bolets és la llenega (així ho diuen a Catalunya, no sé si a Menorca té un nom més propi). És clar que el seu nom fa referència a l’aspecte llenegós del seu capell. El nom científic que se li dóna, Hygrophorus limacinus, pot fer entendre que tal bolet té certes semblances amb un llimac, animal que, a més de fer oi a segons qui, també té un aspecte bastant llenegadís (s’ha de dir que a Menorca també es diu llimac a una alga marina coneguda igualment com a lletuga de mar).

I rallant de la mar, si una superfície banyada és més propensa a què hi hagi llenegades, no deu importa gaire que l’aigua sigui dolça o salada. Arran de costa també podem llenegar i més si hi creixen alguetes com les lletugues de mar.

Per facilitar les feines als pescadors i propietaris de barques, existeixen arran de mar com unes rampes o inclinacions més o manco llises (a vegades amb un sistema de mosses o canals que encaixen amb la quilla de les embarcacions). Llenegalls, se’n diuen, ja que permeten que les barques lleneguin i l’esforç humà sigui de menor consideració. D’aquestes petites construccions se’n poden veure a molts indrets de la costa menorquina. I unes superfícies llises, tan arran de la mar sempre estaran humides a causa de l’embat i, a la vegada, permetran el creixement d’algues i verdets. Tot el conjunt crea una zona bastant llenegosa que ha provocat més d’una culada. Potser el nom de llenegall prové més de les llenegades de les persones que no de les barques marineres.

Maldar

Llegir les llegendes de Menorca recopilades i escrites per Francesc d’Albranca és un plaer i una delícia. Perquè no és sols el gust de llegir, també es pot aprendre molt sobre la manera de ser i de pensar dels avantpassats menorquins. I és que cada història retreu aquell costum, aquelles supersticions i vivències, aquelles pors i creences que, d’una manera o altra, han influït en el nostre tarannà actual menorquí. A més a més, d’expressions, dites i paraules pròpies de la terra n’hi ha a betzef.

L’altre dia rellegia la llegenda de “Sa Somereta blanca”... Resulta que a un jove, cada vespre que passa pes dret d’una cova, se li apareix una somereta blanca; primer no li fa cas, però arriba que no té altre pensament dins el cap que el refotre d’animal. La història segueix amb aquest fragment: “Provà d’arruixar-la i sa somereta no en féu cas; maldà a fer-li por, i sa por l’agafà a ell.”

Ja es pot veure que és una història de por. Però és una por d’aquell temps, que és una mica diferent a la de les pel·lícules que s’estrenen actualment, i que ja malden d’envelar ben qualque retgiró i de fer estar en trasquiló. Aquestes pel·lícules a vegades “fan un poc de iu-iu”. L’expressió és moderna i la vaig sentir per boca d’una joveneta quan me la mirava amb cara de maleit. Fer iu-iu és equivalent a fer por, fer assunto, fer respecte.

Però la paraula que volia destacar i comentar és el verb maldar. Així com fa un temps l’emprava i l’entenia tothom, resulta que ara entre els nostres joves n’hi ha que ni l’empren ni l’entenen. “Hem de maldar a fer ses coses bé”, els dic moltes vegades i, perquè l’expressió quedi ben entesa, ho solec repetir amb un sinònim “hem de procurar fer ses coses bé”. Diccionari en mà, maldar i procurar tenen un significat molt semblant: maldar vol dir esforçar-se per obtenir alguna cosa i procurar és fer el que es pot per aconseguir alguna cosa. Tanmateix, procur no emprar el verb intentar. Intentar és tan sols obrar o fer qualque cosa per aconseguir l’objectiu.

Com que amb la manera de rallar podem triar les paraules que ens semblen més adequades, m’agrada més emprar els verbs maldar o procurar perquè els seus significats duen implícit l’esforç. Els entesos diuen que açò és necessari i bo, que amb l’esforç les persones augmentam la nostra autoestima en comprovar que tenim la capacitat per resoldre els nostres propis problemes i dificultats i ens sentim satisfets en aconseguir-ho. Però costa despertar la cultura de l’esforç…

Quan l’alumnat em diu “jo ho intentaré...” me sol venir al cap la dita de mestre Yoda, personatge fictici de l'univers d’Star Wars (La guerra de les galàxies): “Do or not do. There is no try”. I els ho solec traduir aixuxí: “Ho fas o no ho fas. No ho intentis!”. I es que si tenim la capacitat per fer-ho, no podem quedar en l’intent.

Açò sí, maldaré no contar el final de la història de “Sa Somereta blanca”. Només diré que acaba com totes les pel·lícules de por: quan sembla que tot s’ha aclarit i resolt, torna a comparèixer el mateix causant de la por.

Arrifoll

Era a un glosat al local socio-cultural on hi participaven glosadors d’Es Mercadal i de Ferreries. Resulta que en un moment de la vetlada va sortir un tema en discòrdia: un glosador mercadalenc va demanar al públic si qualcú el convidaria a dormir per no haver de tornar de nits al seu poble. No sé si transcriuré exactament, paraula per paraula, la glosa que se va improvisar, però sí que donaré entenent la intenció del benvolgut glosador del meu costat:

No sol ballar de capoll

l’amo en Xec de Barbatxí,

ja no ho puc encobeir

que me tens boni sadoll

i et fotré un arrifoll,

saps que es ver, Pere Seguí,

que si vols quedar a dormir

ja et farem neta una soll.

Genial. A més de l’acudit en sí, la composició i les paraules emprades (només amb les que acaben en “oll” ja n’hi ha per fer dos o tres articles) conformen una glosa per quedar a la història. Després d’una resposta així, és clar que el públic esclata, i venga repicades de mans, rialles i comentaris. Entre els glosadors també hi ha mirades alegres i somriures de complicitat. Són moments màgics. Entre la remor confusa de la gent  i el so de la guiterra de fons, vaig aprofitar per tombar un poc el cos i atracar la veu al meu company. Li vaig alabar la treta:

- Açò són gloses!

- I ves, una glosa du a s’altra!- va dir satisfet i mentre se repicava l’acudit ell mateix.

- Per cert,- li vaig demanar- què és un arrifoll?- així com les altres sí, no recordava haver sentit emprar aquesta paraula.

- Un arrifoll? Una renyadeta!- me va contestar.

Segons el diccionari, vol dir renyada forta. Suposarem que el mot es deu poder aplicar a qualsevol grau entre els dos extrems de renyar, perquè entremig de la renyadeta del glosador i de la renyada forta del diccionari hi ha tot un món.

Passat el temps, les paraules s’obliden, però aquesta me va quedar enregistrada (supòs que, més que res, per la situació en què va sortir). Ara sols me falta emprar-la qualque vegada, encara que jo no som homo d’envelar arrifolls. Tothom té la seva estratègia a l’hora de fer rectificar o fer veure a una persona un mal acte comès. A Mallorca tenen una dita: “casa que no s'hi renya, prest s'espenya”, que voldria dir que perquè les coses vagin bé, és necessari que els superiors siguin exigents amb els súbdits. L’exigència, crec, no forçosament ha d’anar lligada al fet de renyar. Som més partidari del diàleg i la paciència. Encara que hi ha vegades, quan ens treuen de polleguera, que és més complicat mantenir l’autocontrol.

Entre la joventut, donar un arrifoll se substitueix ara per fotre un puro. Clar que també ho diu al fet senzill que diguis amb bones paraules qualque cosa que no li agrada...

Però renyar no s’empra només per dirigir paraules contra qualcú per una falta que ha comès, també pot ser la panxa que ens renya en el sentit que ens molesta o ens fa mal. I també hi ha gent que sempre té un queixal que el renya, és a dir, que sempre està de mal humor o que hi ha qualque cosa que no li va bé o el preocupa.     

I si a una persona li han de donar arrifolls massa vegades és que deu fer moltes andanes i, segurament, qualque avi li deu haver dit: “ets de ses talladures de Judes”.

Empit i vençó

“Uns pugen i altres davallen, i açò és el món”.

És una expressió que resumeix en poques paraules com és la nostra bolla del món. Dit d’una altra manera voldria significar que a la Terra hi ha de tot. Encara que, potser, el refrany fa una mica més de referència a allò que feim les persones o al destí que ens pertoca: a uns els va molt bé i a altres els va més malament. Pareix que, en el temps que vivim ara, són poquets els que pugen i molts els que davallen.

El significat és senzill i tothom l’entén: pujar i davallar vol dir canviar del nivell en què ens trobam a un altre de més amunt o més avall. És així de clar. Són d’aquells verbs antònims que no tenen discussió. O sí! Ja ho veurem.

No em voldria ficar gaire amb els sinònims perquè podríem perdre es gambuix. Ascendir, muntar, enfilar-se, escalar, créixer, augmentar, alçar, hissar, criar. Tot són casos concrets de “cosa” que puja. Pot pujar tant en Pere com en Pau, pot pujar el moix, el cotxo, la temperatura, la benzina, el to. Fins i tot una petita quantitat de beguda esperitada pot pujar en es cap; i les coques també pugen quan toven; i una família pot pujar més o manco bé un falcat de fills...

El nostre camí per la vida a vegades fa costa amunt, fa pujada. I, amb les circumstàncies actuals, la costa és soferta i llarga. La costa que és mot inclinada o la part més difícil d'una pujada és el que un temps anomenaven empit. Que un camí faixi molt d’empit, vol dir que fa una pujada molt dreta. El nom faria referència a què el camí és tan inclinat que ens toca boni bé el pit, el tenim en pit.

Amb el davallar trob que és diferent, perquè per davallar no hi ha ningú vell. És a dir no necessitam un esforç tan intens. Potser per açò la nostra manera de xerrar compta amb l’ajuda de dos verbs que es poden emprar indistintament com a sinònims en qualsevol situació: debaixar i baixar. Actualment, però, em fa l’efecte que la joventut (i les persones adultes també perquè, vulguem o no, amb el rallar som els adults que els anam darrera) es decanta més pel mot baixar, en detriment dels altres dos que, encara que vius, perden força. Crec que la influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies hi té molt a veure. Aquestes eines si no vénen en anglès ho fan en castellà, i és més assimilable baixar a “bajar” que no davallar o debaixar.

I, igual que en la pujada, també poden davallar les persones, animals i coses. Fins i tot, en el cas que qualcú es posi a flastomar, poden davallar tot es sants del cel. I si una persona es posa caparruda i no vol canviar d’idea se li diu que no vol o no sap davallar de s’ase.,

I si l’empit és la pujada, la vençó és la davallada. I, qui ho diria, segons els diccionaris vençó té el significat de ser vençut. Anar en vençó a Menorca vol dir anar bé, anar endavant, progressar. I si un camí fa costa avall anirem en vençó! D’aquí que vençó agafi el significat contrari d’empit.

I, per acabar, quan a escola toca davallar el to de veu, moltes vegades me surt l’expressió heretada de s’àvia i ma mare, i dic: “rallau petit!”

Bit

Na Susana i na Marta miraven de fer una feina conjunta amb un ordinador. Es queixaven que l’aparell era vell i feia poca via. Veritablement, els seus dits anaven tan deveres damunt el teclat que la pantalla no donava abast per mostrar les imatges i textos requerits.

-         No té prou memòria!- van acabar sentenciant.

Després me van fer una explicació de bits i bytes i capacitats de memòria del disc dur  que em van deixar esbadalit. Però, d'entre tot, el cap va retenir i guardar el bit; és una paraula que sempre m'ha ballat dins el cervell. A Menorca, fa molts anys que en tenim de bits, i van arribar molt abans que qualsevol ordinador o sistema informàtic començàs a navegar davall la capa del sol.

El bit és una eina que empren (o empraven) els fusters i mestres d’aixa, una espècie de plana per fer motlures ornamentals. Els més entesos diuen que n'hi ha de dues formes: bit de pla i bit de cantell, i que fan els motlos diferents. On ho tenc més present és a les bigues de llenya, n'hi ha que tenen  un solc de pam llarg fet amb aquesta eina i és per fer polit.

Tant el bit que mesura la capacitat de memòria com el bit que s'empra per fer motlures provenen de l’anglès. El primer ve de l’anglès nord-americà informàtic i és l’abreviació de bi(nary) (dig)it ; el segon és herència de la dominació anglesa de Menorca i, en  anglès britànic, bit vol dir mossegada... Curiosa similitud.

En el cas de les bigues, aquesta mossegada no té sentit si no es veu. Quan ara miram el sostre d'una casa moderna, no veim ni bigues ni bits ni res de llenya. És com si fos una paret més, però posada horitzontalment. És el que ara la jovenea anomena “tetxu” (del castellà, techo). Però, és clar, aquí tenim unes paraules ben nostres per referir-nos a la superfície que limita la part superior d'un estudi: esperiment i treginada.

L'esperiment té un origen ben particular perquè és una deformació que popularment s'ha fet de la paraula paviment: el costat contrari del sostre! Llavors amb una mica de jocs de sons i lletres i per influència analògica de experiment ens queda l'esperiment com a sostre. S'ha de dir que un experiment és tant l'activitat pràctica que feim dins el laboratori com una persona experimentada. Deu ser aquesta la particular suposició que la paraula esperiment va ser inventada per la gent major, que té molta experiència...

La paraula treginada tal vegada ens sona més, entre altres coses, perquè era el nom d'un grup de música folk (dels anys 70) que representà la música popular menorquina i que es van tornar ajuntar aquest estiu per participar al festival M-sona. No sé  si aposta o sense voler es van posar Traginada amb a ... Aquesta paraula deriva de l'àrab tajín, que significa ‘cassola’. Supòs que també va ser gent experimentada que va veure certes similituds entre la forma còncava creada per les bigues encreuades i la forma d'una cassola.

Na Marta i na Susana van presentar una feina molt ben feta, però poc s'imaginaven que m'havien donat peu a un escrit. Mentre sortíem de l'aula d'informàtica me vaig fixar que entre l'alumnat hi ha qualque bigal que amb el cap cuida a tocar les bigues de l'esperimet.

Retgiró

Entre aquella família que passejava el dia de sant Bartomeuet hi havia un fillet petit, de devers dos anys. S’havia avançat i amagat darrera el tronc d’una alzina, d’aquelles que creixen a la plaça del poble. Açò d’estar amagat és un dir, perquè tota la seva família el veia mentre a poc a poc s’hi atracava. L’infant va sortir de sobte de l’amagatall quan els tenia a la seva alçada:

-          Uuuuuuh!- va fer.

-          Ai, quin susto!- va exclamar exageradament son pare, abans que el fillet es posàs a riure.

Les dones venien unes passes més enrere i el fillet es va amagar una altra vegada i es va ben apreparar per un altre assalt:

-          Uuuuuuuh- va tornar fer.

-          O retgiró!- van sentir que deia s’àvia amb la mà al cor i les lògiques rialles del nét.

Una mateixa situació dóna peu a una mateixa reacció, però amb expressions que, encara que signifiquin el mateix,  són diferents.  Curiosament, ni susto (que es deu considerar castellanisme) ni retgiró (que deu resultar massa local) no surten als diccionaris normatius. I és normal que no hi surtin perquè ja existeixen altres obres més extenses i completes que en donen constància i expliquen el que han d’explicar.

M’he fixat que actualment la gent empra molt més el susto: “sa pel·lícula envela colque susto...”, “ho vam passar malament, però tot va ser un susto!”.  El retgiró era molt més emprat fa uns anys, quan la gent se retgirava per poca cosa i donava o tenia qualque retgiró inesperat.

També és més propi d’aquest temps enrere l’expressió en trasquiló. Una persona estava en trasquiló quan tenia qualque motiu que la feia estar intranquil·la o que la feia estar carregada de por: “ses amenaces d’aquest homo me tenen en trasquiló” .

Susto i retgiró tenen els seus corresponents verbs: assustar i retgirar, que també són sinònims. Del primer recordarem la cançó popular:

Na Catalina de plaça
aquella qui ven es pa
li encengueren sa traca
i ella tota s'assustà.

(la lletra, perfectament, haguera pogut dir: “i ella tota es retgirà”)

A retgirar, a Menorca, li passa com a altres paraules. El mot normatiu és regirar. Però si de passejar en feim passetjar, de pijallida (pegellida)n’hi ha que diuen pitjallida i de llegir en podem dir lletgir (fins i tot, a certes persones del camp, els  he sentit a dir “intel·litgent”), no és estrany que tractem el regirar de la mateixa manera.

Tal vegada es podria afegir un altre verb als dos esmentats i així arrodonim la trilogia: espantar. De la mateixa manera espant entraria dins la categoria del susto i el retgiró per formar un altre trio.

Però, val a dir, que espantar té un altre significat que m’ha sorprès. Es veu que a les illes també vol dir que el sembrat s’asseca abans d'hora, per l'excés de calor.  Quedar espantat com es blat de l'any tretze vol dir quedar suspens de por, de sorpresa; no saber què fer. Sembla que el 1613, la collita de blat va quedar anul·lada per haver-se assecat prematurament. Aquesta mala collita devia tenir tothom en trasquiló; i en aquests casos un alleugeriment de l’ànima era posar-se a cantar, perquè “qui canta, es seu mal espanta”.

Es tambor i es...

Sa Plaça és s’antic lloc

on s’emoció mos guanya,

sa veu de sa gent s’escanya

quan sentim es primer toc...

com si es tambor fos foc

i llum s’instrument de canya.

Voldria seguir s’estol

de s‘instrument primitiu,

que en català normatiu

en diuen flabiol,

però en xerrar qualsevol

aquí mai ningú li diu.

I sa canya fa de brida

quan es toc dóna es sus,

que es tros entre nus i nus

li dóna sa seva mida,

i com es fets de sa vida

es nom sol venir de s’ús.

Sol sonar més afinat

si se cull en bona lluna,

i també amb sa fortuna

de fer bé cada forat,

i dos i cinc per costat

és sa forma més comuna.

Si a sa canya, preu per preu,

se li lleva es borrissol,

en es mot no fa condol

si una lletra se li treu,

i as final mos dóna peu

a què li diguem fabiol.

Perquè soni és sa manera

bufar i fer vent d’un cap

on se li col·loca es tap

fet de llenya de figuera,

i llavors sa gent espera

que el faixi sonar qui en sap.

Ell es dits seran es ponts

i sa mà endreta s’armada,

i així tots a la vegada

traven s’aire de ses fonts,

per fer-ne es diferents sons

que componen sa tonada.

Com notes des faristol,

amb es sons surten més mots,

que sa llengua treu rebrots

a partir d’un nom tot sol,

i així també surt fubiol

maldament no ho diguin tots.

Es so crida a pas d’ase

bells cavalls i bons caixers,

i amb es ritme des procés

surten de sa seva casa,

i es replec no sol fer vasa

fins que agafen es darrers.

Es toc de s’instrument fi

que comença a migdia,

umpl es poble d’harmonia

i acompleix es seu destí...

davant eixerma es camí,

de sa colcada és es guia.

I s’ambient en es rodol

l’acompanya oportú,

i entre tots hi ha colcú

que el nomena fibiol,

com si li donàs control

i el fes sonar més segur

Per una mateixa faula,

per un mateix instrument,

d’una forma diferent

pronunciam sa paraula,

però amb una o altra baula

tothom se dóna entenent.

No mos ha de sebre greu

com ho diu cada persona,

que ressona des de estona

com qui surti del cor seu:

és veu de Sant Bartomeu,

sa que s’instrument mos dóna.

Sa darrer glosa és,

s’ha acabat es protocol,

ell serà es meu consol

si a ningú jo he ofès,

i en dir “es tambor i es...”

cadascú ho diu com vol.

 Sant Bartomeu 2011

Born i bòrn

A la Plaça d’Es Born de Ciutadella és on hi ha es Cagarro (és la befa que en feim els ferreriencs del monument que fa referència a l’assalt dels trucs). Clar que els ciutadallencs, extremats ells, en diuen sa Piràmide. I entremig d’un cagarro i una piràmide hi podem situar una àmplia gama de “monuments” i, segurament, hi trobaríem el que realment és, un obelisc. El born era la plaça, de les ciutats importants, on es feien els torneigs i festes cavalleresques...

Però pels menorquins un born també és una altra cosa. Fa relativament pocs anys a Ferreries era prou comú sentir a dir a la gent que posarien el sopar dins un born, o hi durien una coca, o l’emprarien per posar i llevar taula. És molt segur que la gent més jove no hagi emprat ni sentit emprar mai aquesta paraula amb el significat de safra. També pos en dubte que actualment se li digui safra. Me fa l’efecte que, com en moltes altres ocasions, ens decantam altra vegada per la versió castellana “bandeja” (i amb el so fricatiu velar sord de la jota incorporat). Per altra banda, el vocable “born” diuen que ens ve arran de la dominació anglesa de Menorca del segle XVIII. “Board”, en anglès té el significat de post o safra i, per ser exactes, hauríem de pronunciar bord entost de born; emperò aquí crec que devia tenir influència, per similitud de sons, el nom de la plaça ja comentada al principi. Aquest mot amb aquesta accepció no s’empra a cap altra indret de parla catalana. I com a parlants menorquins ens ve el dilema, quina paraula hem d’emprar? La que ens ve de l’anglès? La versió castellana? O la pròpia catalana? Personalment, tenc simpatia pel born, però...

Passem de born a bòrn. Per fer-ho només hem de canviar el so de la vocal. És clar que amb aquest canvi no solament baratam el significat de la paraula, sinó que passam a un camp semàntic totalment diferent. També és cert, però, que ara no està en boca de gent del carrer anomenar d’aquesta manera un borp (o vorp) o una medusa. Així i tot, encara he sentit a dir a persones més majors de Ferreries que aquest animaló es diu bòrn. Temps enrere no se’n veien tants. Els que ja tenim una edat recordarem haver anat a qualsevol platja, tant de migjorn com de tramuntana, i no passar cap pena per una picada de bòrn. Ara tot són precaucions i hem de tenir ànsia dels més petits per evitar-ne el contacte. I és que a vegades la vorera de la mar és un negrer de bòrns (que voldria dir que n’hi ha un falcat, que n’hi ha molts). Encara que les causes no estan molt aclarides es creu que una raó de la seva proliferació és la manca de depredadors (com les tortugues marines) i l’altra seria l’augment de temperatura de l’aigua de la mar.

I ara, com fan a l’orient, es vol començar el costum de menjar els bòrns. No sé exactament com es cuinen ni quin gust fan (pareix que primer els han de secar per ser comestibles), però pareix una bona mesura per reduir les plagues. Veurem si amb els anys arrela l’hàbit de consumir aquest animal i, un dia, a un bon restaurant ho demanarem:

- Un born ple de bòrns!

Pans i panets

Una dona de mitjana edat me retura. Només la conec de vista i m’hi atrac amb un mig somrís, me té una mica en trasquilo. Ella tota decidida i aliena al meu estat d’ànim m’esbutza aquesta:

- Avam, tu qui escrius aquestes coses per sa revista... Hi ha una paraula que me sona molt malament i a Ferreries l’emprau molt, que és bocadillo. Jo, a Es Mercadal, estava avesada a dir panet, però quan vaig en es forn ja no sé com ho he de dir.

Evidentment, panet està molt ben dit, perquè no és més que un pa petit. I la paraula bocadillo ens prové del castellà, un diminutiu de bocado (la traducció literal a la nostra llengua seria mosset. Si mateix, ho deim anar a fer un mosset, però no ens referim precisament a aquesta casta de pa. El català normatiu proposa la paraula entrepà, mot que a la nostra terra no té gens d’èxit).  Fets els comptes , no hi ha cap persona que, individualment, determini quines paraules s’han d’emprar i com s’han de dir, quines estan bé i quines malament. Però, altrament, és entre totes les persones que ho determinam. I, en aquest sentit, qui estima la seva llengua, hauria de poder conèixer i emprar les formes d’expressió que li són pròpies. Amb el bocadillo, els parlants de Ferreries no hem tingut l’acudit de cercar un derivat com han fet els mercadalencs (que de pa en fan panet) o no hem sabut posar mà al lèxic que ja teníem com els de Ciutadella (que han estès el significat de cóc).

El comentari d’aquesta dona (i des d’aquí un agraïment a totes les persones que de tant en tant me fan qualque suggeriment) donaria peu a xerrar de tota la terminologia que tenim entorn d’aquest aliment bàsic. No són les meves pretensions. No en som gaire entès i com diu la dita qui molt xerra, molt erra. Permeteu-me que tan sols faixi unes petites referències a algunes castes de pa i algunes expressions, perquè només amb açò ja tindrem prou pa tallat...

I començarem amb les coques pintades. Tothom sap que encara que se’n digui coca, la pasta és de pa. Són aquells pans rodons amb els típics quadres damunt. La coca blanca és la que està feta de farina flor i la coca rossa, com diu el seu nom, es fa de farina rossa (de més baixa qualitat). Encara que als forns la rossa  ja no es veu, la podríem comparar amb un pa integral (amb el color més clar). Diuen que quan son acabades de fer i són encara calentetes, les coques rosses són d’allò més gustoses. I precisament per açò, com que el pa és tan bo, a les bones persones se’ls diu que són un tros de pa.

Antigament  el pa més freqüent tenia forma de barra, però amb molt més gruixa que l’actual. Encara se’n couen de semblants durant les festes. Per aprofitar-se bé, aquest pans es llesquen. Avui dia és fàcil aquesta operació, al forn mateix tenen una màquina que talla tot el pa a la vegada i deixa les llesques ben cabalenques. Abans, lògicament, aquesta tasca es feia a casa i era tot un art tallar amb un ganivet llesca per llesca.

Ens deixarem el panet de viena (pa fluix), el cóc (llonguet), la barra, la flauta, la baguette, el bocata...

I al forn, que cadascú demani què vol com trobi, que des seu pa farà sopes.

Estrener

Na Maria tenia mal de queixal, i sa mare, si mateix, quan s’ho va mirar no n’hi va veure cap de corcat, cap càries aparent. Sa mare no és dentista, però sap de la vida; els anys solen donar experiència, que vol dir molts de coneixements i desenvolupament del sentit comú.

-Tal vegada és que te surt s’estrener!

Na Maria no va quedar del tot contenta. Encara que sabés que era el queixal estrener, de mal en tenia ben igual...

Quan a l’ordinador escric “estrener”, el corrector ho subratlla amb la típica línia ondulada vermella. I és que estrener no surt aumon. Aquesta paraula no existeix! No surt ni al corrector, ni a cap diccionari (ni tan sols a l’Alcover-Moll), ni tampoc a cap entrada del cercador del google. I, tanmateix, som molts els ferreriencs que l’empram. L’estrener és el queixal que surt més enrere, i sol sortir ja a l’edat adulta; en algunes persones solament no els surt. Per mor que apareixen en edat avançada i passada l’adolescència, molta gent també li diu es queixal des seny.

Segurament, el fet de dir estrener deu ser perquè la manera de pronunciar-ho s’atraca molt a extremer (aquest mot sí que surt als diccionaris). I si extremer ve d’extrem, estrener deu venir d’estrena. I posats a analitzar els significats podríem dir que tots dos són vàlids. Tant podem considerar que el queixal surt a l’extrem de tota la dentadura com que s’estrena després de tota una temporada sense sortir cap altra peça.

D’extrem també tenim extremat, que seria sinònim d’exagerat (aquí pronunciam “exiserat”). Evidentment aquest derivat em deu haver vingut al cap arran de les festes de Sant Joan; sempre solem dir que la gent de Ciutadella és un poc extremada i no només amb les festes sinó en qualsevol àmbit de la vida, seria una mica el seu fat o, potser, el seu caràcter. Però, ben pensat, de gent extremada n’hi ha per tot i, tal vegada, en algun moment tothom ho ha estat.

Després de les dents de llet, les peces que ens surten ja són definitives i, com que ens han de durar tota la vida, convé que en tinguem ànsia. No sigui que envelem una empasta i acabem amb tots els queixals empastats o, pitjor, amb les dents postisses. I és que la funció que fan és prou important: mossegar i roegar.

Però amb açò de queixals i rosegar, ja se sap, “Déu dóna faves a qui no té queixals”... Aquesta expressió se sol emprar per indicar que moltes vegades les ocasions més bones vénen a les persones que no les poden aprofitar. En altres ocasions no tan agradables ens podem trobar amb qualque persona que tothora troba motius per estar de mal humor. És una d’aquelles que sempre té un queixal que el renya. I si en tost d’una persona d’aquestes ens en trobam dues, potser ens podem veure implicats enmig d’una lluita i no és el cas de voler-hi intervenir que en podríem sortir escaldats; seria convenient d’aplicar l’altra dita “entre dos queixals, en lloc de dits, posa-hi didals”.

Sigui el que sigui sempre podrem enredar qualcú amb l’endevinall: “un convent de monges blanques i un frare vermell que els hi pega per ses anques”.

Edat burral

Potser és per la meva condició de pare i mestre, i segurament per mor que cada dia convisc amb persones d’una edat similar, que de cada vegada pareix que l’etapa adolescent és més preocupant (per l’educador) i es viu d’una manera més manifesta (per l’adolescent). Es sol dir que l’adolescència és aquella edat en què es deixa de ser un fillet o filleta però encara no s’és persona adulta. Durant aquest procés, s’adquireix una major independència i seguretat, però per arribar a tenir el seu propi criteri haurà de fer front i rebutjar els criteris i maneres de veure dels adults, sobretot els més pròxims: les mares (que solen ser les que pateixen més), els pares i professorat. Per tant, aquesta rebel·lia que mostren les persones adolescents envers l’”autoritat”, no l’hem de veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell al·lot o aquella al·lota creixi i arribi a fer-se persona adulta, amb pensaments i opinions propis, i capaç de valer-se per ella mateixa.

Les maneres de fer i dir les coses i que als adults ens sobta tant (com si mai haguéssim tingut la seva edat) fan que qualifiquem aquesta etapa amb noms una mica despectius, com si viure l’adolescència fos cosa dolenta. Maldament ja no s’empra tant, se sol dir que tenen s’edat burral. I aplicam aquesta expressió els adults després d’una actuació inadequada (quan manifesten el seu desacord amb crits, o quan no ens volen acompanyar pel carrer, o simplement quan desitgen comunicar-se amb el Messenger entost de trobar-se cara a cara).

Actualment, senten altres maneres per referir-se a les persones d’aquesta edat. Dins l’aula és una excusa habitual quan, fent d’educador, els retrec algun acte: “és que esteim a la edad del pavo!”. I les mares (sobretot elles) m’ho diuen a vegades durant les entrevistes: “Sa filla està ben pava!”. La llàstima és que pronunciam l’expressió íntegrament en castellà.

I tal vegada seria més endevinat tractar les persones adolescents com a indiots que com a ases... Perquè edat burral voldria dir edat d’un ase i, a la nostra terra, solem aplicar aquesta paraula (fer s’ase, ser un tros d’ase) a les persones estúpides i amb poc enteniment. I crec que l’adolescència no té res d’açò. “El pavo”, l’indiot (o gall d’indi), en canvi, sol ser un animal que infla les plomes; i fa com la gent que, quan s’estufa, és per fer-se veure, per mostrar-se més com és, per dir “aquí som jo!”, que és el que fan els al·lots i les al·lotes adolescents.

Així, tal vegada podríem reivindicar l’expressió “edat indiotera”...

Tanmateix, burro (pronunciat “burru”), existeix a la nostra llengua en algunes expressions.

“L’han fet burro amb as i rei”,que vol dir que s’ha guanyat una persona que disposava dels millors recursos. Potser la dita prové d’un joc de cartes, que es diu burro o burret, i no sé prou bé com s’hi juga, però els asos i reis deuen ser cartes bones.

Després del que m’ha costat escriure l’article, no me voldria enredar molt ni ficar-me gaire en aquest joc, no sigui que els bon jugadors m’ho recriminin i encara hi surti perdent. Açò ja seria “burro, paga i fe-la”.

Calçons de davall

Les modes canvien constantment. D’un any per s’altre ens capgiren els colors, les formes, l’estampat, el teixit, la marca... fins i tot els equips de futbol canvien qualque cosa de la seva indumentària. És evident que aquestes modificacions estan ben pensades per les cases comercials i se fan per fer gastar. També sembla que aquests canvis i la publicitat que se’n deriva, van dirigits a la població més jove que és la més fàcil de manipular (encara que avui en dia, intents de manipulació en rep tothom i constantment). Així, ens veim empesos cada temporada a haver de comprar roba per no anar amb els vestits de l’any tirurany.

En el cas dels al·lots, una d’aquestes modes fa que duguin els calçons a mitjan anca o, fins i tot, n’hi ha qualcun de més extremat que se’ls posa part davall, de les anques. Per un qui està avesat a dur els calçons a la cintura fa l’efecte que és una mica incòmode (a casa ho he provat i, a més de ser molest, me sembla que no vaig vestit del tot). Segurament qui du els calçons tan avall deu pensar el mateix dels altres. Però la conseqüència que du aquest costum és la de mostrar a tothora els calçons de davall. I clar, no se’n poden dur uns de qualsevol. Ara no compten per res aquells calçotets blancs de tota la vida. Es tracta de lluir, i açò vol dir que s’ha de veure que són bons, nous i de marca.

Potser aquestes “imposicions” han provocat que també canviï la manera d’anomenar-los. Cert és que de fa estona, a més de calçons de davall o calçonets, ja s’emprava el castellanisme calzoncillos (amb la particular adaptació fonètica “calsunsillus”). S’entén que l’economia de la llengua fa que les paraules s’escurcin i, actualment, molta jovenea tan sols es queda amb la part final del mot: els diu cillos (pronunciat “sillus”).

I així com tenim els calçons de davall també tenim els calçons de damunt, que serien els que formen part de la indumentària exterior. En el nostre cantó de món actual, tant homes com dones duim calçons, però no fa massa temps era una penyora exclusiva masculina (per indicar el lavabo de dones, en els bars i restaurants, encara ara es posa un dibuix d’una persona amb falda). I ja se sap, la societat masclista inventa expressions: dur els calçons (en el sentit que qui els du té el domini dins una família o un col·lectiu) o mentres hi hagi calçons, que no paguin faldons (és a dir, que no s’ha de permetre pagar a les dones si hi ha qualque home entre elles).

I qui va pagar la ignorància vaig ser jo quan, encara a l’escola, l’alumnat em feia evident el fet. Ja notava que emparaven locucions del tipus tenir la farmàcia oberta, i jo, pobre innocent, no entenia res; i bensenes veia que tothom me mirava i feia el somrís! Ja ho haguera entès bé si algú m’hagués dit a veure si havia anat a cobrar a la sala... En qualsevol cas, són dues maneres d’expressar que una persona du la bragueta oberta.

Quan m’ho van dir clarament, em vaig aixecar la cremallera sense precipitació, però amb el convenciment que tothom sabia de quin color duia els calçons de davall aquell dia.

Molts anys!

“Qui dia passa any empeny”, diu la dita. I quan aquest dia coincideix amb l’aniversari sembla que empeny un poc més. Fer els anys vol dir afegir un nombre més als anys que teníem ahir i aquest dia és especial. Crec que a la majoria de persones ens agrada fer els anys, maldament les percepcions siguin diferents segons l’època de la vida.

Quan som infants volem tornar grossos i grosses i ens encanta fer anys perquè és un senyal inequívoc que ens feim grans. Pareix que l’edat ens dóna més categoria. I ja se sap “com més anys, més afanys”.

Però d’adults, quan ja entram a la maduresa, ens passa un poc el contrari “com més anys, més desenganys”; ens agrada fer els anys però normalment en volem aparentar manco dels que tenim. Fins fa poc aquesta característica semblava més pròpia de les dones, potser els homes ho dúiem més amagat; el que és cert és que avui dia la majoria de la gent dur en boca l’expressió “no són els anys que fan vell”. És el missatge que rebem de per tot: models socials, veu del carrer, cosmètica, anuncis... Pareix que el món és dels joves i per als joves i per açò és necessari conservar l’eterna joventut. No està bé ser vell... I açò no obstant “ningú vol ser vell, i tothom hi vol arribar”.

A Menorca, derivat de vell tenim la paraula vellesca, que seria una cosa o un conjunt de coses velles. Pareix que també es pot aplicar a l’herba seca de les tanques (de fet, seria herba vella). De vell també surten les velleses i d’aquest mot tenim les expressió “arribar a ses velleses” i “tenir unes bones velleses”. Perquè també és cert que “el diable (o dimoni) quan va ser vell es va fer ferrer”.

Però tornem als anys, a una conversa d’un dia qualsevol amb un adolescent qualsevol:

- Avui, en Joan fa ets anys!! Ja en fa catorze!
- En veure’l, dóna-li es felices! - i ho diu pronunciant la “c” indistintament com a essa sorda o com la zeta castellana; açò sí, les “e” sempre són tancades.
- Idò ja li donaré es molts d’anys de part teva...- açò dit en segones intencions
- Mots d’anys, molts d’anys... A ca nostra sempre hem dit felices!

I segurament té raó; sols li deu venir a la memòria aquesta manera de felicitar la gent, la majoria del seu entorn l’empra. I és el que ens passa a les persones, petites, adolescents i adultes: ens costa molt poc enganxar-nos a la majoria! Però, posats a rallar, tothom té dret a decidir i xerrar com vulgui i baratar les paraules i expressions. De fet, és la majoria que decideix el destí de la llengua...

- Bé, a jo m’agrada més dir “molts d’anys”. Trob que aquesta expressió és més nostra, més d‘aquí.

-“Com més vells, més ases”- açò no ho diu, per respecte, però en la mirada s’intueix que ho pensa.

Sigui el que sigui, crec que, més tost, queda prou gent que felicita amb els “molts d’anys” (o “molts anys”) i, per ser més optimistes, encara hi ha famílies que empren la mateixa expressió fins i tot per quan fan festa. La diferència és que el dia de l’aniversari s’estira una orella mentre es diu: “mooolts d’aaaanys!”

Blat d'indi

És verd i no és juevert,

és groc i no és safrà,

fa ones i no és la mar.

(N’hi ha que entremig hi afegeixen “té serres i no és porc, té corona i no és capellà”).

La resposta a l’endevinalla (o endevinall) és el blat o, més ben dit, un camp de blat perquè d’altra manera no s’explicarien les ones provocades pel vent quan envest tota una tanca sembrada. I aquest temps és justament quan el blat fa el canvi de verd a groc, és l’època de segar («maig, a segar vaig», « pes juny, sa fauç as puny»). Encara que tot ha baratat tant... Són impressionants els canvis que han viscut els nostres avis, passar de l’arada al tractor i de la falç a la màquina segadora. És clar que la vida ha experimentat sempre èpoques de canvi, però sembla que ara els canvis són continuats i els infants, que han viscut sempre així, no saben ni ho poden entendre d’altra manera. Segurament aquest és un dels motius que fan que les persones majors no entenguin prou bé els néts i al revés. L’altre dia una sàvia persona em deia que trobava a faltar el contacte i la comunicació entre passat i present (avis i néts), i advocava aquesta necessitat per no perdre part de la nostra arrel, la nostra manera de ser i el nostre vocabulari.   

Lligada al blat podríem descobrir un bon caramull  de terminologia, des de llaurar la terra amb l’arada fins a la mesurada amb la barcella i el boix : xarcolar, segar, garbejar, batre, ererar... xapó, cavalló, vencís, batedor, erer... No acabaríem mai ! La majoria d’aquestes paraules ja no tenen molt de sentit perquè, com hem dit altres vegades, són noms de feines que no se fan i eines que no s’empren. Així i tot, sempre és interessant conèixer i polit recordar.

De dites i refranys relatius a aquestes paraules també n’hi ha a betzef. Aquestes expressions, però, encara poden tenir utilitat perquè moltes tenen un doble sentit: «No diguis blat que no diguis sac, i encara fermat», «Batre per sa palla», «Després des segar ve es batre»...

Però, anem al gra. L’origen d’aquest article és que fa poc, a la sortida d’una botiga de llepolies o porquerietes, vaig sentir una filleta com comentava a una amiga que havia comprat “maís” (i ho pronunciava així, amb la essa final i amb el so obert de la “a”). Segurament, aquesta filleta mai no ho ha sentit a dir d’una altra manera. I és una llàstima que no conegui la locució tan menorquina blat d’indi. Aquesta gramínia, a altres contrades, també rep el nom de blat de moro o blat de les Índies. Suposadament és una planta que devia arribar a la nostra illa molt més tard que el blat i la novetat va ser batiada d’aquesta manera  (tal vegada estaven de moda els productes de les Índies que, d’altra banda, ningú no devia saber per on parava).

Potser el gall d’indi (o indiot) va tenir la mateixa sort. Açò no obstant, des de la seva arribada, aquest animal se devia adaptar a les noves condicions que li oferia la nostra terra perquè actualment se xerra d’una raça pròpia de Menorca.

...Uf! L’energia que he posat en escriure aquest article  m’ha fet tornar blau com l’indi (o l’Índia).

Floreti

El diumenge següent al de Pasqua és l’Àngel i és un dia en què, tradicionalment, un grapat de fillets i filletes fan la primera comunió. Verjos i verges els diuen. Verge és una paraula d’una única terminació (la Verge, platja verge, oli verge), però adoptam la terminació “o” per fer notar la diferència entre masculí i femení. Sigui una cosa o altra, la primera comunió sol acabar en un convit on no s’escatima el menjar. És un bon dia per fer ensiamades. Evidentment,  l’altre bon moment per fer-ne és per Sant Bartomeu.

I no solem pronunciar la forma més correcte “ensaïmada”, segurament perquè aquí no empram el mot saïm quan rallam dels ingredients. El saïm és el greix, és a dir, el sèu blanc de porc. Potser seria més correcte, llavors, que a les coques resultants els diguéssim “enseumada”, ara que, de fet, tenim una altra expressió per referir-nos-hi: la coca bamba.

Actualment som més propensos a fer canvis amb les paraules , moltes vegades per influència d’altres llengües .I no és com en el cas dels sants que es poden intercanviar;  noltros ens quedam una paraula d’un altre idioma però no els en donam cap del nostre. Me fa l’efecte que darrerament baratam el nostre greix per la seva grassa: “aquest menjar té molta grassa”...

El sèu aguanta. Potser ja no sabem d’on ve ni de què es fa, però el mantenim viu en la nostra parla i en la recepta per fer la pasta. El que segurament es perd i ja no s’empra és el sèu negre, que és el que quedava dins la caldera després de coure la carn o parts del porc per fer l’averia negra (botifarrons i cuixots). També fa molta estona que no senten a dir que es faixin coques amb roes que diuen que eren molt bones; les roes són els trossos de greix sòlid més o manco rostits que queden dins el colador (un drap blanc) després de filtrar el sèu. I és que un temps s’aprofitava tot. Fins i tot, el sèu s’emprava per untar els engranatges de les màquines per lubrificar-los; a aquesta feina se li deia donar sèu.

I bé,  una volta les ensaïmades són cuites, sols falta esperar que refredin i ensucrar-les amb prou floreti fins que quedin ben blanques. El floreti és el sucre en pols o glas. No sé d’on ens ve aquesta paraula, però sempre he tingut en ment una provinença italiana ( Floretti, encara que poc freqüent, és un llinatge i qui sap si qualque Floretti va recalar a la nostra illa i ens va aportar el sucre en pols...).

Temps enrere i de ben petits, les mares ens enviaven a la botiga (no hi havia súpers) a comprar qualsevol cosa. Si la llista era llarga ens ho apuntaven a un full i el botiguer llegia la comanda, però si el que havíem de mester era poca cosa empràvem la memòria. I a vegades la memòria pot fallar. En una ocasió van enviar un fillet a la botiga i en comptes de floreti va demanar floridura. Ambdues paraules deuen estar relacionades, tenen la mateixa arrel: flor.

I és que, quan posam floreti a les ensaïmades, no és com si les féssim florir? No és com si els féssim treure floridura?

Per curiositat, ensaïmada també es diu a l’arrova (@) tan emprada avui dia.