Llàstima

- Demà anam d’excursió, no hauria de ploure!

- “Ojalá!”

Cert sons me fan mal a les orelles. Vull dir que quan sent rallar en pla no me xarmanda gaire sentir sons consonàntics que no són propis de la nostra llengua. I me passa especialment amb la jota fricativa velar sorda, la jota castellana.

És per aquest motiu que quan sent qualcú que diu “Ojalá!” les ones sonores arriben al meu timpà una mica condicionades i segurament el nervi auditiu m’ho transmet al cervell amb una mica de ràbia, impulsivament. És cert que, per sort, vivim en llibertat i tothom xerra com vol o com pot, però me fa una mica de pena que deixem d’emprar unes paraules nostres per uns altres mots i uns sons que ens vénen de fora. Segurament ho feim sense cap mala intenció i per desconeixement, per costum, perquè, senzillament, la majoria ho diu i ho pronuncia així (què ens ha passat perquè els vocables foranis s’hagin fet majoritaris?).

A Menorca, fa relativament poc aquesta jota es pronunciava amb el so de la K, i encara ara hi ha persones majors que ho fan.  Així la paraula “Ojalá!” es pronunciaria “Okalá!”, i seria una manera de “suavitzar” l’ús del barbarisme. Tampoc no m’agrada aquesta substitució perquè igualment fa ús d’una paraula que no ens és pròpia, però almanco fa gràcia. Actualment la k torna estar de moda entre la nostra joventut que l’empra en qualsevol paraula escrita(akabar, trankil, eskiar, ke, Periku...),  encara que no per simular el so de què parlam.

Però analitzem al significat de l’expressió i cerquem alternatives.

-”Ojalá!” (o “okalá!”)

Aquesta exclamació que empram per expressar el desig que passi el que diem té una paraula o, més ben dit, una locució en el nostra idioma: Tant de bo!

Tant de bo! és la traducció que trobam a qualsevol diccionari que relaciona paraules catalanes i castellanes. És la més acceptada i estesa per les terres catalanoparlants. Hi ha altres expressions més recercades i també més eclesiàstiques (la religió ha influït molt en la nostra parla) per exterioritzar el mateix significat: Déu ho faixi!, Déu ho fes!, Amèn! .

I la fórmula Llàstima!? No llàstima! en el sentit de lamentar alguna cosa (equivalent a quina llàstima!) sinó en el mateix significat del tant de bo! És possible emprar-la com a alternativa? La veritat és que aquesta possibilitat no l’he trobada a cap diccionari, ni tan sols per internet, que és allà on surt tot. De fet aquesta manera de manifestar el desig que passi qualque cosa només l’he sentida a Ferreries (i qui sap si solament dins la meva família).  I per cert fa molta estona que no la sent per boca de ningú. Potser va ser una d’aquelles modes que sols duren una temporada.

- Quina llàstima que oblidem paraules amb el pas de les generacions.

- Sí, és cuirós que baratem ses expressions... açò de dir llàstima en un sentit positiu... seria molt bo que ho poguéssim sentir encara pes carrer! Si coneguessis qualcú que l’empràs...

- Llàstima!

Amèn

Ram,rampell, rampillada

Sa Somera Embruixada és una codoloda popular que sap declamar molt bé un dels nostres glosadors ferreriencs. Sempre he admirat la memòria que han de tenir aquestes persones per recordar els prop de 250 versos entravessats i, a la vegada, recitar-los de manera tan expressiva i cuidada. L’obra explica de manera frenètica, i amb una rima animada en forma de glosa, esdeveniments ficticis que van succeir a Maó, quan una somera va causar desastres entre la població de dita vila. La codolada és especialment divertida per la quantitat de noms i sobrenoms que anomena a la segona part. Són els morts, malalts i ferits que va fer Sa Somera. Però, què li va passar a aquest “ditxós animal” per provocar aquesta mortaldat? La segona estrofa ens ho diu:

Li va agafar un ram de locura

entrant en es poble de Maó

ben igual que fos un lleó,

trepitjava tota criatura...

Un ram de locura és un atac de bogeria. Ara sentiríem a dir que li va agafar un atac, una neura o una emparanoia (com he vist escrit a qualque facebook de joves internautes). És curiós aquest significat de ram, que no té res a veure amb el ram de flors o amb el ram de llor i ullastre que es du a la professó del dia del Ram. (I, ja que hi som i dit en una rampillada entre parèntesi, fer Pasqua abans del Ram seria invertir l'ordre de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard i, més concretament, tenir relacions sexuals abans del matrimoni.)

Però tornem al ram de Sa Somera. El grup ciutadellenc Ja t’ho diré, segurament qualcú se’n recordarà, va aprofitar aquest fragment de vers “Un ram de locura” per donar títol a un disc (1997). Ja està bé que de tant en tant hi hagi personatges coneguts dins el món de l’art o de qualsevol altre àmbit que recuperin i treguin a llum alguna paraula o expressió com aquesta.

Deu ser lligat amb el nostre ram que floreix la paraula rampell que tindria un significat semblant (desig o determini sobtat, inesperat), encara que sembla que ha tingut i té poc ús a la nostra parla menorquina. Si mateix, de rampell ve rampellada o, com pronunciam aquí, rampillada.

En el transcurs d’una vetlada, el nostre glosador aprofita l’obligada pausa per exercir la seva manya. Mentre el sonador i els altres glosadors reposam, ell s’aixeca dret i micròfon en mà es posa a recitar la codolada. Els versos no surten debades, la gent sol fer un silenci especial: “S’any que érem tots innocents/ una somera embruixada...” Les cares ho diuen tot. És un doble gust sentir l’encadenat de paraules i veure les rialles espontànies de l’audiència. Jo solec romandre assegut devora ell, a un costat, i de cara al públic. I el veig de rampillada mentre qued immers entre la història i la situació present amb un somriure als llavis.

Voldria creure que som molts els que hem vist coses de rampillada; no perquè les haguem vistes ràpidament, de costat o sense mirar-les del dret, sinó per haver emprat aquesta expressió.