Garnera

Ja sabem que s’àvia Corema du esgrelles, setrill, rosari i bacallà. Pens que seria una vella a qui li agradaria dur també una garnera. Encara que lletja, fa cara de ser una persona d’aquelles una mica obsessionada amb la neteja i l’ordre (la corema és temps de sacrifici, de penitència, de netejar pecats i impureses). La garnera li serviria cum-alre-no  per fer net allà enmig, enterra. 

Acadèmicament, hauríem d’escriure granera, perquè diuen que aquesta paraula ve de gra (segurament del gra de blat de quan treballaven dalt l’era). I del mot gra, també ve el verb granar o agranar (que seria el nostro garnar). Aquesta sàvia destresa de baratar sons dins una mateixa paraula té el nom de metàtesi; i ben vinguda sigui la metàtesi quan serveix per facilitar la pronúncia. En aquest cas em fa l’efecte que, a més d’açò, fa que puguem diferenciar clarament granar de garnar ja que, en la nostra parla, tenen un sentit molt diferent.

Granar s’aplica als fruits en general. Quan una fruita és granada vol dir que està prou madura o fins i tot un poc massa. Aquests darrers dies ja he trobat molts d’espàrecs granats i no els he collits... D’aquest verb tenim l’expressió li falta s’aigo des granar, que sempre se sol utilitzar amb les persones mancades de seny o un poc curtetes de gambals. Que l’expressió ja no s’empri tant i tendeixi al desús pot ser per mor de dues coses: per desconeixement dels parlants o perquè de cada vegada les persones som més assenyades. Voldria que fos certa la segona causa, però...

Encara que faixi més mudat i més modern tenir una aspiradora (que sempre ens facilitarà la tasca de la neteja i n’augmentarà l’eficiència), les garneres no es deixaran d’emprar. Avui dia, les que empram a les cases són del tot artificials: el plomall de fibra sintètica i el garrot és metàl·lic recobert de plàstic. I van bastant bé. Però les garneres no han estat sempre iguals. Fa un temps estaven de moda les garneres d’àtsia que, si no vaig errat, eren fetes de fulles de palmera i el garrot era una canya. Però encara tenim les garneres més rústiques que són les fetes de bruc (no sé si bruc mascle o femella o dels dos, potser el botànic de la revista ens podria aclarir el dubte). I m’imagín que encara hi deu haver qualque l’amo o madona que l’empren en algunes tasques. Jo encara he tingut la sort de veure-la emprar a mon pare per fer net la soll.

I llavors, per afegir diminutius, tenim les garneretes. Molta gent recordarà aquelles garneretes d’emblancar fetes de palmes i que durant molts anys han servit per escampar la calç a les parets de les nostres cases. Encara ara a la viquipèdia es pot llegir de Ferreries: “...les cases unifamiliars blanques (repintades amb calç cada any...)”. És ben segur que la qualitat del pinzell i la pintura han substituït la garnereta i la calç de torròs, i també és boni segur que les cases no se repinten cada any.

Per acabar només ens manca per esmentar la garnereta del vàter... no cal destacar-ne el seu ús.

Sa Corema

I després dels disflessats ve sa Corema...

A moltes de les nostres cases ja hi deu haver penjat a un lloc ben visible s’àvia (o sa vella) Corema amb els set peus que llevarem cada setmana fins arribar a Pasco. Segurament aquest joc de restar peus i setmanes agrada més als petits; en l’adolescència ja no ens interessen tant aquestes coses; d’adults, ens pot fer més o manco gràcia i qualque any la penjam; i quan ja arribam a una avançada edat ho complim com un costum que s’ha fet sempre. En qualsevol cas, pens que es segueix de forma notable aquesta tradició.

D’ençà un temps, he notat que a les escoletes s’ensenya aquest rodolí que sovint es canta amb una senzilla tonada:

S'Àvia Corema, peu petit,
caga enterra i pixa as llit!

Ignor si aquests versos són actuals o de fa estona, però tant és. Si són antics molt bé per la recuperació, si són d’ara molt bé per la innovació: els costums, les dites, les cançons populars... qualque dia s’han d’introduir.

Però en el que voldria fer referència és a la manera com pronunciam aquí (comú a tota Menorca i les Illes) les paraules Corema i Pasco. I he volgut escriure-les així, com els modismes que empram,  per contrastar-les amb les formes normativitzades de Quaresma i Pasqua. No voldria fer comparacions amb altres realitats més materials, però és evident que les persones volem i ens agrada estalviar. A qui no li fa hontes tenir un bon raconet? I ara, en temps de crisi, aquest estalvi, a més de ser desitjable, és necessari. Quan l’estalvi es trasllada a la manera de xerrar, en principi i des de sempre, s’han eliminat sons per escurçar i facilitar la comunicació. Així, el diftong “ua” (quan no és tònic) es converteix en un únic so vocàlic: “u” a Menorca i “o” a Mallorca (segurament per la “importància” de l’illa major ho escrivim amb “o”). I d’exemples, a més d’aquests, n’hi ha a betzef: aigo, gonyar, coranta, llengo, colcar, Cincogema, goitar,... (lògicament, quan el diftong es fa fort, el “ua” torna a la nostra pronúncia: aquari, guany, quatre, llenguatge, qualca, cinquanta, guaiten).

Que Quaresma perdi la “s” per fer-se Corema no té més lògica que la facilitat de pronunciar la paraula. Igual que Cincogema ha perdut la de Cinquagesma.

Més modernament, l’estalvi també ha passat a la llengua escrita fins arribar a l’exageració (que també pot ser útil) en els missatges de mòbil i Messenger: hla cm stas?... A kina hra kdam?... K vndras s fnal?... B ido Kdam axi... Bss!

I tornant a sa Corema, ja hem rallat dels set peus, però aquesta àvia té altres característiques. Sol dur les esgrelles (graelles), el setrí (setrill), el bacallà... (a vegades només estan representades dues d’aquestes coses) que fan referència a la prohibició de certs menjars. També sol dur un rosari  que li dóna el caràcter religiós. I té una cara arrugada i deformada que es deu a la poca gràcia que fa a la gent passar un temps indesitjable.

I és que ser una corema és ser una dona vella i lletja...

Disflessats

M'agrada sentir com rallen les persones i, d'entre tot el ventall d'edats, em quedaria amb les persones majors. Quin caramull de vivències que duen dins. Sempre he pensat que l'escola de la vida és la que fa realment les persones sàvies. No sé com serem les persones majors d'aquí a uns anys, però me fa l'efecte que no aprendrem ni sabrem tantes coses de memòria. Potser és un avantatge que ara puguem recopilar la informació per escrit i en forma digital; així quan no recordam el què, podem recórrer al paper o a l'arxiu i recuperar la informació perduda. Abans es quedava tot o part dins el cervell i si no es recordava es perdia per sempre.
Persones sàvies i memòria... Me ve el record.
Hi faltava poc pels darrers dies de Carnaval i, asseguda a la màquina de cosir, s'àvia me recitava de memòria aquests versos (he volgut escriure àvia sense l'article literari perquè me sembla que fer-ho desvirtuaria la situació):

A les quatre n'ha arribat

en Cames Tortes d'Alger,

son pare és en Bernat

i sa mare en Cavaller.

Fins i tot va intentar mig cantar-la amb una tonada. Tot d’una vaig recórrer al paper i boli per enrecordar-me’n bé de tota la poesia. Vaig suposar que amb el nom de Cames Tortes es referia al Carnestoltes. Quant a en Bernat i en Cavaller, és segur que eren dos disflessats, devien ser dos personatges ben coneguts en aquell món ferrerienc. Un aniria vestit d’homo (de son pare) i l’altre diflessat de dona (de sa mare). A Ferreries sempre havia sentit emprar aquest mot, disflessat, per referir-se al que es vesteix de manera diferent i desacostumada , sobretot per les festes dels darrers dies i també per no ser reconegut. Crec que a la resta d’illa, domina i ha dominat la forma més estesa de disfressat ( o desfressat). A Ciutadella, també en solien dir anar de la peluda. Curiosament, a l’Empordà ho pronuncien igual que aquí. Bé, vull pensar que encara hi ha molts de ferreriencs que empren aquest modisme, emperò de les converses diàries amb els més joves es pot intuir que se va perdent.
Evidentment que en aquell temps els darrers dies no devien ser com els d’ara. Les festes evolucionen, canvien, i és el poble que ho fa possible.
No fa tants anys (o sí, depenent del qui s’ho mira) els que ens disflessàvem solíem anar en colla i visitàvem les cases dels familiars i amics; tot sense fer gaire feruma ni gastar gaire. Amb suro cremat ens pintàvem les celles i mostatxos o la cara sencera. Arreplegàvem la vestimenta dels llocs més arraconats de dins els guarda-robes i caixes, solia ser la roba que ja no s’emprava o que s’emprava poc, llevat de les penyores que se tenien geloses; aprofitàvem els llençols, mocadors, botes, feixines, pijames, boines, flassades... La flassada és el tapall del llit de llana o cotó que també solem dir manta (encara que avui en dia mantes, flassades i vàneves s’usen ben poc, ara tot són nòrdics).  I he esmentat la flassada perquè pens (només és una suposició molt personal) que el nostre disflessar podria esdevenir d’una mescla entre disfressar i flassada. Qui sap!
Ara, açò sí, enguany pels darrers dies, m’agradaria que a Ferreries tornassin a sortir molts de disflessats...

Anàs o anés

És un privilegi poder fer de mestre. Tenir l'oportunitat d'ajudar la jovenea en la tasca d'aprendre és fascinant. I amb aquestes pretensions, que no són poques, segurament aprenc tant o més que l'alumnat. Per açò els vull agrair amb aquestes línies les dues aportacions que fan: per una banda tenir la paciència d'aguantar-me i, per l’altra, mostrar-me a acceptar, escoltar, progressar, dialogar, conviure, tornar a ser fillet...
A més, he de dir que també me fan reflexionar i fixar-me en la manera que tenim les persones d'expressar-nos (i, en aquest sentit, els mestres hem de maldar rallar molt correctament, hem de donar testimoniatge d’un llenguatge educat, respectuós i ric). No és que me vengui ara de nou açò de parar atenció als mots, però d'ençà escric aquests articles potser me fix més en les paraules que empr, que empren, que empram. Amb tota seguretat, usam molt més el registre oral que l’escrit i, tanmateix, és en l’escriptura on queden fixades les nostres expressions. En edat escolar crec que encara més perquè  escrivim bastant igual que com rallam. I un moment bo per caçar alguna peculiaritat és a l'hora de corregir els treballs o exercicis que me presenten.


“...els que feien l'experiment volien que les coses aniguessin bé...”


És evident que l'aniguessin no és correcte. Tampoc no sé si correcte és la paraula adequada. Quan xerram conjugam els verbs d'una manera bastant particular, sobretot els subjuntius, i a l'hora d'escriure no s'avenen amb la gramàtica. Normalment feim el “gueisme” en els verbs de la segona i tercera conjugació: veguéssim, partigués, sapiguessis, sentiguessin. Fet que podria considerar-se lògic perquè algunes formes amb gue estan ben fetes: poguéssiu, volgués, seguéssim (de seure)... Però que aquelles no siguin correctes gramaticalment no vol dir que no les puguem emprar en la parla quotidiana.
No és normal trobar verbs de la primera conjugació als quals posem aquest gue per enmig. Crec que és un costum més modern. En tot cas, ho he vist emprar en els verbs estar (estiguessis) i anar (aniguessin), que és la forma que havia de corregir.
I quan corregeixes les paraules has de donar les opcions més adequades... Solec corregir amb un llapis. Pos una retxa davall aniguessis i part dalt escric la forma que crec més idònia. Llavors me n’adon, què és millor anàs o anés?
Fa uns anys, l’única  forma que s’emprava a Menorca (com a la resta de les illes) era anàs. I com aquest, tots els verbs de la primera conjugació: caminàs, contassis, miràs, segàssim, menjàssiu, volassin... Però són els parlants d’una llengua que la fan viva i ara pareix que, de cada vegada més, la tendència és la de l’anés: caminés, contessis, mirés, seguéssim (de segar), mengéssiu, volessin... I no només és una tendència de la joventut, la gent adulta i més gran també s’ha enganxat a la moda.
És així com evoluciona una llengua, amb modes incloses, i s’ha d’acceptar, perquè no podem anar en contra de tota una comunitat lingüística. Ara bé, és una llàstima que una manera pròpia de rallar deixi d’emprar-se pels únics que la podríem conservar.