Floreti

El diumenge següent al de Pasqua és l’Àngel i és un dia en què, tradicionalment, un grapat de fillets i filletes fan la primera comunió. Verjos i verges els diuen. Verge és una paraula d’una única terminació (la Verge, platja verge, oli verge), però adoptam la terminació “o” per fer notar la diferència entre masculí i femení. Sigui una cosa o altra, la primera comunió sol acabar en un convit on no s’escatima el menjar. És un bon dia per fer ensiamades. Evidentment,  l’altre bon moment per fer-ne és per Sant Bartomeu.

I no solem pronunciar la forma més correcte “ensaïmada”, segurament perquè aquí no empram el mot saïm quan rallam dels ingredients. El saïm és el greix, és a dir, el sèu blanc de porc. Potser seria més correcte, llavors, que a les coques resultants els diguéssim “enseumada”, ara que, de fet, tenim una altra expressió per referir-nos-hi: la coca bamba.

Actualment som més propensos a fer canvis amb les paraules , moltes vegades per influència d’altres llengües .I no és com en el cas dels sants que es poden intercanviar;  noltros ens quedam una paraula d’un altre idioma però no els en donam cap del nostre. Me fa l’efecte que darrerament baratam el nostre greix per la seva grassa: “aquest menjar té molta grassa”...

El sèu aguanta. Potser ja no sabem d’on ve ni de què es fa, però el mantenim viu en la nostra parla i en la recepta per fer la pasta. El que segurament es perd i ja no s’empra és el sèu negre, que és el que quedava dins la caldera després de coure la carn o parts del porc per fer l’averia negra (botifarrons i cuixots). També fa molta estona que no senten a dir que es faixin coques amb roes que diuen que eren molt bones; les roes són els trossos de greix sòlid més o manco rostits que queden dins el colador (un drap blanc) després de filtrar el sèu. I és que un temps s’aprofitava tot. Fins i tot, el sèu s’emprava per untar els engranatges de les màquines per lubrificar-los; a aquesta feina se li deia donar sèu.

I bé,  una volta les ensaïmades són cuites, sols falta esperar que refredin i ensucrar-les amb prou floreti fins que quedin ben blanques. El floreti és el sucre en pols o glas. No sé d’on ens ve aquesta paraula, però sempre he tingut en ment una provinença italiana ( Floretti, encara que poc freqüent, és un llinatge i qui sap si qualque Floretti va recalar a la nostra illa i ens va aportar el sucre en pols...).

Temps enrere i de ben petits, les mares ens enviaven a la botiga (no hi havia súpers) a comprar qualsevol cosa. Si la llista era llarga ens ho apuntaven a un full i el botiguer llegia la comanda, però si el que havíem de mester era poca cosa empràvem la memòria. I a vegades la memòria pot fallar. En una ocasió van enviar un fillet a la botiga i en comptes de floreti va demanar floridura. Ambdues paraules deuen estar relacionades, tenen la mateixa arrel: flor.

I és que, quan posam floreti a les ensaïmades, no és com si les féssim florir? No és com si els féssim treure floridura?

Per curiositat, ensaïmada també es diu a l’arrova (@) tan emprada avui dia.

Sants

Col·leccionar és una afició que pot captivar la persona humana perquè, de fet, es poden fer col·leccions de moltes coses i per a tots els gusts: clauers, monedes, banderins, segells, copinyes, fòssils, minerals, discos, llibres, eines, botons... La veritat és que a la majoria ens toca patir en alguna època de la vida aquesta revidea  (idea fixa) de col·leccionar un tipus determinat d’objectes. Si més no, fer col·lecció de sants.

La col·lecció de cromos actual és el que fins fa poc dèiem una col·lecció de sants, encara que la imatge reflectida no en tingués res de santa.

Emperò és boni segur que el fet de dir sant a un cromo deu venir de les antigues col·leccions religioses del mes de Maria i del cor de Jesús. Curiosament, però, les imatges tampoc no eren de sants. Potser les estampes des temps d’en primer si que ho eren...

Els mesos de maig i juny era costum d’anar a l’església on es llegien textos i cantaven cançons que tenien a veure amb la Mare de Déu o amb el Cor de Jesús. En aquests actes es resava el Rosari i, al juny, també la Coroneta d’Or. El fet és que en un moment de l’ofici l’escolanet o monosillo (fillet que ajuda al capellà) passava plat amb unes estampes i la gent feia un donatiu a canvi d’un sant. El senyor Cormo (ecònomo) sempre se’n quedava unes quantes per als qui eren col·leccionistes i no havien pogut arreplegar el sant del dia.

Hi havia altres sants que requerien més esforç i constància (com la col·lecció de la Mare de Déu de Fàtima) ja que no es donaven directament, sinó que es necessitaven unes quantes assistències que s’aconseguien amb les visites diàries. Una assistència era un senzill paper amb el segell d’Acció Catòlica. Les visites es feien dins el Santíssim i consistien en una sèrie d’oracions i cants. Quan la visita es feia durant la Corema es recorrien les diferents estacions dins l’església seguint els passos de la passió de Jesucrist (record d’haver-hi anat amb na Laieta els migdies després de dinar).

El temps passa, la societat evoluciona i moltes d’aquestes paraules s’han tornat inútils perquè són coses que ja no s’empren o no se fan. Però els sants com a objecte han persistit en forma d’imatges de futbol, natura, dibuixos animats... Tal vegada les persones adultes no hem sabut transmetre prou bé el nostre vocabulari, o potser és que ens hem conformat i acceptat  l’evolució de la parla que experimenta la societat; i les col·leccions de sants s’han convertit en col·leccions de cromos.

I respecte a la col·lecció de garneres de l’altre dia, és evident que el que es troba als llibres o a internet a vegades no es correspon amb el que transmet l’oralitat. I ma mare m’ho va dir clar: “les garneres d’àtsia són d’àtsia!” Sembla ser que la paraula fa referència a un tipus de planta que alguns pagesos sembraven ran de l’estivada per poder fer les garneres. L’àtsia es fermava a un garrot de llenya cilíndric i llavors es cosia per donar-li la forma de garnera plana. Les que es feien de palmera eren rodones i s’enganxaven a una canya. Si qualcú en sap més cosa...