Molts anys!

“Qui dia passa any empeny”, diu la dita. I quan aquest dia coincideix amb l’aniversari sembla que empeny un poc més. Fer els anys vol dir afegir un nombre més als anys que teníem ahir i aquest dia és especial. Crec que a la majoria de persones ens agrada fer els anys, maldament les percepcions siguin diferents segons l’època de la vida.

Quan som infants volem tornar grossos i grosses i ens encanta fer anys perquè és un senyal inequívoc que ens feim grans. Pareix que l’edat ens dóna més categoria. I ja se sap “com més anys, més afanys”.

Però d’adults, quan ja entram a la maduresa, ens passa un poc el contrari “com més anys, més desenganys”; ens agrada fer els anys però normalment en volem aparentar manco dels que tenim. Fins fa poc aquesta característica semblava més pròpia de les dones, potser els homes ho dúiem més amagat; el que és cert és que avui dia la majoria de la gent dur en boca l’expressió “no són els anys que fan vell”. És el missatge que rebem de per tot: models socials, veu del carrer, cosmètica, anuncis... Pareix que el món és dels joves i per als joves i per açò és necessari conservar l’eterna joventut. No està bé ser vell... I açò no obstant “ningú vol ser vell, i tothom hi vol arribar”.

A Menorca, derivat de vell tenim la paraula vellesca, que seria una cosa o un conjunt de coses velles. Pareix que també es pot aplicar a l’herba seca de les tanques (de fet, seria herba vella). De vell també surten les velleses i d’aquest mot tenim les expressió “arribar a ses velleses” i “tenir unes bones velleses”. Perquè també és cert que “el diable (o dimoni) quan va ser vell es va fer ferrer”.

Però tornem als anys, a una conversa d’un dia qualsevol amb un adolescent qualsevol:

- Avui, en Joan fa ets anys!! Ja en fa catorze!
- En veure’l, dóna-li es felices! - i ho diu pronunciant la “c” indistintament com a essa sorda o com la zeta castellana; açò sí, les “e” sempre són tancades.
- Idò ja li donaré es molts d’anys de part teva...- açò dit en segones intencions
- Mots d’anys, molts d’anys... A ca nostra sempre hem dit felices!

I segurament té raó; sols li deu venir a la memòria aquesta manera de felicitar la gent, la majoria del seu entorn l’empra. I és el que ens passa a les persones, petites, adolescents i adultes: ens costa molt poc enganxar-nos a la majoria! Però, posats a rallar, tothom té dret a decidir i xerrar com vulgui i baratar les paraules i expressions. De fet, és la majoria que decideix el destí de la llengua...

- Bé, a jo m’agrada més dir “molts d’anys”. Trob que aquesta expressió és més nostra, més d‘aquí.

-“Com més vells, més ases”- açò no ho diu, per respecte, però en la mirada s’intueix que ho pensa.

Sigui el que sigui, crec que, més tost, queda prou gent que felicita amb els “molts d’anys” (o “molts anys”) i, per ser més optimistes, encara hi ha famílies que empren la mateixa expressió fins i tot per quan fan festa. La diferència és que el dia de l’aniversari s’estira una orella mentre es diu: “mooolts d’aaaanys!”

Blat d'indi

És verd i no és juevert,

és groc i no és safrà,

fa ones i no és la mar.

(N’hi ha que entremig hi afegeixen “té serres i no és porc, té corona i no és capellà”).

La resposta a l’endevinalla (o endevinall) és el blat o, més ben dit, un camp de blat perquè d’altra manera no s’explicarien les ones provocades pel vent quan envest tota una tanca sembrada. I aquest temps és justament quan el blat fa el canvi de verd a groc, és l’època de segar («maig, a segar vaig», « pes juny, sa fauç as puny»). Encara que tot ha baratat tant... Són impressionants els canvis que han viscut els nostres avis, passar de l’arada al tractor i de la falç a la màquina segadora. És clar que la vida ha experimentat sempre èpoques de canvi, però sembla que ara els canvis són continuats i els infants, que han viscut sempre així, no saben ni ho poden entendre d’altra manera. Segurament aquest és un dels motius que fan que les persones majors no entenguin prou bé els néts i al revés. L’altre dia una sàvia persona em deia que trobava a faltar el contacte i la comunicació entre passat i present (avis i néts), i advocava aquesta necessitat per no perdre part de la nostra arrel, la nostra manera de ser i el nostre vocabulari.   

Lligada al blat podríem descobrir un bon caramull  de terminologia, des de llaurar la terra amb l’arada fins a la mesurada amb la barcella i el boix : xarcolar, segar, garbejar, batre, ererar... xapó, cavalló, vencís, batedor, erer... No acabaríem mai ! La majoria d’aquestes paraules ja no tenen molt de sentit perquè, com hem dit altres vegades, són noms de feines que no se fan i eines que no s’empren. Així i tot, sempre és interessant conèixer i polit recordar.

De dites i refranys relatius a aquestes paraules també n’hi ha a betzef. Aquestes expressions, però, encara poden tenir utilitat perquè moltes tenen un doble sentit: «No diguis blat que no diguis sac, i encara fermat», «Batre per sa palla», «Després des segar ve es batre»...

Però, anem al gra. L’origen d’aquest article és que fa poc, a la sortida d’una botiga de llepolies o porquerietes, vaig sentir una filleta com comentava a una amiga que havia comprat “maís” (i ho pronunciava així, amb la essa final i amb el so obert de la “a”). Segurament, aquesta filleta mai no ho ha sentit a dir d’una altra manera. I és una llàstima que no conegui la locució tan menorquina blat d’indi. Aquesta gramínia, a altres contrades, també rep el nom de blat de moro o blat de les Índies. Suposadament és una planta que devia arribar a la nostra illa molt més tard que el blat i la novetat va ser batiada d’aquesta manera  (tal vegada estaven de moda els productes de les Índies que, d’altra banda, ningú no devia saber per on parava).

Potser el gall d’indi (o indiot) va tenir la mateixa sort. Açò no obstant, des de la seva arribada, aquest animal se devia adaptar a les noves condicions que li oferia la nostra terra perquè actualment se xerra d’una raça pròpia de Menorca.

...Uf! L’energia que he posat en escriure aquest article  m’ha fet tornar blau com l’indi (o l’Índia).