Estrener

Na Maria tenia mal de queixal, i sa mare, si mateix, quan s’ho va mirar no n’hi va veure cap de corcat, cap càries aparent. Sa mare no és dentista, però sap de la vida; els anys solen donar experiència, que vol dir molts de coneixements i desenvolupament del sentit comú.

-Tal vegada és que te surt s’estrener!

Na Maria no va quedar del tot contenta. Encara que sabés que era el queixal estrener, de mal en tenia ben igual...

Quan a l’ordinador escric “estrener”, el corrector ho subratlla amb la típica línia ondulada vermella. I és que estrener no surt aumon. Aquesta paraula no existeix! No surt ni al corrector, ni a cap diccionari (ni tan sols a l’Alcover-Moll), ni tampoc a cap entrada del cercador del google. I, tanmateix, som molts els ferreriencs que l’empram. L’estrener és el queixal que surt més enrere, i sol sortir ja a l’edat adulta; en algunes persones solament no els surt. Per mor que apareixen en edat avançada i passada l’adolescència, molta gent també li diu es queixal des seny.

Segurament, el fet de dir estrener deu ser perquè la manera de pronunciar-ho s’atraca molt a extremer (aquest mot sí que surt als diccionaris). I si extremer ve d’extrem, estrener deu venir d’estrena. I posats a analitzar els significats podríem dir que tots dos són vàlids. Tant podem considerar que el queixal surt a l’extrem de tota la dentadura com que s’estrena després de tota una temporada sense sortir cap altra peça.

D’extrem també tenim extremat, que seria sinònim d’exagerat (aquí pronunciam “exiserat”). Evidentment aquest derivat em deu haver vingut al cap arran de les festes de Sant Joan; sempre solem dir que la gent de Ciutadella és un poc extremada i no només amb les festes sinó en qualsevol àmbit de la vida, seria una mica el seu fat o, potser, el seu caràcter. Però, ben pensat, de gent extremada n’hi ha per tot i, tal vegada, en algun moment tothom ho ha estat.

Després de les dents de llet, les peces que ens surten ja són definitives i, com que ens han de durar tota la vida, convé que en tinguem ànsia. No sigui que envelem una empasta i acabem amb tots els queixals empastats o, pitjor, amb les dents postisses. I és que la funció que fan és prou important: mossegar i roegar.

Però amb açò de queixals i rosegar, ja se sap, “Déu dóna faves a qui no té queixals”... Aquesta expressió se sol emprar per indicar que moltes vegades les ocasions més bones vénen a les persones que no les poden aprofitar. En altres ocasions no tan agradables ens podem trobar amb qualque persona que tothora troba motius per estar de mal humor. És una d’aquelles que sempre té un queixal que el renya. I si en tost d’una persona d’aquestes ens en trobam dues, potser ens podem veure implicats enmig d’una lluita i no és el cas de voler-hi intervenir que en podríem sortir escaldats; seria convenient d’aplicar l’altra dita “entre dos queixals, en lloc de dits, posa-hi didals”.

Sigui el que sigui sempre podrem enredar qualcú amb l’endevinall: “un convent de monges blanques i un frare vermell que els hi pega per ses anques”.

Edat burral

Potser és per la meva condició de pare i mestre, i segurament per mor que cada dia convisc amb persones d’una edat similar, que de cada vegada pareix que l’etapa adolescent és més preocupant (per l’educador) i es viu d’una manera més manifesta (per l’adolescent). Es sol dir que l’adolescència és aquella edat en què es deixa de ser un fillet o filleta però encara no s’és persona adulta. Durant aquest procés, s’adquireix una major independència i seguretat, però per arribar a tenir el seu propi criteri haurà de fer front i rebutjar els criteris i maneres de veure dels adults, sobretot els més pròxims: les mares (que solen ser les que pateixen més), els pares i professorat. Per tant, aquesta rebel·lia que mostren les persones adolescents envers l’”autoritat”, no l’hem de veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell al·lot o aquella al·lota creixi i arribi a fer-se persona adulta, amb pensaments i opinions propis, i capaç de valer-se per ella mateixa.

Les maneres de fer i dir les coses i que als adults ens sobta tant (com si mai haguéssim tingut la seva edat) fan que qualifiquem aquesta etapa amb noms una mica despectius, com si viure l’adolescència fos cosa dolenta. Maldament ja no s’empra tant, se sol dir que tenen s’edat burral. I aplicam aquesta expressió els adults després d’una actuació inadequada (quan manifesten el seu desacord amb crits, o quan no ens volen acompanyar pel carrer, o simplement quan desitgen comunicar-se amb el Messenger entost de trobar-se cara a cara).

Actualment, senten altres maneres per referir-se a les persones d’aquesta edat. Dins l’aula és una excusa habitual quan, fent d’educador, els retrec algun acte: “és que esteim a la edad del pavo!”. I les mares (sobretot elles) m’ho diuen a vegades durant les entrevistes: “Sa filla està ben pava!”. La llàstima és que pronunciam l’expressió íntegrament en castellà.

I tal vegada seria més endevinat tractar les persones adolescents com a indiots que com a ases... Perquè edat burral voldria dir edat d’un ase i, a la nostra terra, solem aplicar aquesta paraula (fer s’ase, ser un tros d’ase) a les persones estúpides i amb poc enteniment. I crec que l’adolescència no té res d’açò. “El pavo”, l’indiot (o gall d’indi), en canvi, sol ser un animal que infla les plomes; i fa com la gent que, quan s’estufa, és per fer-se veure, per mostrar-se més com és, per dir “aquí som jo!”, que és el que fan els al·lots i les al·lotes adolescents.

Així, tal vegada podríem reivindicar l’expressió “edat indiotera”...

Tanmateix, burro (pronunciat “burru”), existeix a la nostra llengua en algunes expressions.

“L’han fet burro amb as i rei”,que vol dir que s’ha guanyat una persona que disposava dels millors recursos. Potser la dita prové d’un joc de cartes, que es diu burro o burret, i no sé prou bé com s’hi juga, però els asos i reis deuen ser cartes bones.

Després del que m’ha costat escriure l’article, no me voldria enredar molt ni ficar-me gaire en aquest joc, no sigui que els bon jugadors m’ho recriminin i encara hi surti perdent. Açò ja seria “burro, paga i fe-la”.

Calçons de davall

Les modes canvien constantment. D’un any per s’altre ens capgiren els colors, les formes, l’estampat, el teixit, la marca... fins i tot els equips de futbol canvien qualque cosa de la seva indumentària. És evident que aquestes modificacions estan ben pensades per les cases comercials i se fan per fer gastar. També sembla que aquests canvis i la publicitat que se’n deriva, van dirigits a la població més jove que és la més fàcil de manipular (encara que avui en dia, intents de manipulació en rep tothom i constantment). Així, ens veim empesos cada temporada a haver de comprar roba per no anar amb els vestits de l’any tirurany.

En el cas dels al·lots, una d’aquestes modes fa que duguin els calçons a mitjan anca o, fins i tot, n’hi ha qualcun de més extremat que se’ls posa part davall, de les anques. Per un qui està avesat a dur els calçons a la cintura fa l’efecte que és una mica incòmode (a casa ho he provat i, a més de ser molest, me sembla que no vaig vestit del tot). Segurament qui du els calçons tan avall deu pensar el mateix dels altres. Però la conseqüència que du aquest costum és la de mostrar a tothora els calçons de davall. I clar, no se’n poden dur uns de qualsevol. Ara no compten per res aquells calçotets blancs de tota la vida. Es tracta de lluir, i açò vol dir que s’ha de veure que són bons, nous i de marca.

Potser aquestes “imposicions” han provocat que també canviï la manera d’anomenar-los. Cert és que de fa estona, a més de calçons de davall o calçonets, ja s’emprava el castellanisme calzoncillos (amb la particular adaptació fonètica “calsunsillus”). S’entén que l’economia de la llengua fa que les paraules s’escurcin i, actualment, molta jovenea tan sols es queda amb la part final del mot: els diu cillos (pronunciat “sillus”).

I així com tenim els calçons de davall també tenim els calçons de damunt, que serien els que formen part de la indumentària exterior. En el nostre cantó de món actual, tant homes com dones duim calçons, però no fa massa temps era una penyora exclusiva masculina (per indicar el lavabo de dones, en els bars i restaurants, encara ara es posa un dibuix d’una persona amb falda). I ja se sap, la societat masclista inventa expressions: dur els calçons (en el sentit que qui els du té el domini dins una família o un col·lectiu) o mentres hi hagi calçons, que no paguin faldons (és a dir, que no s’ha de permetre pagar a les dones si hi ha qualque home entre elles).

I qui va pagar la ignorància vaig ser jo quan, encara a l’escola, l’alumnat em feia evident el fet. Ja notava que emparaven locucions del tipus tenir la farmàcia oberta, i jo, pobre innocent, no entenia res; i bensenes veia que tothom me mirava i feia el somrís! Ja ho haguera entès bé si algú m’hagués dit a veure si havia anat a cobrar a la sala... En qualsevol cas, són dues maneres d’expressar que una persona du la bragueta oberta.

Quan m’ho van dir clarament, em vaig aixecar la cremallera sense precipitació, però amb el convenciment que tothom sabia de quin color duia els calçons de davall aquell dia.