dilluns, 26 de setembre del 2011

Bit


Na Susana i na Marta miraven de fer una feina conjunta amb un ordinador. Es queixaven que l’aparell era vell i feia poca via. Veritablement, els seus dits anaven tan deveres damunt el teclat que la pantalla no donava abast per mostrar les imatges i textos requerits.
-         No té prou memòria!- van acabar sentenciant.

Després me van fer una explicació de bits i bytes i capacitats de memòria del disc dur  que em van deixar esbadalit. Però, d'entre tot, el cap va retenir i guardar el bit; és una paraula que sempre m'ha ballat dins el cervell. A Menorca, fa molts anys que en tenim de bits, i van arribar molt abans que qualsevol ordinador o sistema informàtic començàs a navegar davall la capa del sol.

El bit és una eina que empren (o empraven) els fusters i mestres d’aixa, una espècie de plana per fer motlures ornamentals. Els més entesos diuen que n'hi ha de dues formes: bit de pla i bit de cantell, i que fan els motlos diferents. On ho tenc més present és a les bigues de llenya, n'hi ha que tenen  un solc de pam llarg fet amb aquesta eina i és per fer polit.

Tant el bit que mesura la capacitat de memòria com el bit que s'empra per fer motlures provenen de l’anglès. El primer ve de l’anglès nord-americà informàtic i és l’abreviació de bi(nary) (dig)it ; el segon és herència de la dominació anglesa de Menorca i, en  anglès britànic, bit vol dir mossegada... Curiosa similitud.

En el cas de les bigues, aquesta mossegada no té sentit si no es veu. Quan ara miram el sostre d'una casa moderna, no veim ni bigues ni bits ni res de llenya. És com si fos una paret més, però posada horitzontalment. És el que ara la jovenea anomena “tetxu” (del castellà, techo). Però, és clar, aquí tenim unes paraules ben nostres per referir-nos a la superfície que limita la part superior d'un estudi: esperiment i treginada.

L'esperiment té un origen ben particular perquè és una deformació que popularment s'ha fet de la paraula paviment: el costat contrari del sostre! Llavors amb una mica de jocs de sons i lletres i per influència analògica de experiment ens queda l'esperiment com a sostre. S'ha de dir que un experiment és tant l'activitat pràctica que feim dins el laboratori com una persona experimentada. Deu ser aquesta la particular suposició que la paraula esperiment va ser inventada per la gent major, que té molta experiència...

La paraula treginada tal vegada ens sona més, entre altres coses, perquè era el nom d'un grup de música folk (dels anys 70) que representà la música popular menorquina i que es van tornar ajuntar aquest estiu per participar al festival M-sona. No sé  si aposta o sense voler es van posar Traginada amb a ... Aquesta paraula deriva de l'àrab tajín, que significa ‘cassola’. Supòs que també va ser gent experimentada que va veure certes similituds entre la forma còncava creada per les bigues encreuades i la forma d'una cassola.

Na Marta i na Susana van presentar una feina molt ben feta, però poc s'imaginaven que m'havien donat peu a un escrit. Mentre sortíem de l'aula d'informàtica me vaig fixar que entre l'alumnat hi ha qualque bigal que amb el cap cuida a tocar les bigues de l'esperimet.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Retgiró


Entre aquella família que passejava el dia de sant Bartomeuet hi havia un fillet petit, de devers dos anys. S’havia avançat i amagat darrera el tronc d’una alzina, d’aquelles que creixen a la plaça del poble. Açò d’estar amagat és un dir, perquè tota la seva família el veia mentre a poc a poc s’hi atracava. L’infant va sortir de sobte de l’amagatall quan els tenia a la seva alçada:
-          Uuuuuuh!- va fer.
-          Ai, quin susto!- va exclamar exageradament son pare, abans que el fillet es posàs a riure.

Les dones venien unes passes més enrere i el fillet es va amagar una altra vegada i es va ben apreparar per un altre assalt:
-          Uuuuuuuh- va tornar fer.
-          O retgiró!- van sentir que deia s’àvia amb la mà al cor i les lògiques rialles del nét.

Una mateixa situació dóna peu a una mateixa reacció, però amb expressions que, encara que signifiquin el mateix,  són diferents.  Curiosament, ni susto (que es deu considerar castellanisme) ni retgiró (que deu resultar massa local) no surten als diccionaris normatius. I és normal que no hi surtin perquè ja existeixen altres obres més extenses i completes que en donen constància i expliquen el que han d’explicar.

M’he fixat que actualment la gent empra molt més el susto: “sa pel·lícula envela colque susto...”, “ho vam passar malament, però tot va ser un susto!”.  El retgiró era molt més emprat fa uns anys, quan la gent se retgirava per poca cosa i donava o tenia qualque retgiró inesperat.

També és més propi d’aquest temps enrere l’expressió en trasquiló. Una persona estava en trasquiló quan tenia qualque motiu que la feia estar intranquil·la o que la feia estar carregada de por: “ses amenaces d’aquest homo me tenen en trasquiló” .

Susto i retgiró tenen els seus corresponents verbs: assustar i retgirar, que també són sinònims. Del primer recordarem la cançó popular:
Na Catalina de plaça
aquella qui ven es pa
li encengueren sa traca
i ella tota s'assustà.
(la lletra, perfectament, haguera pogut dir: “i ella tota es retgirà”)

A retgirar, a Menorca, li passa com a altres paraules. El mot normatiu és regirar. Però si de passejar en feim passetjar, de pijallida (pegellida)n’hi ha que diuen pitjallida i de llegir en podem dir lletgir (fins i tot, a certes persones del camp, els  he sentit a dir “intel·litgent”), no és estrany que tractem el regirar de la mateixa manera.

Tal vegada es podria afegir un altre verb als dos esmentats i així arrodonim la trilogia: espantar. De la mateixa manera espant entraria dins la categoria del susto i el retgiró per formar un altre trio.

Però, val a dir, que espantar té un altre significat que m’ha sorprès. Es veu que a les illes també vol dir que el sembrat s’asseca abans d'hora, per l'excés de calor.  Quedar espantat com es blat de l'any tretze vol dir quedar suspens de por, de sorpresa; no saber què fer. Sembla que el 1613, la collita de blat va quedar anul·lada per haver-se assecat prematurament. Aquesta mala collita devia tenir tothom en trasquiló; i en aquests casos un alleugeriment de l’ànima era posar-se a cantar, perquè “qui canta, es seu mal espanta”.