Arrifoll

Era a un glosat al local socio-cultural on hi participaven glosadors d’Es Mercadal i de Ferreries. Resulta que en un moment de la vetlada va sortir un tema en discòrdia: un glosador mercadalenc va demanar al públic si qualcú el convidaria a dormir per no haver de tornar de nits al seu poble. No sé si transcriuré exactament, paraula per paraula, la glosa que se va improvisar, però sí que donaré entenent la intenció del benvolgut glosador del meu costat:

No sol ballar de capoll

l’amo en Xec de Barbatxí,

ja no ho puc encobeir

que me tens boni sadoll

i et fotré un arrifoll,

saps que es ver, Pere Seguí,

que si vols quedar a dormir

ja et farem neta una soll.

Genial. A més de l’acudit en sí, la composició i les paraules emprades (només amb les que acaben en “oll” ja n’hi ha per fer dos o tres articles) conformen una glosa per quedar a la història. Després d’una resposta així, és clar que el públic esclata, i venga repicades de mans, rialles i comentaris. Entre els glosadors també hi ha mirades alegres i somriures de complicitat. Són moments màgics. Entre la remor confusa de la gent  i el so de la guiterra de fons, vaig aprofitar per tombar un poc el cos i atracar la veu al meu company. Li vaig alabar la treta:

- Açò són gloses!

- I ves, una glosa du a s’altra!- va dir satisfet i mentre se repicava l’acudit ell mateix.

- Per cert,- li vaig demanar- què és un arrifoll?- així com les altres sí, no recordava haver sentit emprar aquesta paraula.

- Un arrifoll? Una renyadeta!- me va contestar.

Segons el diccionari, vol dir renyada forta. Suposarem que el mot es deu poder aplicar a qualsevol grau entre els dos extrems de renyar, perquè entremig de la renyadeta del glosador i de la renyada forta del diccionari hi ha tot un món.

Passat el temps, les paraules s’obliden, però aquesta me va quedar enregistrada (supòs que, més que res, per la situació en què va sortir). Ara sols me falta emprar-la qualque vegada, encara que jo no som homo d’envelar arrifolls. Tothom té la seva estratègia a l’hora de fer rectificar o fer veure a una persona un mal acte comès. A Mallorca tenen una dita: “casa que no s'hi renya, prest s'espenya”, que voldria dir que perquè les coses vagin bé, és necessari que els superiors siguin exigents amb els súbdits. L’exigència, crec, no forçosament ha d’anar lligada al fet de renyar. Som més partidari del diàleg i la paciència. Encara que hi ha vegades, quan ens treuen de polleguera, que és més complicat mantenir l’autocontrol.

Entre la joventut, donar un arrifoll se substitueix ara per fotre un puro. Clar que també ho diu al fet senzill que diguis amb bones paraules qualque cosa que no li agrada...

Però renyar no s’empra només per dirigir paraules contra qualcú per una falta que ha comès, també pot ser la panxa que ens renya en el sentit que ens molesta o ens fa mal. I també hi ha gent que sempre té un queixal que el renya, és a dir, que sempre està de mal humor o que hi ha qualque cosa que no li va bé o el preocupa.     

I si a una persona li han de donar arrifolls massa vegades és que deu fer moltes andanes i, segurament, qualque avi li deu haver dit: “ets de ses talladures de Judes”.

Empit i vençó

“Uns pugen i altres davallen, i açò és el món”.

És una expressió que resumeix en poques paraules com és la nostra bolla del món. Dit d’una altra manera voldria significar que a la Terra hi ha de tot. Encara que, potser, el refrany fa una mica més de referència a allò que feim les persones o al destí que ens pertoca: a uns els va molt bé i a altres els va més malament. Pareix que, en el temps que vivim ara, són poquets els que pugen i molts els que davallen.

El significat és senzill i tothom l’entén: pujar i davallar vol dir canviar del nivell en què ens trobam a un altre de més amunt o més avall. És així de clar. Són d’aquells verbs antònims que no tenen discussió. O sí! Ja ho veurem.

No em voldria ficar gaire amb els sinònims perquè podríem perdre es gambuix. Ascendir, muntar, enfilar-se, escalar, créixer, augmentar, alçar, hissar, criar. Tot són casos concrets de “cosa” que puja. Pot pujar tant en Pere com en Pau, pot pujar el moix, el cotxo, la temperatura, la benzina, el to. Fins i tot una petita quantitat de beguda esperitada pot pujar en es cap; i les coques també pugen quan toven; i una família pot pujar més o manco bé un falcat de fills...

El nostre camí per la vida a vegades fa costa amunt, fa pujada. I, amb les circumstàncies actuals, la costa és soferta i llarga. La costa que és mot inclinada o la part més difícil d'una pujada és el que un temps anomenaven empit. Que un camí faixi molt d’empit, vol dir que fa una pujada molt dreta. El nom faria referència a què el camí és tan inclinat que ens toca boni bé el pit, el tenim en pit.

Amb el davallar trob que és diferent, perquè per davallar no hi ha ningú vell. És a dir no necessitam un esforç tan intens. Potser per açò la nostra manera de xerrar compta amb l’ajuda de dos verbs que es poden emprar indistintament com a sinònims en qualsevol situació: debaixar i baixar. Actualment, però, em fa l’efecte que la joventut (i les persones adultes també perquè, vulguem o no, amb el rallar som els adults que els anam darrera) es decanta més pel mot baixar, en detriment dels altres dos que, encara que vius, perden força. Crec que la influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies hi té molt a veure. Aquestes eines si no vénen en anglès ho fan en castellà, i és més assimilable baixar a “bajar” que no davallar o debaixar.

I, igual que en la pujada, també poden davallar les persones, animals i coses. Fins i tot, en el cas que qualcú es posi a flastomar, poden davallar tot es sants del cel. I si una persona es posa caparruda i no vol canviar d’idea se li diu que no vol o no sap davallar de s’ase.,

I si l’empit és la pujada, la vençó és la davallada. I, qui ho diria, segons els diccionaris vençó té el significat de ser vençut. Anar en vençó a Menorca vol dir anar bé, anar endavant, progressar. I si un camí fa costa avall anirem en vençó! D’aquí que vençó agafi el significat contrari d’empit.

I, per acabar, quan a escola toca davallar el to de veu, moltes vegades me surt l’expressió heretada de s’àvia i ma mare, i dic: “rallau petit!”