Cabdell

Laura
“Zès, tal vegada tu coneixes sa paraula menorquina correcte de... Quan s'àvia fa calça, utilitza una bolla de llana, però aquesta bolla té un nom menorquí que jo no record... Tu saps com es diu?”

Era dijous quan na Laura me feia arribar aquesta pregunta a través del facebook. Es veu que he agafat un poc de fama d’ensians faig aquests escrits a Sa Revista, com si sigui tot un entès. Però, ja ho diuen, quan un fa lo que pot no està obligat a més.

La primer paraula que me va venir al cap va ser troca i tot d’una li ho vaig comunicar. La definició del diccionari dóna un significat que s’hi pot avenir: porció de fil enrotllada formant un conjunt més o menys ordenat. Vaig descobrir també un parell de sinònims de troca. El primer és ram, nom que també era emprat antigament; es veu que feien una feinada perquè la llana primer s’embolicava a una àspia (una canya de dos a tres pams de llargària, travessada prop dels caps per dos bastonets en direcció contrària l'un de l'altre), i d’aquí era reduïda a rams o troques. L’altre sinònim és madeixa. No tenc  referències que aquesta paraula s’empràs en aquells temps, però se semblaria més a la “madeja” del castellà i que na Laura m’insinuava.

Açò no obstant, no vaig quedar del tot satisfet... Un nét de ca Sa Mestressa no podia tenir dubtes en aquestes qüestions, i no volia embolicar sa troca (complicar les coses, de paraula o amb accions; enganyar), m’hi anava un poc la reputació. I per demanar que no hi quedi, vaig fer un parell de consultes i ho vam aclarir tot. Ja davant l’ordinador vaig pitjar el quadret blau del “respon” del facebook:

Zès
“...La troca seria més aquell conjunt de fils o llana que se posa envoltant les dues mans (aguantar sa troca)  i és a partir de la disposició d’aquests filaments que es fa la bolla. Aquesta bolla té el nom de cabdell. I el cabdell pot ser de fil o de llana o de qualsevol filament. Font d'informació: ma mare. (Alcover-Moll, Cabdell: Conjunt de fil o de corda aplegat en forma més o menys rodona. Pronunciat: caddell)”

Per fer el cabdell s’havia que tenir un poc manya i com que se subjectava amb els dits d’una mà (dalt i baix de la bolla), mentre amb l’altra s’embolicava la llana, sovint quedaven els forats dels dits marcats al cabdell.

Açò aclarit me va venir al cap una codolada, Sa Bruixa Torta, recitada antigament per s’Arader, on surt aquesta paraula. Vet aquí el fragment:

...i tot ho va esvalotar;
però es batle, garrot en mà,
cridava es guàrdia civils
que li dàssim cabdells de fils
per poder armar un llaç;
i es vent li va pendre un braç...

Però cabdell, a més de la bolla de llana, també té el sentit d’aplec compacte que formen les fulles d'algunes hortalisses, especialment de certa varietat de col. És la col de cabdell o, com he sentit a dir i supòs que deu ser la mateixa, col de candell.  I dins el món de les cols es fa obligatori prendre nota del refranyer popular.

A qui no li agrada la col ho té clar amb aquest primer refrany  “sa col bullida escurça sa vida”, encara que hem de creure que la col, sigui crua, bullida o cuinada d’altre manera, no és gens perjudicial. “Entre col i col, qualque lletuga”  es diu referint-se a coses que interrompen una sèrie d’altres coses homogènies i així es lleva la monotonia. Aquest refrany s’adiu amb aquesta setmana ja que entre els dies feners (les cols) n’hi ha hagut un de festa (la lletuga). I és ben cert que va bé, de tant en tant, rompre la vida quotidiana! El darrer refrany coler no es ben bé propi de Menorca, però l’he trobat molt encertat: “qui vol la col, vol els brots” que  vol dir que en estimar una persona s'estima també allò que va amb ella o que l'envolta; també pot significar que el qui vol una persona o una cosa no té altre remei que acceptar-la amb els seus defectes, tal com és.

Ja ho veis com s’ha embolicat sa troca, d’una bolla de llana hem passat a rallar de cols!

Laura
”... Mooltes gracies x dedicar-me una mica des teu temps, m'has sigut de gran ajuda. Salut!!!”

Zès

“No he perdut el temps, Laura, la teva pregunta me servirà per escriure l'article d'aquesta setmana. Una besada i molta sort.”

Moixonies

Fa un parell de setmanes, durant la VIII fira del llibre en català, va tenir lloc a Ferreries una xerrada, Espipollant paraules, a càrrec de Marius Serra. El tríptic editat pel Consell i Ajuntament deia d’ell que és un escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor, enigmista... i més n’hi hagi!

Va ser un acte molt participatiu que va engrescar la gent del rodol. La temàtica era prou atractiva, es tractava de comentar paraules (“Açò és lo que faig jo!”, vaig pensar). Hi vaig anar amb la intenció de passar-ho bé. Com que a la plaça hi havia gent de diferents pobles es van poder comparar les diferents variants del català de Menorca. Els comentaris van ser molt enriquidors. El tema donava per molt i el mateix escriptor ja ho va dir  al començament:“podríem xerrar trenta hores i només en tenim una, ens en falten vint-i-nou!”

Xalar, malalties, clotellades, còssigues, moixonies, mèrvils, calces honestes, atxems i oïssos...

Com que tampoc no tenc trenta planes per escriure, hauré de reduir tot el caramull d’idees que tenc dins el cap. I sobretot  perquè hi càpiga en aquest racó de la revista m’hauré de conformar en fer uns quants paràgrafs. Vet-els aquí !

I xerrarem de moixonies. Fer una moixonia és fer una carícia que se fa passant la mà per la cara amb suavitat i delicadesa, amb amor. Per açò també va sortir la paraula amorosia, encara que amorosia seria qualsevol acte, i no només una carícia, feta amb amor. Perquè si està clar que amorosia deriva d’amor, la moixonia té el moix  com a mot primitiu. I tothom sap què és un moix. Les moixonies que feim noltros serien comparables a les que fan els moixos quan freguen el seu cos amb el d’una persona (una cama, per exemple). Evidentment,  els arraps que fan a vegades quan es posen maleits no són moixonies. Igual que els humans que quan esteim enfadats amb un altre ens costa fer-li una moixonia  i massa sovint li envelam arraps (encara que només siguin verbalment).

Es veu que en àrab també es diu moix. Record que va ser una sorpresa mútua que vam tenir la meva família i el fillet sahrauí que acollíem. I ho vam descobrir quan vam veure estirats al sol, panxa a l’aire,  un parell de moixets. Ja és curiós que dues llengües i cultures tan diferents adoptin la mateixa forma per anomenar aquest felí. Sembla que és que l’arrel del nom està escampada a molt idiomes i ve de la manera com els cridam: “mixo, mixo”. De fet un mixo també és un moix en llenguatge més infantil i afectuós.

Moix, però, no només és l’animal. En expressions com anar moix, va venir tot moix, tornava a casa ben moix... el significat del terme canvia i cerca equivalències amb estar capficat, abatut, anar cap cot, estar preocupat, estar trist. Segurament estarem d’acord que amb la situació econòmica i social que vivim ara som molts els qui anam un poc moixos per enmig del món.

I no sé si val més estar un poc moix o agafar un bon moix, que equival a agafar un bon gat, perquè açò sabem que és agafar un bona borratxera. I ja és significatiu que tinguem expressions i refranys on s’alternen aquests dos termes, moix i gat: a gat escaldat, aigua teba li basta; com es moix no hi es, ses rates ronden sa casa; a gat vell vols dir mèu?, tirar-se com un moix ...

Ara, és qui són com es ca i es moix són els dirigents polítics i no es fan moixonies precisament, més tost ens fan passar una canera.

Fer un bunyol

Aquests dies que volten la festa de Tots Sants és costum fer bunyols. Però bunyols d’aquests que són per menjar ensucrats o mullats amb mel o arrop. Les escoletes se’n cuiden prou de seguir la tradició i conviden mares i àvies (sempre elles) per explicar-ne l’elaboració. Aquí s’han de posar d’acord perquè es poden fer bunyols amb diferents receptes. N’hi ha que se fan amb monyaco i d’altres amb patata. Pel greix, són uns quants que prefereixen l’oli al sèu (per qüestions de tradició, per cuidar la salut o per poder compartir-los amb els nouvinguts àrabs que no poden menjar porc). I si hi ha varietat amb els ingredients, quan arribam a les proporcions ja no en parlem! aquí hi ha de tot.

És curiós que tant la patata com el monyaco són tubercles oriunds d’Amèrica. A Menorca pronunciam “munyacu” i el nom prové del castellà “boniato”, encara que la paraula original és sudamericana. Vull suposar que abans del descobriment del Nou Continent ja es feien bunyols, però evidentment es devien emprar altres ingredients. Per açò, crec que a vegades no som prou conscients quan emprar expressions com “s’ha fet així de tota la vida!”. La vida fa estona que és damunt la terra i amb els bunyols podem veure, per exemple, com productes totalment desconeguts un temps han entrat dins la nostra cultura i ara són tractats com si fossin totalment nostres, “de tota la vida!”

De bunyols en poden sortir de totes mides i totes formes. I no deu ser tan difícil que no surtin prou endevinats. D’aquí vindria l’expressió fer un bunyol o sortir un bunyol per indicar que s’ha fet cosa mal feta. “Volia dibuixar un cavall i m’ha sortit un bunyol!” o “ha vingut per arreglar la cadira i ha fet un bunyol!”, són dites que, malauradament, avui en dia, es substitueixen moltes vegades per una expressió que no ens és tan pròpia: fer una xapussa.

Però l’essència de Tots Sants no és fer bunyols. És una festa dedicada al record dels avantpassats més propers que ja són morts. M’agrada el nom de Tots Sants perquè fa entendre que totes les persones són bones (són santes). Ja és una norma usual xerrar bé de qualcú que s’acaba de morir o d’un familiar o amic que recordam amb estima. I per tenir aquest record més viu i sentir-s’hi més aprop se sol fer una visita al cementeri.

Modernament (com ha passat amb Nadal) s’ha introduït un model de festa diferent que prové d’altres indrets: el Halloween. És una festa més lúdica en què els difunts ja no són els familiars sinó que es converteixen en personatges de literatura fantàstica o de cinema que fan por (morts vivents, fantasmes...) amb un element característic: la carabassa amb llums.

Ja fa gràcia que aquesta carabassa sigui tan atractiva... Fins fa relativament poc, al poble es feia una cosa molt semblant amb les síndries, encara que no tenia res a veure ni amb Tots Sants ni amb els esperits: el fanal amb coa. Es tracta de buidar una síndria, fer-li uns quants de forats decoratius, posar-hi una espelma encesa dedins i passejar-la pel carrer fermada amb una corda. He llegit al bloc del Casal de Joves de Ferreries que el 2008 es van organitzar uns tallers per “recuperar i a no oblidar la nostra cultura popular”: “Antigament, a començaments de la tardor, els fillets i filletes feien, amb les seves famílies fanals amb síndries velles. Després sortien al carrer, quan ja era fosc, i passejaven cantant: un fanal amb coa, un fanal amb coa...”

I, ja per acabar, no podia deixar d’esmentar el refrany més conegut de la festa:

“per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs”.

Només esper que, amb l’escrit d’avui, no hagi fet un bunyol!

Fes

Feia uns dies que en Marc no venia a l’escola. Una telefonada de la família a secretaria ens aclaria que no estava prou bé per aguantar la intensitat i, sobretot, la durada de tot el matí escolar. Va ser coincidència que tingués una entrevista amb son pare i sa mare mentre l’al·lot encara estava convalescent. De tot d’una em vaig interessar pel seu estat:

-         Com està es jove nostro?

-         Es recupera... Ha tingut un poc de passa- va dir sa mare.

-         Ara és amb es l’avis- puntualitzà son pare- que també estan un poc fesos.

Pel que van comentar, prest tornaria a les classes i a la normalitat quotidiana. Vaig entendre que no era un al·lot empeder...

En aquest context, la “passa” té el significat clar de malaltia epidèmica que hi ha a un lloc i temps determinat. La malaltia en qüestió s’aplega o passa d’una persona a una altra. És un mot que empram prou. A vegades tenim una passa molt grossa de grip i les aules queden mig buides, però, en el nostre cas, s’entenia que la passa era de panxa. Quan vas de panxa sempre pots anar per dalt o per baix o les dues coses a la vegada i, clar, amb aquests símptomes, convé quedar a casa. Hi havia un pagès que per fer la gràcia deia que si la gent anava de panxa que caminàs per enrere i aniria d’esquena. És com l’acudit de la cançoneta: tenc mal de cap en es peus i mal de panxa a l’esquena.

Com que en tenir mal de panxa solem menjar arròs bullit, tenim la dita “o panxa o arròs” que es diu per fer veure que de dues coses se n’ha de triar una.

I sort tenim dels avis! Quantes vegades ens han fet costat davant l’inconvenient de tenir un fill malalt! Només voldria remarcar la distinció que feim a Ferreries (i altres pobles) en l’ús de l’article per anomenar-los: l’avi i s’àvia. Deu ser el fet masclista de donar més importància a l’avi? O es deu al tracte més íntim i afectuós de s’àvia? Sigui el que sigui, la confusió màxima és produeix amb el plural; no ens basta amb un article (els avis o ets avis) que moltes vegades n’hem d’emprar dos: es l’avis.

Idò, son pare deia que els avis també estaven fesos... Que qualcú estigui fes vol dir que està indispost i que li falta força i delit; i aquesta falta de vitalitat normalment es causa d’una malaltia. Potser a vegades “fes” seria sinònim de sollevat (encara que, en principi aquesta darrera paraula té el significat més concret de tenir remogut el ventrell i tenir oi). Evidentment, sollevar té altres significats no tan malaltissos: alçar, sublevar, revoltar, remoure amb una passió forta... Amb la pronúncia del mot ja ballam, a Menorca tenim la revidea de duplicar el so de la “ella”  i pronunciam sollevar com si empràssim una ella geminada (“soll·llevar”).

Però “fes” té el significat original d’una esquerda o tall molt prim, especialment en objectes fràgils de terra, de vidre, de porcellana. Que un trià (o tià) estigui fes o una olla de terra estigui fesa vol dir que tenen un trenc llarg i prim que no arriba a foradar (encara que faixin renou d’esquerdat).

De fet, si no vaig errat, una fesa és el tall llarguer i estret que es fa a les orelles del bestiar com a senyal per a conèixer el propietari. Avui en dia han canviat aquesta marca per una espècie d’etiqueta plastificada que també se penja a les orelles.

Finalment, ens queda la paraula “empeder”: propens a patir una malaltia o que pateix sovint d’un mal o molèstia física. És una paraula que antigament s’emprava ben prou perquè se suposa que la condicions higièniques, alimentàries i sanitàries eren més precàries. Açò no obstant, encara que no emprem tant el mot, en l’actualitat hi ha prou gent empedera. D’un gra d’arena feim una muntanya i per poc mal que tenguem ja ens queixam de més. Som poc sofridors.

En Marc ja torna a ser a l’escola ben recuperat. Les molèsties del ventrell ja no l’afecten i només pens que podria ser empeder de la malaltia d’estudiar.

Canera

“ENTREMES de ses trespasses d’un mossu sebeté, trèt des quetelá, curretgid y eumentad, durant es témps que vatj estar de métje e nes pòbble des Merquedal. L’añ 1842.”

Escrit a mà dins una vella llibreta d’espiral i fulles de quadres, he trobat aquest relat. No és l’escrit original, clar. Tan sols és una còpia, però crec que té el seu valor. La lectura s’ha fet dificultosa, a més de ser en vers, no segueix les normes ortogràfiques actuals (el 1842 no teníem gramàtica per a la nostre llengua). M’he fixat que el so neutre de la “a” o la “e” sempre està escrit en “e” (sebeté, quetelá), que la o àtona s’escriu en “u” (mossu, curretgid) i que empra el desdoblament de la “be” (és la manera que tenim a Menorca de pronunciar certes paraules: pobble, púbblic, dobblers). No he pogut descobrir el criteri que segueix per posar els accents...

Però no em vull ficar més amb la gramàtica perquè seria tot un filicomís (encara que, evidentment, la gramàtica és totalment necessària per a qualsevol llengua). M’estim més reescriure un fragment i xerrar de les paraules.

El mosso sabater diu en un moment de l’entremès:

“Heu vist bèstie més grenade

Qu’equest homu qui s’envá?

Si éll pòt fér se bejenade

De dur se fie e curá,

Ha de pessar més quenére

Qu’estig cèrt que de derrére

No se pudrá bellugá.”

Lògicament, la quenére  es refereix a la canera, i s’escriu així perquè és un mot derivat de ca. Una canera és aquell lloc on tenen ànsia dels cans, els donen menjar i tenen aixopluc. Amb la proliferació de cans com a animals de companyia, juntament amb el fet que ens cansam molt prest de tot, els cans que no vol ningú es duen a una canera. Malauradament, i com que és una cosa relativament nova, aquests llocs que se creen pels cans abandonats, han vingut de braceti  amb el nom castellà de “perrera”.

Però canera també pot voler dir “vida de ca” que equival a “viure una sèrie de tribulacions o de misèries”. Per açò, una persona que passa una canera és aquella que viu uns moments mals de travessar. Seria com viure el quefer diari, com deia el batle en l’especial de Sant Bartomeu de la Revista,  plens de maldecaps i tribols. Un tribol és açò, una aflicció o adversitat. Tanmateix, sols tenc present haver sentit aquesta paraula amb una “a” davant: tenir un atribol (a la nostra parla no li costa gaire açò d’afegir o llevar aquestes “a”).  Segurament en aquest cas deu tenir incidència el verb atribolar: produir un estat de torbació a qualcú, que no li deixa veure clar les coses que ha de dir o que ha de fer.

Finalment, hi ha una accepció de canera que prové de cana. Avui dia només se sol emprar aquesta paraula per indicar un cabell blanc, encara que no seria del tot correcte emprar-lo en català. Però la cana a la que ens referim era una mida de longitud que constava de vuit pams, més o manco serien un metre seixanta. Amb aquest mot existeix una expressió molt polida que va amb el caràcter menorquí: “anar a pams i no a canes” (que seria el mateix que “a poc a poc i en bones”).

Aplicat a l’escola, que és la meva feina, qui sap si els docents hauríem d’anar més a pams que no a canes per no atribolar gaire l’alumnat; tal vegada així ningú passaria una canera per arribar a final de curs i aprovaria sense tenir un atribol.

I de l’entremès, he quedat amb les ganes de saber-ne l’autor ...

Bavai

A’s Migjorn són clotelluts

i a Ferreries bavais,

a’s Mercadal són cerruts

i a Fornells són esparrais.

És la transcripció que fa en Ferrer Ginard d’una cançoneta menorquina. Supòs que els més majors del poble recordaran que un temps als ferreriencs ens deien bavais. No sé si el mal nom devia coincidir temporalment amb el de panxes rotges o va ser una substitució feta de sobte. La veritat és que ara ja ningú ens nomena així ni ens sentim al·ludits en sentir-ho. És evident que bavai ve de bava que és aquella salivera que ens cau de la boca sense voler. I bavai és un que treu baves freqüentment. Es veu que els ferreriencs devíem bavar molt.

Normativament hauríem d’escriure bavall. Tothom sap que moltes vegades convertim les “ll” en “i”, però és curiós que no ho feim sempre i, en aquests casos, no hi ha cap norma que ho determini. És com si les persones haguem triat aleatòriament quan volem pronunciar una cosa o altra. A cavall, ramell i bull (també a moltes altres paraules) els pronunciam amb la “ll” corresponent; però a retall, consell i full feim el canvi fonètic per dir “retai”, “consei” i “fui”. Per què canviam unes paraules i no les altres? No ho sé, però és una particularitat de la nostra manera de rallar.

En qüestió de bavalls, tothom te clar que és més comú que siguin els fillets petits que baven més, per açò se’ls sol posar els “baveros”. És així com la majoria anomena aquella peça de roba que es ferma al coll d’un infant perquè no s’embruti el vestit amb les baves o menjar. Els que ens estimam la llengua som conscients que “bavero” no és un mot de la terra.  També és cert que a Menorca no tenim cap paraula pròpia que s’avengui  amb la definició, però tenim alternatives més adequades: bavador i baveralls (que també deriven de bava) o pitets (perquè la peça guarda la zona dels pits). 

Emperò la salivera també pot ser figurada i ens pot caure sa bava quan esteim molt satisfets de noltros mateixos o, sobretot, de persones que estimam. Quins pares no baven pels seus fills quan comencen a xerbejar? A quins avis no els cau sa bava quan passegen els seus néts?

Per altra banda, una persona pot tenir mala bava quan és poc de fiar o quan flastoma habitualment, però sobretot sol anar amb mala bava quan du males intencions i té sentiments rancorosos o malèvols. En aquest darrer sentit també se pot dir que té mal fel. Desgraciadament, avui en dia ens en fiam ben poc de les persones tal vegada per mor dels nostres pensaments que ens fan entendre que tothom du males intencions. Potser hauríem de recuperar aquesta confiança perquè, certament, quan demostram tenir fe en una persona és quan millor ens respon (tant en fets com en paraules). A més convindria de tenir present sempre la nostra màxima: qui no fia no és de fiar.

Abans d’acabar, voldria tornar als bavais... Entre els pobles menorquins sempre hi ha hagut una certa rivalitat. Conten que a un glosat a Es Mercadal hi va acudir un improvisador ferrerienc (crec que era en Xico Morlà) i, clar, els glosadors locals el van començar a abarbetar amb bavais ve, bavais va. La defensa no es podia fer esperar i els devia contestar amb una glosa com aquesta:

Jo venia en so de pau

i em rebeu amb una guerra,

basta escoltar sa guiterra

per rematxar-vos es clau:

de sa boca bava em cau

quan veig que voltros sa terra

amb es nas la ben forgau.

(Aquesta anècdota me la va contar en Toni Camps, però no he estat capaç de recordar les gloses exactes que me va recitar. Si qualcú en sap res...)

Qui som?

Si se’m brinda aquest espai
permeteu-me fer una cosa,
que esper que no faixi nosa
perquè no ho ‘via fet mai,
en llegir aquest enfilall,
descobriu què és cada glosa
que cadascuna proposa
resoldre un endevinall.

Tothom cerca es seu lloc

abans que jo no comenci,

i se fa absolut silenci

quan li emprenc a poc a poc;

alerta, no m’equivoc,

faig que s’ambient se condensi

i as final, mal no convenci,

sa gent escauf més que es foc.

Som de presència modesta

i me venc per bona sort,

de tronxo recte o un poc tort,

d’una blancor manifesta,

i passada ja sa festa

de colcú en som record

i me treu per dar conhort

es dia que hi ha tempesta.

Me van començar ahir

ingredients de tota casta,

avui una mà m’embasta

forma de caragolí,

s’ardor m’estufa, a la fi,

i si som de bona pasta

un tros meu mai no te basta

i un altre n’has d’engolir.

Cap des meus ulls no enfoca

emperò hi veig prou clar,

tenc un nas d’aquí a allà

i tanmateix mai se moca,

quan sa música s’hi aboca

i faig rotlo amb es germà,

tenc mania de ballar

amb una mà dins sa boca.

Es lloc m’he guanyat a pols

faig sa passa més segura,

que damunt sa pedra dura

refaig un camí més dolç,

en ser es suport de molts

rep trepitj sense mesura

de peu i de ferradura

que me converteix en pols.

En festes som oportuna

qui em segueix queda remull,

i també solec fer trull

‘seguda dalt sa tribuna,

allà som una comuna

as compàs de qui mou full,

vam qui sap desfer s’embull:

som molts i només som una.

Tenc es meu lloc indicat,

me pos davant sa ringlera,

es qui me du no té espera

són molts anys que ha esperat,

s’Apòstol duc aferrat

valerós dins una esfera,

vermell davant i darrera,

i Ell sols se veu d’un costat.

Abans era molt feiner,

que som fort com una roca,

ara feina en faig ben poca

però sa festa em manté,

tenc es principal paper,

açò m’incita i provoca,

i és molta gent que em toca

per sa plaça i es carrer.

Tan prest un puny ja m’amerra

com llavors vol entre crits,

sense que hi hagi ferits

jo puc provocar una guerra,

caic a dreta i a esquerra

i em salvaré des cruixits

si em troben fillets petits

que m’arrepleguen d’enterra.

Me té guardat amb prudència

una presó transparent,

es meu acte delinqüent

es fugir amb massa freqüència,

sols he de tenir paciència

i esperar es meu moment,

quan m’atraquen a sa gent

surt en part i deix s’essència.

En festes som averany,

necessari per sa flora,

comparable a un qui plora

però del cel cau es plany,

no hi som present cada any

i si vénc ho faig d’enfora,

puc ‘ribar a qualsevol hora

que ningú ho trobarà estrany.

Hi ha gent que del camp me talla

per ser-ne es darrer trofeu,

sa meva presència atreu,

i acaba amb una rialla,

i no entenc com sa rondalla

(d’un sant cos que en sella seu

i un bon homo que va a peu)

pugui acabar en baralla.

Quan sa festa ja declina

entraré en escena, jo,

a colque fillet faig por

que no actui de forma fina,

un xiulo amunt m’encamina

i moriré amb un tro,

però en morir ve lo bo:

tot el cel fosc s’il·lumina.

Estic en glòria de Déu,

i al món puc donar alegries,

em faig present, sens manies,

quan s’aclama es nom meu,

no durar gaire em sap greu

perquè sols aguant tres dies,

però si ets de Ferreries

tot l’any som dins el cor teu.

Aquesta és sa conclusió,
qui vol que en tengui memòria
des relat de cada història
amb sa seva solució.
Igualment deman perdó
si s’obra no és meritòria,
i que visquem a la glòria
es dies des Sant Patró.

Sant Bartomeu 2012

Jutipiris i jutoris

Hi ha gent que té el costum de guardar records dins un calaix: una floreta, una carta, una pedra, un floc de cabells, un calendari, un tríptic... Són records que d’una manera o altre són significatius per la persona que ho arracona. Fa un parell de setmanes ma mare me va mostrar un full de diari; es notava que feia anys que ho tenia estojat (devia recordar el refrany “Qui ho estoja per demà, ho estoja pes ca”). Corresponia a la contraportada del diari Menorca de dia 28 de març de 1984 i anava dedicada a en Serreta. És curiós comprovar que hi ha malnoms (que no sempre són ofensius, ni destaquen un defecte, vici o qualitat) que s’hereten com si fos una marca genètica. Qualque sobrenom passa directament de pare (mare) a fill ( filla). Altres vegades boten una generació i es transmeten d’avis a néts. També hi ha els casos en què el malnom no segueix la via hereditària i acaba que se perd (succeeix més o manco com la selecció natural de les espècies; en el nostre cas, la selecció la fa el poble).

La qüestió és que, retall de premsa en mà, la mirada se’m va desviar cap al subtítol i concretament cap a una paraula: “cada vegada que marcava un gol anava davant es porter i li feia un jutipiri”.

Un jutipiri és un gest que se fa amb la cara, amb braços i mans o amb tot el cos per fer riure o per enriure’s de qualcú. A Menorca entost de “enriure’s” sempre deim i pronunciam enriurer-se’n; ja és ben particular que als verbs en -re, els acabem i convertim en -er quan hi hem d’ajuntar segons quin pronom: mourer-se, veurer-mos, perdrer-se...

En el cas d’en Serreta està clar que feia jutipiris amb la intenció de riure’s del porter rival. Però a vegades feim qualque gest o moviment sense voler que també pot fer riure a qui ens veu. I encara que aquests gests que fan riure es faixin desintencionadament són jutipiris igualment.

No sé perquè me pareixia que aquesta paraula sempre s’emprava en plural, sense article i acompanyat del verb fer: “aquell al·lot li fa jutipiris”, “sempre riu quan li faig jutipiris”, “a vegades feia jutipiris quan explicava”... Però es veu que el mot també s’empra (o al manco s’ha usat) en singular. Fins i tot es pot emprar com a sinònim d’una persona que fa moltes contorsions o gestos estranys: “aquest bergant és un jutipiri!”

Actualment la televisió mostra primers plans dels jugadors de futbol amb prou deteniment. És cert que poden fer qualque carota sense voler que fa riure (sobretot si ho mostren a càmera lenta); però els gests intencionats dels jugadors quan fan un gol són més d’arrogància i prepotència que altra cosa. Clar que qualcú també pot veure en aquesta supèrbia una manera d’enriure’s de l’equip contrari o del públic. No sé si a açò se li pot dir fer jutipiris... Tanmateix el mot llatí del qual pareix que prové la paraula, vituperium, significa “insult”.

Aquests jutipiris, al final, m’han fet pensar en el mot jutoris. Els jutoris són crits amb què es demana auxili. Tal vegada és més usual  emprar la paraula en la locució crits i jutoris. I el seu origen vindria de la reducció de “adjutori”, que vol dir ajuda o auxili. (com en el cas anterior i curiosament també l’he sentit emprar sempre en prural!).

Encara que els orígens i significats de jutipiris i jutoris són molt diferents, el fet de començar  en “jut” i acabar en “ris”, fa que les paraules, si no són parents, almanco semblin amigues. I amb el que queda d’estiu encara tenim molt temps de fer jutipiris i de riure i fer riure molt. Ara bé, convé no enriure’s de ningú i no haver de sentir crits i jutoris.

Anar de caboires

Aquests darrers dies he tingut la sort de rebre les famílies dels que han estat els meus deixebles més directes. La nota final de cada assignatura és un indicador molt important, però a l’hora de fer balanç agafa més rellevància l’intercanvi d’impressions. Els comentaris, més que en els nombres i notes, se centren en el progrés, en les actituds, en la manera de ser i estar de l’alumne tant a casa com a l’aula i en el futur immediat. I cada família té la seva vivència i experiència; la seva dinàmica, la seva manera de funcionar; els seus costums i la manera pròpia de veure les coses; les seves expressions i gestos corporals. Ja ho diu la dita cada casa és un món.

Totes les maneres de fer que me transmeten les famílies  i que són diferents a cada casa són respectables, maldament  a vegades hi ha qualque mare (les mares solen passar més pena) que diu “no sé si ho faig prou bé!” i qualque filla que li retreu: “açò no importa que ho contis!”. Estic ben convençut que les decisions de mares i pares sempre  miren pel bé dels fills i filles encara que la visió dels adolescents és, a vegades, ben diferent.

Personalment, tenc la immensa fortuna de sentir-me valorat i estimat per les famílies. Vull pensar que elles tenen les mateixes sensacions quan acabam una entrevista; seria una gran satisfacció... La veritat és que els estic molt agraït pel que m’han transmès durant tot l’any. I amb l’agraïment, sempre hi ha aquelles persones que són un poc més exagerades i fan qualque obsequi. El darrer ha estat el llibre d’en Toni “es doctor”, que va ser metge del poble, titulat Cabòries.

A Menorca, una cabòria és una idea fantàstica, que no respon ni correspon a la realitat. Tanmateix, sempre havia pronunciat (i sentit pronunciar) aquesta paraula d’una manera diferent i només en una expressió: anar de caboires. Que una persona vagi de caboires vol dir que du moltes d’il·lusions i viu segons idees fantàstiques, que en el fons és com no anar de res. Els diccionaris, però, res diuen de les caboires i sols fan referència al mot cabòria amb el primer significat de preocupació (especialment sense fonament).  

Potser aquestes preocupacions infonamentades, aquestes idees fantàstiques i aquestes il·lusions irreals ens fan emboirar el cervell i, al final, ens fa mesclar les cabòries amb les boires per treure les caboires...

Està bé tenir idees pròpies i pretensions per al futur, però hauríem de maldar que aquestes idees i il·lusions no ens envoltassin d’una boira que no ens deixàs veure la realitat. Hem d’evitar la boira espessa o boirada que ens limita la visió i ens amaga camins alternatius...

Hi ha un refrany que afirma: “boirada de canaló, as tres dies, saó”, però per acabar d’assegurar la dita, qualcú hi afegeix la coa que mai falla “a vegades sí, a vegades no”. Aquesta expressió me fa recordar un mestre, fet a l’antiga, que vaig conèixer mentre feia pràctiques. Aquest docent dividia el seu alumnat en tres categories: “d’alumnes n’hi ha de tres castes: els set o vuit que sempre ho fan bé, els tres o quatre que no et respondran mai i els deu o dotze que són com sa boira des canaló, a vegades sí, a vegades no”.

Pens que els educadors actuals no tenim el cap tan emboirat i res ens impedeix veure-hi clar. Procuram no establir categories perquè no hi ha cap persona igual i cadascuna té capacitats i ritmes diferents. Així i tot, la calor no emboira l’ambient, però ens pot atumoar i ens pot produir cert torbament i insensibilitat a l’hora d’anotar les qualificacions.

Remelsa

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort d’assistir a un glosat a un lloc. Entre la pagesia i assegut davall una porxada sembla que les gloses són més bones de fer, boni boni surten totes soles. La qüestió és que quan els glosadors vam arribar l’amo encara no havia acabat la feina (al camp sa feina no s’acaba mai!) i madona, tota servicial, ens va mostrar ses cases i els seus rodols. Tot per entretenir la nostra estada.
Entre altres coses, vam passar per les estables i vam veure els cavalls que tenen al lloc. Es veu que són pagesos cavallers i açò va donar peu a xerrar de les festes (ara, tan aprop de Sant Joan). El primer cavall que vam veure era un animal negre amb uns quants anys i molt experimentat en entrar a la plaça d’un poble; un altre era un pollí o potro, fill de cavalls de bona raça (si m’equivoc ja perdonareu la meva incultura, el potro o poltre és un cavall jovenet i el pollí o pollinet tant pot ser cavall com ase o mul, açò sí, també  jove, abans que el desmamin). En arribar al darrer estable vam veure un cavall gros i vermell amb un estel blanc al front i madona ens amolla:-Aquest és un animal molt polit, però no té gens de remelsa!
De remelsa jo em pensava que només en teníem les persones perquè voldria ser aquella energia quasi violenta en els gests i sobretot en el xerrar. I de rallar els animals no en saben. Vaig entendre que si el cavall no tenia gens de remelsa volia dir que no tenia nirvi, que enmig de la plaça li faltava vitalitat i força. Certament a la gent en general agrada més veure en acció aquell cavall vigorós, quasi incontrolable, que aquell animalet ximple o poruc amb moviments lents que no s’exalta per res.
Açò no obstant, quan ens referim a persones, ja no xarmenda tant que actuem amb remelsa. Sembla normal que tant joves com adults en qualque moment contestem amb crits i malament,  o que un jugador de futbol flastomi i gesticuli exageradament per la decisió arbitral , o que una senyora s’exalti i digui de tot a un funcionari que l’atén darrera un taulell. Tal vegada ens malacostumam a conviure amb aquesta remelsa i, mensenes, ens hauríem d’avesar a mantenir la serenor i el respecte en tot moment (encara que sigui difícil en algunes situacions) i maldar solucionar els conflictes amb el diàleg.
Sembla clar que remelsa deriva de melsa amb la partícula re- davant que reforça l’expressió. Si mateix, la melsa és una glàndula poc coneguda situada a l’esquerra del ventrell. Segurament coneixem més la versió castellana d’aquest òrgan perquè els metges especialistes ho han après en aquesta llengua i els mitjans de comunicació, majoritàriament,  també s’hi solen expressar, en castellà. Seria el que en diuen el “bazo”. El que no està tan clar és la relació d’aquesta glàndula amb el fet de manifestar una energia impetuosa i excessiva. La seva funció dins l’organisme és més de defensa. Potser la seva forma i color li donen un aspecte desagradable que ens fa fer sentir una espècie de rebuig per actuar amb remelsa...
El lleu és un altre òrgan que tal vegada tampoc no sabem exactament què és i tanmateix l’empram en diferents expressions.
Durant tot el curs escolar, els mestres hem volgut fer treure es lleu a l’alumnat perquè li demanam un gran esforç i volem que el rendiment sigui màxim. Qui aprofita tot el seu potencial i fa la feina ben feta treu es lleu per sa boca i li ve just alenar per mor del cansament i fatiga acumulats durant tot l’any. I, ara, a l’hora de posar notes, tal vegada hi ha qualque professor massa exigent que troba ossos en es lleu i cerca defectes en tot i en tothom.
Per cert, quan rallam del lleu ens referim als pulmons. I si a qualcú li sap greu que se toqui es lleu...

Coa

Dir o sentir a dir la paraula “coa” no és un fet gens estrany. És una d’aquelles paraules que, a nivell de Menorca, tothom la té com a pròpia  i es definiria com aquella cosa més o manco llarguera que molts d’animals tenen a la part posterior. Gent d’altres contrades amb qui compartim llengua utilitza el mot “cua”. Però la forma catalana més antiga és la que empram els menorquins. Cua, encara que avui és la forma més estesa, prové de coa, i el canvi de la “o” en “u” es podria explicar, diuen, per la influència (i proximitat) del (mot) cul.

Hi ha persones que només per aquest fet  (el d’emprar qualque paraula diferent) ja consideren que l’idioma no és el mateix. Si fos així, a Menorca mateix, rallaríem set o vuit idiomes diferents: tothom té clar que a Ferreries no xerram igual que a Maó, però a tots dos pobles xerram menorquí. I el que passa entre municipis, també passa entre illes, i entre illes i Principat... Aquesta circumstància és cosa normal i lògica a qualsevol llengua.

Però és més, a la nostra terra, no sona malament el mot capicua (claríssima la seva procedència) que, fins i tot, ha adoptat la llengua castellana (“capicúa”). Un nombre en capicua és aquell que coincideix tant si el llegim de l’endret com al revés.

És precisament a l’assignatura dels nombres, de  les matemàtiques, on el professor explicava que les arrels quadrades no donen sempre com a resultat un nombre exacte:
- S’arrel quadrada de 25 és cinc, però s’arrel de 30 serà cinc i “pico”!
Açò em va fer recordar que som molts els que deim també “són les tres i pico”...

Amb aquest “pico” ningú n’alça una cella i la “coa” ens aniria beníssim per aplicar en aquests casos: “el resultat serà cinc i coa” o “són les tres i coa” sonen molt més menorquí.

Però és que la coa ens serveix (o ens servia, perquè som molts que ja no l’empram) per aplicar a altres situacions. És el cas de fer coa o haver-hi coa. Ara molta gent diu que fa “cola” o que hi ha molta “cola” a ca’s doctor. No ens adonam que dir “cola” és traduir la coa en castellà i que la nostra autèntica cola és una substància adhesiva que serveix per aferrar (la cola blanca dels fusters, per exemple) i que res té a veure en posar-se un darrera l'altre i esperar que ens toqui el torn.

Hi ha gent que per la seva manera de ser va a remenar sa coa per tot, perquè vol intervenir de manera activa en tots els assumptes. Tothom coneix qualcú així. Açò a vegades provoca que aquesta persona pugui anar coa baixa, desanimada, perquè no li han fet cas o pot anar-se’n amb sa coa entre ses cames, és a dir que se’n va  malsatisfeta per haver sofert un fracàs o un desengany. A més a més, en no poques ocasions, les coses que feim o deim poden dur coa i crear moltes crítiques i conseqüències.

Qui té sa coa de palla
s’encén, segons es refrany;
per açò quan acusen, calla
si ets innocent de dany.

I per acabar les coes, hauré d’afegir una paraula a la coa de la llista de les “gleves”. Sabia cert que em deixaria qualque mot pel camí. Així, una persona d’edat me diu l’altre dia “t’envelaré un clèsquit! mira que deixar aquesta paraula...” I té tota la raó. Però no voldria entremesclar paraules i expressions entre un i altre article perquè açò seria anar i venir com sa coa de s’ase.

Gleva

En Josep amenaçava la seva germana quan, assegut al sofà, mirava un programa de la tele:

- Si no te lleves d’enmig et fotré una gleva!

Vaig pensar que era una expressió ben ciutadellenca. Al nostre poble, qualsevol jove (i no tan jove) haguera emprat una altra expressió. Perquè d’amenaces de tipus violent en tenim a betzef i segurament a cada poble i, fins i tot, a cada família poden ser diferents. La sort és que la immensa majoria de vegades, aquestes intencions de fer mal només queden en paraules. I maldament el refrany diu “Qui amenaça i no pega, per bèstia es queda”, pens que val més quedar per bèstia que no ferir ningú.

Moltes de les expressions que empram vénen encapçalades pel verb fotre, que sembla més desafiant i intimidatori que la forma menorquina envelar. Particularment, si puc, me decant per emprar les maneres més fines del llenguatge i dir “envelar” entost de “fotre” me sembla que és dir les coses més suaument. Si mateix, quan les emocions de ràbia o ira són prou fortes, sembla que les persones quedam més descansades si amollam qualque batall o paraula malsonant.

A Ferreries, més que gleves, solem fotre bledes (que seria en qüestió sonora l’expressió més semblant a les gleves ); però també a nivell d’illa podem fotre tocs, galtades, cascarros, clotellades, ventalls, becnocs, punyades, cideres, mastegots, manyonfles, fàitims i hòsties.

Les galtades, les clotellades i les punyades són paraules derivades de galta, clotell i puny i ja es veu el seu significat. Del toc, que seria la forma més genèrica de les expressions, en neix la locució “donar-se tocs pes cap” que és una manera de demostrar el penediment d’haver fet una cosa.

La manyonfla pareix una deformació de manyopla que era un guant de ferro (una peça d'armadura que cobria la mà). Per tant la manyonfla serà un cop donat amb la mà.

Mastegot ve del verb mastegar, i sembla, així, que hauria de ser un cop al lloc on mastegam (a la galta o a la cara), però també pot significar qualsevol cosa mastegada (un mastegot de paper, per exemple).

El cascarro té la mateix arrel que el casc, i per tant és un cop al cap.

Les altres paraules, a més d’incloure’s en aquests tipus d’expressions violentes, tenen el seu significat propi. I ja és curiós que popularment s’hagin triat aquests mots i no uns altres, perquè, de fet, no tenen res d’especial...

Fotre un gleva, en principi, és donar un cop amb la punta d'un dit que ha estat apuntalada en el dit gros perquè prengui més força. Segons el diccionari una gleva és un pilot de terra cohesionat que s'aixeca llaurant. Seria com un torròs (terròs) o, més exactament i si no vaig errat, un cunrum.

La cidera i la bleda vénen del món vegetal. Amb la fruita hi deu tenir relació l’expressió “vermell com una cidera”. La bleda, a més d’una verdura, és una dona excessivament delicada i aveciada.

El ventall és aquell instrument tan senzill per fer aire i refrescar,  però també pot ser una mentida o un disbarat gros (“açò són ventalls!” o “no fotis ventalls!” són expressions ben nostres).

Amb l’hòstia me passa igual que amb el fotre, m’estim més emprar paraules més refinades i que no puguin ofendre ningú.

Finalment tenim les paraules pròpies de les dues dominacions: fàitim ve de l'anglès “fighting”, que vol dir lluita o brega; i el becnoc és una moneda francesa que val cinc francs (i deu fer un bon mal si te’n tiren un pel front).

Esbrellar

Va succeir durant un descans, al pati de l’escola (encara avui dia n’hi ha que mantenen el castellanisme de “recreo” per a aquest temps. Segurament, perquè és cert que el que proposen els diccionaris de traducció no ens sona gaire nostro: esbarjo, esbargiment, recreació... L’escola es va presentar al nostre poble quan es feia tot en castellà i qualque paraula emprada en aquest entorn encara no ha trobat el substitut acceptat per tothom. Confiem que puguem mantenir el que s’ha aconseguit fins ara dins l’àmbit educatiu perquè és una manera de mantenir la nostra llengua així com la rallam a Menorca).

Era, deia, durant l’estona del pati que una mestra se’m dirigeix:
- En Miquel s’ha esbrellat es calçons. L’haurem de deixar anar a ca seva perquè se’ls canviï.

Que en feia de temps que no sentia la paraula esbrellar! Tot d’una em va venir la imatge de quan era petit i anava a escola a l’antic convent; un dia, devora el pou, vaig fer una estirada i em vaig esbrellar els calçons; vaig haver d’aguantar tot el temps que quedava de pati i de classe amb el tall obert. Però pitjor va ser aguantar les rialles i les befes dels companys. Ja ho diuen: “mal d’altres rialles són”. 

Esbrellar vol dir obrir o rompre una cosa de manera violenta. En el cas dels calçons, boni bé sempre, s’obren  a nivell de les costures que uneixen les dues cames (entre el cul dels calçons i la bragueta). De manera que és fa molt desagradable la sensació del descosit en aquella zona. Sembla que la paraula esbrellar té l’origen en l’onomatopeia (imitació de sons naturals) de la renou que es produeix quan es romp qualque cosa de manera violenta: brrrl! 

I en aquest punt de l’escrit en què estic a mitges costures m’agradaria fer referència a aquest acte de cosir o al lloc on s’uneixen dues peces cosides amb un parell de refranys que es devien dir temps enrere a Menorca. El primer: “Qui no està avesat a dur bragues, ses costures li fan llagues”, que voldria dir que les petites dificultats es poden fer grosses per a qui no està acostumat a fer-hi front. I aquest altre: “Guardau-vos de poi entrat en costura” que es diu per la curtesa d’enteniment d'aquelles persones que sense mèrits propis han passat en poc temps d'una situació miserable a un estat d'opulència o prosperitat. 

Finalment, en Miquel va anar a ca seva a baratar-se els calçons. Desconec si aquesta peça de vestir va anar directament al fems o es va tornar sarzir per emprar-se altra vegada. Fa unes dècades es reutilitzava tot i es veien prou genolleres (noltros pronunciam “jonoeres” perquè ve de “jonoi”) i colzeres que servien per dissimular qualque forat a aquestes zones. Avui dia, si se’n veuen (tant de pegats com forats), és que ja són de disseny. La paraula sarzir sempre me recorda s’àvia (na Joana sa Mestressa), és un mot que ella emprava bastant. El seu significat és adobar una roba amb l'agulla per refer el teixit trencat. 

D’esbrellar se’n deriva esbrell, que a Menorca s’empra com a sinònim d’esqueix o esquinçament. Tal vegada estaria bé que a l’”esguince” (que cada instant n’hi ha que en pateixen) li tornàssim a dir carn esquinxada o, posats a dir, carn esbrellada o, senzillament, esbrell.

Raor

No sé si les dues paraules angleses“lip” i “dub”  s’ajuntaran (com ho van fer en el seu moment “foot” i “ball”) i crearan en un futur una nova entrada al diccionari. Si és el cas, tampoc no sé si hi entrarà com a “lipdub” o amb la forma “lipdab”,que és com se pronuncia (com passà amb el “football”, que aquí escrivim futbol perquè correspon a les grafies que s’atraquen més a la pronúncia anglesa). En qualsevol cas, la traducció més entenedora i curta de “lip dub” seria “doblatge labial”. I si qualcú tenia dubtes del que era, segurament, després de l’experiència de dissabte passat, tot Ferreries sabrà explicar més o manco què és un “lip dub”.

Va ser una jornada festiva, amb molta participació i, a la vegada, i açò és la cosa més important, va ser la demostració d’un poble que estima la seva llengua. Ja ho deia una estrofa de la lletra amb la tonada de l’Amo de Son Carabassa:

Mèrvils, cadufos, raors,
tians, someres, gots i nyacres,
aquesta és sa nostra parla,
n'hem de tenir cura tots.

La llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és la que estimam i és per açò que l’hem de cuidar, n’hem de tenir ànsia.

I ja que comentam aquesta estrofa, va ser curiós que el dia que la provàvem la gent va interpretar de diferent manera, però de forma encertada, la paraula raors, que és el plural de raor. A la majoria aquest mot els suggeria aquell “peix de color vermell groguenc, de cos comprimit, cap optús i sabor exquisit”; i érem pocs que, com jo, vam pensar amb aquell ganivet de tall fi que serveix per afaitar (i vaig ser un d’aquests, segurament pel record que tenc de mon pare de veure’l amb la cara ensabonada i sentir el rac-rac del raor en tallar els pèls de la barba). Evidentment, l’expressió tallar com un raor vol dir que una cosa (sigui eina, arma, fulla de càrritx... ) talla molt.

Però també comentàvem que en fer el plural de raor, tant en un significat com en l’altra, no dèiem raors, sinó raons...  I és bo de fer explicar el motiu, com que en el llenguatge oral no pronunciam la –r final de raor, vulgarment l’hem tinguda com una paraula acabada en –ó (com cançó, redó, botó...), i, clar, totes aquestes formen el plural en –ons. De la mateixa manera farem els derivats diminutiu i augmentatiu: raonet i raonot. Ara que possiblement també hem assimilat el raor amb la raó. Ja en fa el joc de paraules aquest refrany menorquí: qui té raó, que s’afaiti, (és una expressió que se li diu irònicament a qualcú que presumeix massa de tenir la raó).

Açò no obstant, som moltes les persones que entost de pronunciar raó amb totes les lletres, ho acurçam i deim “ro” (que seria un fet semblant a dir “Mo” a Maó).  

“M’has de donar sa raó”, “tens tota sa raó”, “està carregat de raó”... són construccions que tots entenem i segurament hem emprat o hem sentit dir qualque vegada. D’altres expressions, però, no són tan usuals i potser s’han perdut pel camí del temps. “Ja és de raó” és una exclamació amb què s’acceptava sense reserves allò que una persona deia. I “tenir raons”, “haver-hi raons” i “moure raons” voldrà dir tenir, haver-hi o moure qüestions, discussions, disputes.

I, com que “amb sa raó, perden” que “ses raons sien acabades”...

Idò

Diàlegs de fa quatre dies, a la feina, al carrer, a casa:
- Idò, què és que hi ha de nou?
- Que no vol venir.
- Que no vol venir? Idò que no vengui!
…
- Idò, quin senyal tu per aquí?
…
- Me sap greu però no hem duit pa.
- Idò?
- Es forn estava tancat...

Diàlegs d’ahir, a l’aula, al casal, a la ràdio:
- Que has duit sa feina feta
- Pues sí!
…
- No vindràs, pues, a ca nostra?
…
-...i jo crec que s’administració, pues, hauria pogut fer més per sa fira de sa sabata...

Aquests dies he tingut la sort de rebre un regalet. Es tracta d’ un fragment d’una revista internacional de filologia que es diu Caplletra i correspon a la tardor del 2010. És un article de n’Ignasi Mascaró que explica els diferents significats, valors i melodies de la partícula “idò”. Consider que és un treball ben elaborat i exhaustiu sobre l’ús d’aquesta paraula tan nostra. I és cert que és molt nostra! “l’idò es compta entre aquells endemismes lingüístics que tenen nomenada i que són sentits com a particularment propis”. Diria que és una de les primeres paraules que aprenen els que vénen de fora.

I tanmateix veig que entre la joventut es perd un poc en un diàleg espontani. No em sabria tan de greu la pèrdua d’una altra paraula si no fos que se substitueix per una altra que no és gens de la terra. Sembla mentida! A vegades me deman com és possible que un mot, una manera de dir tant nostra, tan usada, tan sentida, es canviï en qüestió d’una generació!

En la conversa, els adults el conservam més bé, però en un discurs una mica llarg, davant un micro per exemple, la cosa ja no és igual. El cas és que el pues se generalitza i, de cada vegada, sentim emprar més aquest mot manllevat del castellà com si fos la cosa més normal del món. I , maldament l’idò sigui especial i serveixi per moltes coses, tampoc no és que sempre tengui el mateix valor que el pues castellà.

Un polític deia l’altre dia: “Quan arribam en aquests extrems, pues, ningú sap com ho ha de resoldre”. No veig gaire encertat, en aquest cas, substituir el pues per l’idò, perquè a Menorca no l’hem emprat mai amb aquest matís.

Què hem de dir, idò, si tampoc podem dir pues? Pens que tampoc no es tracta de cercar una traducció calcada (jo optaria senzillament per ometre la paraula). I és que existeixen mots i expressions que no tenen traducció en altres llengües perquè suposen una visió particular de la vida i de dir les coses (com traduïm seny, paret seca, més tost i manyuclar? i com traduïm desde luego, nada menos, chollo i aquest pues?). Cada llengua crea les paraules segons les seves necessitats. Açò no obstant, tal vegada passa que en un món globalitzat se’ns creen les mateixes necessitats per a tothom i, de rebot, sorgeix la necessitat de trobar paraules equivalents a cada llengua... Com ho aclarim, idò? És complicat.

Més bo d’aclarir sembla l’origen del mot. Els entesos diuen que és la suma d’una “i” amb el doncs de Catalunya . “I doncs” s’ajuntaria i, per facilitar la pronúncia, passaria a idons. Finalment es “faria el singular”: si de pans el singular és pa, d’idons el singular és idò!

- En aquest article no has posat cap paraula en negreta!
- Idò!
- Idones!