La setmana passada vaig tenir l’honor de formar part del jurat del premi Josep Vivó de glosa escrita (és ja la onzena edició de la nova remesa). És curiós comprovar la diferència d’estils i maneres que tenim les persones per comunicar un fet (sigui en glosa o no) i pens, sincerament, que podem aprendre coses de tothom. Però un dels aspectes que m’atreu més en l’anàlisi d’un escrit és el vocabulari que s’empra.
Va ser significatiu que hi hagués dos guanyadors, ex aequo, amb dues maneres i estils d’escriure molt diferents. Ex aequo és una locució llatina que significa que dues o més persones estan en igualtat de mèrits. Sense pensar-hi gaire, sembla una paraula molt important i molt culte. Segurament l’hem sentida en alguna altra ocasió, però el cervell no ho reté tot, i en sentir-la de nou me va fer pensar en una segona expressió més nostrada: eccihomo (a altres indrets de parla catalana es pronuncia eccehomo). Perquè, tanmateix l’eccihomo també és un llatinòrum. Aquesta paraula ens ha entrat a la nostra llengua, Déu sap com, per mor de les antigues misses en llatí. Quan a l’Evangeli, Pilat mostra Jesucrist a la multitud després d’assotar-lo diu: ecce homo!, que seria equivalent a dir: vet aquí l’home! I com que el bon Jesús anava copejat, nafrat i escarrinxat de per tot, un eccihomo té aquest significat, el d’una persona molt nafrada o copejada (potser aquesta història hagués estat més adequada per Setmana Santa, però ses coses vénen com vénen i, mensenes, he començat l’escrit amb el desig d’anar per un altra vent).
El títol d’una de les gloses presentades a concurs era: Glosat per esmarxar gonelles. Que en feia de temps que no sentia ni veia emprar la paraula esmarxar! I, malauradament, vivim un temps en què s’esmarxen moltes persones de la seva feina. Quan esmarxam qualcú és per expulsar-lo, per dir-li que se’n vagi. És cert que si ara han de treure un obrer o obrera de la feina s’empra també el castellanisme despedir. No és el meu desig que faixin fora ningú del lloc de treball, però si que he tingut sempre sa fal·lera de rallar bé i de sentir rallar bé. Per açò,a veure si en tost de comentar que a causa de la crisi han despedit en Pere o en Pau, maldam dir que l’han tret, l’han fet fora o l’han esmarxat de la feina. Per la meva banda, a l’escola, i amb el convenciment que hi haurà respecte i educació, procuraré no esmarxar ningú de dins l’aula...
M’imagin assegut als escalons del camp de futbol... Ara està fet d’herba artificial (i açò no obstant, encara s’ha de regar) i en caure, més que pelades, els jugadors es cremen la pell. Quan no fa massa temps eren de terra, els camps de futbol, s’anava més alerta de no caure, perquè una caiguda volia dir pelada segura. Hi havia qualque central , en realitat encara n’hi ha qualcun, que ho eixermava tot i si passava la pilota no passava el davanter. I en una d’aquestes entradotes, pel cop i la caiguda, el rival podia quedar com un eccihomo, però, clar, llavors l’àrbit (àrbitre) havia d’esmarxar el defensa amb una targeta vermella. I no poques vegades, com ara, el partit acabava empatat a gols, ex aequo.
