Ganyells

Fa una temporada que veig per l’escola que l’alumnat es fa bromes i s’estira la pell de davall la barbeta. La intensitat de l’estirada depèn de cada situació, però es veu que no es fan gaire mal perquè ningú no s’ha queixat. Crec que val més açò, una estirada, que no fer la barbeta que seria pegar (noltros deim pigar) amb la mà davall la barba per fer topar les dents de baix amb les de dalt; açò, segurament fa més mal, sobretot si tenim la llengua enmig.
La qüestió és que quan estiren aquest tros de pell solen dir “quina papada!”. I el significat és molt precís i exacte, només que, clar, a aquestes edats tan joves no hi ha ningú que tengui la sotabarba molt voluminosa. No tenc record de la meva infància d’haver emprat ni sentit a dir aquesta paraula. Sembla que el significat originari es refereix als penjolls carnosos que tenen certs animals com els porcs, les gallines, galldindis, cabres... D’aquí a aplicar-ho als humans només hi ha un pas. El que no és tan lògic és que a Menorca emprem aquesta paraula quan deriva d’una altra que no empram mai. La papada ve de pap, que seria la “bossa” que tenen al coll els ocells (científicament és una dilatació de l’esòfag). A la nostra terra solem dir-li  gavatx. I aquest mot ens du una sèrie d’expressions metafòriques que són ben originals: omplir es gavatx (alimentar-se, menjar), tenir es gavatx foradat o no sebre tenir res dins es gavatx (no saber guardar secrets) i buidar es gavatx (dir tot el que sabem o desfogar-se).

Particularment, per indicar els penjolls dels animals, m’agrada més la paraula barbó. Una descripció de la gallina menorquina diu: “els barbons són llargs, grossos, llisos i de color vermell viu.” És evident que és un derivat de barba, però en el cas dels homos, el barbó no és el mateix que la papada, seria un moixell o manyoc de barba poc espessa.

El que sí record de més jove és haver llegit un article al diari d’un sinònim menorquí de la papada de les persones; seria el ganyell o, millor emprat en plural, els ganyells. No sé si qualcú me’n sabria donar el net si aquest mot ha estat emprat qualque vegada al nostre poble, jo ho desconec. El que sembla evident és que deriva de ganya. I les ganyes són les brànquies dels peixos situades una a cada costat del “coll”, d’aquí vindria l’analogia. I amb la paraula surten altra vegada les dites. Tenir qualcú per sa ganya és tenir-lo agafat o estacat i tenir arena a sa ganya voldria dir que està mortalment ferit i no se pot curar.

La ganya té el seu verd, esganyar-se, que té el significat de  fer-se mal al coll de tant de forçar-lo a cridar, cantar o xerrar. Esgargamellar seria un sinònim molt fidel d’esganyar.
El fet de fatigar la gola és una cosa que pot passar a qualsevol. El darrer dilluns, com cada any, hi va haver glosat  a ca’s jubilats i glosadors i públic ens vam encegar tant que vam cantar prop de dues hores. De tant de forçar la veu, els improvisadors vam quedar ben esganyats. Sort que vam fer part i ens van obsequiar amb crespells i rissats!

Aquests dies a moltes cases penjam s’àvia Corema i enguany, de forma molt particular, l’he dibuixada amb uns bons ganyells...

Més tost

Me contava, ella, una conversa que havia tingut amb una amiga.

-         S’altre dia vam sortir fins massa tard...

-         Bono, tampoc no mos vam passar gaire,

-         No, però mu mare m’ha castigat a no sortir durant tot es cap de setmana.

-         Més tost!

-         Eh? Què vol dir més tost?

Quan l'al·lota va acabar de contar-me la facècia, me diu:

-         Tu que trobes, no sebre que vol dir?

-         I ves, no tothom ho sap tot!- vaig contestar

-         Però, de què ve “més tost”? – Me demana al final, com si jo sí que ho sabés tot...

No som cap especialista en etimologies de paraules i vaig haver de mostrar la meva ignorància. Sabia cert, però, que en tenir un moment, ja cercaria el què.

Tanmateix, la majoria sabem quan podem emprar aquesta expressió i què volem manifestar. Si ens conten un fet que ens sorprèn per l'exageració és quan normalment ho amollam. I, en aquets cas, seria equivalent a dir “si mateix”, o “ell si mateix” o, encara, “ell tanmateix és gros, açò”. Aquest “ell”, al començament d'una frase exclamativa, és una partícula que en reforça l'expressió; malauradament, avui dia, en la manera de rallar espontània, s'elimina boni sempre. Ha de ser qualque persona major que encara l'empri perquè diuen que és des temps d’en primer... (Personalment, me va bé emprar aquest “ell” en la composició de qualque mot; a vegades és necessari afegir una síl·laba al vers d’una glosa perquè soni millor).

Per altra banda, el  “més tost” també es pot emprar en altres situacions que li canvien una mica el significat. “Volia veure sa neu però més tost hi vaig arribar tard, perquè ja s’havia fus”, “Que creus que en tornarà fer de neu? - Més tost massa, que ho crec!”. Dit d’aquesta manera equival a l’expressió mallorquina “més aviat” o a la construcció  “més bé”, que crec que és la forma més emprada per la similitud amb el castellà.

Emperò l’origen de la paraula “tost” és ben curiosa. Tothom sap que la nostra llengua deriva del llatí. Idò hau de sebre que, en llatí, “tostum” volia dir “torrat”. Però una cosa és el llatí culte i l’altra el vulgar, i així, la gent del carrer va començar a donar-li el significat de “massa cuit”, llavors “cuit massa de pressa” i, finalment, “fet de pressa”. En néixer la llengua catalana, el “tostum” va passar a “tost” amb el significat de prest o aviat. Ara que els meus fills llegeixen en “Tirant, lo Blanc”, els en manllevaré un fragment (“Pren marit tost e ben tost, e si ton pare no te’n dóna, yo te’n daré”) on apareix el tost amb aquest significat.

Per cert, i per tornar un poc al diàleg inicial, deim mu mare entost de ma mare, per analogia de la forma masculina mun de mon pare (clar que no som tan exagerats com la gent de Ciutadella que directament diu muare). A part de l’anècdota, l’explicació ha servit per emprar la locució entost de, que ve d’ajuntar en i tost . És prou significatiu que quan ho pronunciam la “d” se menja la “t” i sona “entòs de”. Seria la versió menorquina de en lloc o en comptes i, com a bons menorquins, hauríem de maldar a dir-ho més d’aquesta manera perquè, més tost, se sent molta gent que només empra la forma castellana “envés” .