No sé si les
dues paraules angleses“lip” i “dub” s’ajuntaran (com ho van fer en el seu
moment “foot” i “ball”) i crearan en un futur una nova entrada al diccionari.
Si és el cas, tampoc no sé si hi entrarà com a “lipdub” o amb la forma
“lipdab”,que és com se pronuncia (com passà amb el “football”, que aquí
escrivim futbol perquè correspon a les grafies que s’atraquen més a la
pronúncia anglesa). En qualsevol cas, la traducció més entenedora i curta de
“lip dub” seria “doblatge labial”. I si qualcú tenia dubtes del que era,
segurament, després de l’experiència de dissabte passat, tot Ferreries sabrà
explicar més o manco què és un “lip dub”.
Va ser una jornada festiva, amb molta participació i, a la vegada, i açò és la cosa més important, va ser la demostració d’un poble que estima la seva llengua. Ja ho deia una estrofa de la lletra amb la tonada de l’Amo de Son Carabassa:
Mèrvils, cadufos, raors,
tians, someres, gots i nyacres,
aquesta és sa nostra parla,
n'hem de tenir cura tots.
La llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és la que estimam i és per açò que l’hem de cuidar, n’hem de tenir ànsia.
I ja que comentam aquesta estrofa, va ser curiós que el dia que la provàvem la gent va interpretar de diferent manera, però de forma encertada, la paraula raors, que és el plural de raor. A la majoria aquest mot els suggeria aquell “peix de color vermell groguenc, de cos comprimit, cap optús i sabor exquisit”; i érem pocs que, com jo, vam pensar amb aquell ganivet de tall fi que serveix per afaitar (i vaig ser un d’aquests, segurament pel record que tenc de mon pare de veure’l amb la cara ensabonada i sentir el rac-rac del raor en tallar els pèls de la barba). Evidentment, l’expressió tallar com un raor vol dir que una cosa (sigui eina, arma, fulla de càrritx... ) talla molt.
Però també comentàvem que en fer el plural de raor, tant en un significat com en l’altra, no dèiem raors, sinó raons... I és bo de fer explicar el motiu, com que en el llenguatge oral no pronunciam la –r final de raor, vulgarment l’hem tinguda com una paraula acabada en –ó (com cançó, redó, botó...), i, clar, totes aquestes formen el plural en –ons. De la mateixa manera farem els derivats diminutiu i augmentatiu: raonet i raonot. Ara que possiblement també hem assimilat el raor amb la raó. Ja en fa el joc de paraules aquest refrany menorquí: qui té raó, que s’afaiti, (és una expressió que se li diu irònicament a qualcú que presumeix massa de tenir la raó).
Açò no obstant, som moltes les persones que entost de pronunciar raó amb totes les lletres, ho acurçam i deim “ro” (que seria un fet semblant a dir “Mo” a Maó).
“M’has de donar sa raó”, “tens tota sa raó”, “està carregat de raó”... són construccions que tots entenem i segurament hem emprat o hem sentit dir qualque vegada. D’altres expressions, però, no són tan usuals i potser s’han perdut pel camí del temps. “Ja és de raó” és una exclamació amb què s’acceptava sense reserves allò que una persona deia. I “tenir raons”, “haver-hi raons” i “moure raons” voldrà dir tenir, haver-hi o moure qüestions, discussions, disputes.
I, com que “amb sa raó, perden” que “ses raons sien acabades”...
Va ser una jornada festiva, amb molta participació i, a la vegada, i açò és la cosa més important, va ser la demostració d’un poble que estima la seva llengua. Ja ho deia una estrofa de la lletra amb la tonada de l’Amo de Son Carabassa:
Mèrvils, cadufos, raors,
tians, someres, gots i nyacres,
aquesta és sa nostra parla,
n'hem de tenir cura tots.
La llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és la que estimam i és per açò que l’hem de cuidar, n’hem de tenir ànsia.
I ja que comentam aquesta estrofa, va ser curiós que el dia que la provàvem la gent va interpretar de diferent manera, però de forma encertada, la paraula raors, que és el plural de raor. A la majoria aquest mot els suggeria aquell “peix de color vermell groguenc, de cos comprimit, cap optús i sabor exquisit”; i érem pocs que, com jo, vam pensar amb aquell ganivet de tall fi que serveix per afaitar (i vaig ser un d’aquests, segurament pel record que tenc de mon pare de veure’l amb la cara ensabonada i sentir el rac-rac del raor en tallar els pèls de la barba). Evidentment, l’expressió tallar com un raor vol dir que una cosa (sigui eina, arma, fulla de càrritx... ) talla molt.
Però també comentàvem que en fer el plural de raor, tant en un significat com en l’altra, no dèiem raors, sinó raons... I és bo de fer explicar el motiu, com que en el llenguatge oral no pronunciam la –r final de raor, vulgarment l’hem tinguda com una paraula acabada en –ó (com cançó, redó, botó...), i, clar, totes aquestes formen el plural en –ons. De la mateixa manera farem els derivats diminutiu i augmentatiu: raonet i raonot. Ara que possiblement també hem assimilat el raor amb la raó. Ja en fa el joc de paraules aquest refrany menorquí: qui té raó, que s’afaiti, (és una expressió que se li diu irònicament a qualcú que presumeix massa de tenir la raó).
Açò no obstant, som moltes les persones que entost de pronunciar raó amb totes les lletres, ho acurçam i deim “ro” (que seria un fet semblant a dir “Mo” a Maó).
“M’has de donar sa raó”, “tens tota sa raó”, “està carregat de raó”... són construccions que tots entenem i segurament hem emprat o hem sentit dir qualque vegada. D’altres expressions, però, no són tan usuals i potser s’han perdut pel camí del temps. “Ja és de raó” és una exclamació amb què s’acceptava sense reserves allò que una persona deia. I “tenir raons”, “haver-hi raons” i “moure raons” voldrà dir tenir, haver-hi o moure qüestions, discussions, disputes.
I, com que “amb sa raó, perden” que “ses raons sien acabades”...
