Gleva

En Josep amenaçava la seva germana quan, assegut al sofà, mirava un programa de la tele:

- Si no te lleves d’enmig et fotré una gleva!

Vaig pensar que era una expressió ben ciutadellenca. Al nostre poble, qualsevol jove (i no tan jove) haguera emprat una altra expressió. Perquè d’amenaces de tipus violent en tenim a betzef i segurament a cada poble i, fins i tot, a cada família poden ser diferents. La sort és que la immensa majoria de vegades, aquestes intencions de fer mal només queden en paraules. I maldament el refrany diu “Qui amenaça i no pega, per bèstia es queda”, pens que val més quedar per bèstia que no ferir ningú.

Moltes de les expressions que empram vénen encapçalades pel verb fotre, que sembla més desafiant i intimidatori que la forma menorquina envelar. Particularment, si puc, me decant per emprar les maneres més fines del llenguatge i dir “envelar” entost de “fotre” me sembla que és dir les coses més suaument. Si mateix, quan les emocions de ràbia o ira són prou fortes, sembla que les persones quedam més descansades si amollam qualque batall o paraula malsonant.

A Ferreries, més que gleves, solem fotre bledes (que seria en qüestió sonora l’expressió més semblant a les gleves ); però també a nivell d’illa podem fotre tocs, galtades, cascarros, clotellades, ventalls, becnocs, punyades, cideres, mastegots, manyonfles, fàitims i hòsties.

Les galtades, les clotellades i les punyades són paraules derivades de galta, clotell i puny i ja es veu el seu significat. Del toc, que seria la forma més genèrica de les expressions, en neix la locució “donar-se tocs pes cap” que és una manera de demostrar el penediment d’haver fet una cosa.

La manyonfla pareix una deformació de manyopla que era un guant de ferro (una peça d'armadura que cobria la mà). Per tant la manyonfla serà un cop donat amb la mà.

Mastegot ve del verb mastegar, i sembla, així, que hauria de ser un cop al lloc on mastegam (a la galta o a la cara), però també pot significar qualsevol cosa mastegada (un mastegot de paper, per exemple).

El cascarro té la mateix arrel que el casc, i per tant és un cop al cap.

Les altres paraules, a més d’incloure’s en aquests tipus d’expressions violentes, tenen el seu significat propi. I ja és curiós que popularment s’hagin triat aquests mots i no uns altres, perquè, de fet, no tenen res d’especial...

Fotre un gleva, en principi, és donar un cop amb la punta d'un dit que ha estat apuntalada en el dit gros perquè prengui més força. Segons el diccionari una gleva és un pilot de terra cohesionat que s'aixeca llaurant. Seria com un torròs (terròs) o, més exactament i si no vaig errat, un cunrum.

La cidera i la bleda vénen del món vegetal. Amb la fruita hi deu tenir relació l’expressió “vermell com una cidera”. La bleda, a més d’una verdura, és una dona excessivament delicada i aveciada.

El ventall és aquell instrument tan senzill per fer aire i refrescar,  però també pot ser una mentida o un disbarat gros (“açò són ventalls!” o “no fotis ventalls!” són expressions ben nostres).

Amb l’hòstia me passa igual que amb el fotre, m’estim més emprar paraules més refinades i que no puguin ofendre ningú.

Finalment tenim les paraules pròpies de les dues dominacions: fàitim ve de l'anglès “fighting”, que vol dir lluita o brega; i el becnoc és una moneda francesa que val cinc francs (i deu fer un bon mal si te’n tiren un pel front).

Esbrellar

Va succeir durant un descans, al pati de l’escola (encara avui dia n’hi ha que mantenen el castellanisme de “recreo” per a aquest temps. Segurament, perquè és cert que el que proposen els diccionaris de traducció no ens sona gaire nostro: esbarjo, esbargiment, recreació... L’escola es va presentar al nostre poble quan es feia tot en castellà i qualque paraula emprada en aquest entorn encara no ha trobat el substitut acceptat per tothom. Confiem que puguem mantenir el que s’ha aconseguit fins ara dins l’àmbit educatiu perquè és una manera de mantenir la nostra llengua així com la rallam a Menorca).

Era, deia, durant l’estona del pati que una mestra se’m dirigeix:
- En Miquel s’ha esbrellat es calçons. L’haurem de deixar anar a ca seva perquè se’ls canviï.

Que en feia de temps que no sentia la paraula esbrellar! Tot d’una em va venir la imatge de quan era petit i anava a escola a l’antic convent; un dia, devora el pou, vaig fer una estirada i em vaig esbrellar els calçons; vaig haver d’aguantar tot el temps que quedava de pati i de classe amb el tall obert. Però pitjor va ser aguantar les rialles i les befes dels companys. Ja ho diuen: “mal d’altres rialles són”. 

Esbrellar vol dir obrir o rompre una cosa de manera violenta. En el cas dels calçons, boni bé sempre, s’obren  a nivell de les costures que uneixen les dues cames (entre el cul dels calçons i la bragueta). De manera que és fa molt desagradable la sensació del descosit en aquella zona. Sembla que la paraula esbrellar té l’origen en l’onomatopeia (imitació de sons naturals) de la renou que es produeix quan es romp qualque cosa de manera violenta: brrrl! 

I en aquest punt de l’escrit en què estic a mitges costures m’agradaria fer referència a aquest acte de cosir o al lloc on s’uneixen dues peces cosides amb un parell de refranys que es devien dir temps enrere a Menorca. El primer: “Qui no està avesat a dur bragues, ses costures li fan llagues”, que voldria dir que les petites dificultats es poden fer grosses per a qui no està acostumat a fer-hi front. I aquest altre: “Guardau-vos de poi entrat en costura” que es diu per la curtesa d’enteniment d'aquelles persones que sense mèrits propis han passat en poc temps d'una situació miserable a un estat d'opulència o prosperitat. 

Finalment, en Miquel va anar a ca seva a baratar-se els calçons. Desconec si aquesta peça de vestir va anar directament al fems o es va tornar sarzir per emprar-se altra vegada. Fa unes dècades es reutilitzava tot i es veien prou genolleres (noltros pronunciam “jonoeres” perquè ve de “jonoi”) i colzeres que servien per dissimular qualque forat a aquestes zones. Avui dia, si se’n veuen (tant de pegats com forats), és que ja són de disseny. La paraula sarzir sempre me recorda s’àvia (na Joana sa Mestressa), és un mot que ella emprava bastant. El seu significat és adobar una roba amb l'agulla per refer el teixit trencat. 

D’esbrellar se’n deriva esbrell, que a Menorca s’empra com a sinònim d’esqueix o esquinçament. Tal vegada estaria bé que a l’”esguince” (que cada instant n’hi ha que en pateixen) li tornàssim a dir carn esquinxada o, posats a dir, carn esbrellada o, senzillament, esbrell.