Remelsa

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort d’assistir a un glosat a un lloc. Entre la pagesia i assegut davall una porxada sembla que les gloses són més bones de fer, boni boni surten totes soles. La qüestió és que quan els glosadors vam arribar l’amo encara no havia acabat la feina (al camp sa feina no s’acaba mai!) i madona, tota servicial, ens va mostrar ses cases i els seus rodols. Tot per entretenir la nostra estada.
Entre altres coses, vam passar per les estables i vam veure els cavalls que tenen al lloc. Es veu que són pagesos cavallers i açò va donar peu a xerrar de les festes (ara, tan aprop de Sant Joan). El primer cavall que vam veure era un animal negre amb uns quants anys i molt experimentat en entrar a la plaça d’un poble; un altre era un pollí o potro, fill de cavalls de bona raça (si m’equivoc ja perdonareu la meva incultura, el potro o poltre és un cavall jovenet i el pollí o pollinet tant pot ser cavall com ase o mul, açò sí, també  jove, abans que el desmamin). En arribar al darrer estable vam veure un cavall gros i vermell amb un estel blanc al front i madona ens amolla:-Aquest és un animal molt polit, però no té gens de remelsa!
De remelsa jo em pensava que només en teníem les persones perquè voldria ser aquella energia quasi violenta en els gests i sobretot en el xerrar. I de rallar els animals no en saben. Vaig entendre que si el cavall no tenia gens de remelsa volia dir que no tenia nirvi, que enmig de la plaça li faltava vitalitat i força. Certament a la gent en general agrada més veure en acció aquell cavall vigorós, quasi incontrolable, que aquell animalet ximple o poruc amb moviments lents que no s’exalta per res.
Açò no obstant, quan ens referim a persones, ja no xarmenda tant que actuem amb remelsa. Sembla normal que tant joves com adults en qualque moment contestem amb crits i malament,  o que un jugador de futbol flastomi i gesticuli exageradament per la decisió arbitral , o que una senyora s’exalti i digui de tot a un funcionari que l’atén darrera un taulell. Tal vegada ens malacostumam a conviure amb aquesta remelsa i, mensenes, ens hauríem d’avesar a mantenir la serenor i el respecte en tot moment (encara que sigui difícil en algunes situacions) i maldar solucionar els conflictes amb el diàleg.
Sembla clar que remelsa deriva de melsa amb la partícula re- davant que reforça l’expressió. Si mateix, la melsa és una glàndula poc coneguda situada a l’esquerra del ventrell. Segurament coneixem més la versió castellana d’aquest òrgan perquè els metges especialistes ho han après en aquesta llengua i els mitjans de comunicació, majoritàriament,  també s’hi solen expressar, en castellà. Seria el que en diuen el “bazo”. El que no està tan clar és la relació d’aquesta glàndula amb el fet de manifestar una energia impetuosa i excessiva. La seva funció dins l’organisme és més de defensa. Potser la seva forma i color li donen un aspecte desagradable que ens fa fer sentir una espècie de rebuig per actuar amb remelsa...
El lleu és un altre òrgan que tal vegada tampoc no sabem exactament què és i tanmateix l’empram en diferents expressions.
Durant tot el curs escolar, els mestres hem volgut fer treure es lleu a l’alumnat perquè li demanam un gran esforç i volem que el rendiment sigui màxim. Qui aprofita tot el seu potencial i fa la feina ben feta treu es lleu per sa boca i li ve just alenar per mor del cansament i fatiga acumulats durant tot l’any. I, ara, a l’hora de posar notes, tal vegada hi ha qualque professor massa exigent que troba ossos en es lleu i cerca defectes en tot i en tothom.
Per cert, quan rallam del lleu ens referim als pulmons. I si a qualcú li sap greu que se toqui es lleu...

Coa

Dir o sentir a dir la paraula “coa” no és un fet gens estrany. És una d’aquelles paraules que, a nivell de Menorca, tothom la té com a pròpia  i es definiria com aquella cosa més o manco llarguera que molts d’animals tenen a la part posterior. Gent d’altres contrades amb qui compartim llengua utilitza el mot “cua”. Però la forma catalana més antiga és la que empram els menorquins. Cua, encara que avui és la forma més estesa, prové de coa, i el canvi de la “o” en “u” es podria explicar, diuen, per la influència (i proximitat) del (mot) cul.

Hi ha persones que només per aquest fet  (el d’emprar qualque paraula diferent) ja consideren que l’idioma no és el mateix. Si fos així, a Menorca mateix, rallaríem set o vuit idiomes diferents: tothom té clar que a Ferreries no xerram igual que a Maó, però a tots dos pobles xerram menorquí. I el que passa entre municipis, també passa entre illes, i entre illes i Principat... Aquesta circumstància és cosa normal i lògica a qualsevol llengua.

Però és més, a la nostra terra, no sona malament el mot capicua (claríssima la seva procedència) que, fins i tot, ha adoptat la llengua castellana (“capicúa”). Un nombre en capicua és aquell que coincideix tant si el llegim de l’endret com al revés.

És precisament a l’assignatura dels nombres, de  les matemàtiques, on el professor explicava que les arrels quadrades no donen sempre com a resultat un nombre exacte:
- S’arrel quadrada de 25 és cinc, però s’arrel de 30 serà cinc i “pico”!
Açò em va fer recordar que som molts els que deim també “són les tres i pico”...

Amb aquest “pico” ningú n’alça una cella i la “coa” ens aniria beníssim per aplicar en aquests casos: “el resultat serà cinc i coa” o “són les tres i coa” sonen molt més menorquí.

Però és que la coa ens serveix (o ens servia, perquè som molts que ja no l’empram) per aplicar a altres situacions. És el cas de fer coa o haver-hi coa. Ara molta gent diu que fa “cola” o que hi ha molta “cola” a ca’s doctor. No ens adonam que dir “cola” és traduir la coa en castellà i que la nostra autèntica cola és una substància adhesiva que serveix per aferrar (la cola blanca dels fusters, per exemple) i que res té a veure en posar-se un darrera l'altre i esperar que ens toqui el torn.

Hi ha gent que per la seva manera de ser va a remenar sa coa per tot, perquè vol intervenir de manera activa en tots els assumptes. Tothom coneix qualcú així. Açò a vegades provoca que aquesta persona pugui anar coa baixa, desanimada, perquè no li han fet cas o pot anar-se’n amb sa coa entre ses cames, és a dir que se’n va  malsatisfeta per haver sofert un fracàs o un desengany. A més a més, en no poques ocasions, les coses que feim o deim poden dur coa i crear moltes crítiques i conseqüències.

Qui té sa coa de palla
s’encén, segons es refrany;
per açò quan acusen, calla
si ets innocent de dany.

I per acabar les coes, hauré d’afegir una paraula a la coa de la llista de les “gleves”. Sabia cert que em deixaria qualque mot pel camí. Així, una persona d’edat me diu l’altre dia “t’envelaré un clèsquit! mira que deixar aquesta paraula...” I té tota la raó. Però no voldria entremesclar paraules i expressions entre un i altre article perquè açò seria anar i venir com sa coa de s’ase.