Qui som?

Si se’m brinda aquest espai
permeteu-me fer una cosa,
que esper que no faixi nosa
perquè no ho ‘via fet mai,
en llegir aquest enfilall,
descobriu què és cada glosa
que cadascuna proposa
resoldre un endevinall.

Tothom cerca es seu lloc

abans que jo no comenci,

i se fa absolut silenci

quan li emprenc a poc a poc;

alerta, no m’equivoc,

faig que s’ambient se condensi

i as final, mal no convenci,

sa gent escauf més que es foc.

Som de presència modesta

i me venc per bona sort,

de tronxo recte o un poc tort,

d’una blancor manifesta,

i passada ja sa festa

de colcú en som record

i me treu per dar conhort

es dia que hi ha tempesta.

Me van començar ahir

ingredients de tota casta,

avui una mà m’embasta

forma de caragolí,

s’ardor m’estufa, a la fi,

i si som de bona pasta

un tros meu mai no te basta

i un altre n’has d’engolir.

Cap des meus ulls no enfoca

emperò hi veig prou clar,

tenc un nas d’aquí a allà

i tanmateix mai se moca,

quan sa música s’hi aboca

i faig rotlo amb es germà,

tenc mania de ballar

amb una mà dins sa boca.

Es lloc m’he guanyat a pols

faig sa passa més segura,

que damunt sa pedra dura

refaig un camí més dolç,

en ser es suport de molts

rep trepitj sense mesura

de peu i de ferradura

que me converteix en pols.

En festes som oportuna

qui em segueix queda remull,

i també solec fer trull

‘seguda dalt sa tribuna,

allà som una comuna

as compàs de qui mou full,

vam qui sap desfer s’embull:

som molts i només som una.

Tenc es meu lloc indicat,

me pos davant sa ringlera,

es qui me du no té espera

són molts anys que ha esperat,

s’Apòstol duc aferrat

valerós dins una esfera,

vermell davant i darrera,

i Ell sols se veu d’un costat.

Abans era molt feiner,

que som fort com una roca,

ara feina en faig ben poca

però sa festa em manté,

tenc es principal paper,

açò m’incita i provoca,

i és molta gent que em toca

per sa plaça i es carrer.

Tan prest un puny ja m’amerra

com llavors vol entre crits,

sense que hi hagi ferits

jo puc provocar una guerra,

caic a dreta i a esquerra

i em salvaré des cruixits

si em troben fillets petits

que m’arrepleguen d’enterra.

Me té guardat amb prudència

una presó transparent,

es meu acte delinqüent

es fugir amb massa freqüència,

sols he de tenir paciència

i esperar es meu moment,

quan m’atraquen a sa gent

surt en part i deix s’essència.

En festes som averany,

necessari per sa flora,

comparable a un qui plora

però del cel cau es plany,

no hi som present cada any

i si vénc ho faig d’enfora,

puc ‘ribar a qualsevol hora

que ningú ho trobarà estrany.

Hi ha gent que del camp me talla

per ser-ne es darrer trofeu,

sa meva presència atreu,

i acaba amb una rialla,

i no entenc com sa rondalla

(d’un sant cos que en sella seu

i un bon homo que va a peu)

pugui acabar en baralla.

Quan sa festa ja declina

entraré en escena, jo,

a colque fillet faig por

que no actui de forma fina,

un xiulo amunt m’encamina

i moriré amb un tro,

però en morir ve lo bo:

tot el cel fosc s’il·lumina.

Estic en glòria de Déu,

i al món puc donar alegries,

em faig present, sens manies,

quan s’aclama es nom meu,

no durar gaire em sap greu

perquè sols aguant tres dies,

però si ets de Ferreries

tot l’any som dins el cor teu.

Aquesta és sa conclusió,
qui vol que en tengui memòria
des relat de cada història
amb sa seva solució.
Igualment deman perdó
si s’obra no és meritòria,
i que visquem a la glòria
es dies des Sant Patró.

Sant Bartomeu 2012

Jutipiris i jutoris

Hi ha gent que té el costum de guardar records dins un calaix: una floreta, una carta, una pedra, un floc de cabells, un calendari, un tríptic... Són records que d’una manera o altre són significatius per la persona que ho arracona. Fa un parell de setmanes ma mare me va mostrar un full de diari; es notava que feia anys que ho tenia estojat (devia recordar el refrany “Qui ho estoja per demà, ho estoja pes ca”). Corresponia a la contraportada del diari Menorca de dia 28 de març de 1984 i anava dedicada a en Serreta. És curiós comprovar que hi ha malnoms (que no sempre són ofensius, ni destaquen un defecte, vici o qualitat) que s’hereten com si fos una marca genètica. Qualque sobrenom passa directament de pare (mare) a fill ( filla). Altres vegades boten una generació i es transmeten d’avis a néts. També hi ha els casos en què el malnom no segueix la via hereditària i acaba que se perd (succeeix més o manco com la selecció natural de les espècies; en el nostre cas, la selecció la fa el poble).

La qüestió és que, retall de premsa en mà, la mirada se’m va desviar cap al subtítol i concretament cap a una paraula: “cada vegada que marcava un gol anava davant es porter i li feia un jutipiri”.

Un jutipiri és un gest que se fa amb la cara, amb braços i mans o amb tot el cos per fer riure o per enriure’s de qualcú. A Menorca entost de “enriure’s” sempre deim i pronunciam enriurer-se’n; ja és ben particular que als verbs en -re, els acabem i convertim en -er quan hi hem d’ajuntar segons quin pronom: mourer-se, veurer-mos, perdrer-se...

En el cas d’en Serreta està clar que feia jutipiris amb la intenció de riure’s del porter rival. Però a vegades feim qualque gest o moviment sense voler que també pot fer riure a qui ens veu. I encara que aquests gests que fan riure es faixin desintencionadament són jutipiris igualment.

No sé perquè me pareixia que aquesta paraula sempre s’emprava en plural, sense article i acompanyat del verb fer: “aquell al·lot li fa jutipiris”, “sempre riu quan li faig jutipiris”, “a vegades feia jutipiris quan explicava”... Però es veu que el mot també s’empra (o al manco s’ha usat) en singular. Fins i tot es pot emprar com a sinònim d’una persona que fa moltes contorsions o gestos estranys: “aquest bergant és un jutipiri!”

Actualment la televisió mostra primers plans dels jugadors de futbol amb prou deteniment. És cert que poden fer qualque carota sense voler que fa riure (sobretot si ho mostren a càmera lenta); però els gests intencionats dels jugadors quan fan un gol són més d’arrogància i prepotència que altra cosa. Clar que qualcú també pot veure en aquesta supèrbia una manera d’enriure’s de l’equip contrari o del públic. No sé si a açò se li pot dir fer jutipiris... Tanmateix el mot llatí del qual pareix que prové la paraula, vituperium, significa “insult”.

Aquests jutipiris, al final, m’han fet pensar en el mot jutoris. Els jutoris són crits amb què es demana auxili. Tal vegada és més usual  emprar la paraula en la locució crits i jutoris. I el seu origen vindria de la reducció de “adjutori”, que vol dir ajuda o auxili. (com en el cas anterior i curiosament també l’he sentit emprar sempre en prural!).

Encara que els orígens i significats de jutipiris i jutoris són molt diferents, el fet de començar  en “jut” i acabar en “ris”, fa que les paraules, si no són parents, almanco semblin amigues. I amb el que queda d’estiu encara tenim molt temps de fer jutipiris i de riure i fer riure molt. Ara bé, convé no enriure’s de ningú i no haver de sentir crits i jutoris.

Anar de caboires

Aquests darrers dies he tingut la sort de rebre les famílies dels que han estat els meus deixebles més directes. La nota final de cada assignatura és un indicador molt important, però a l’hora de fer balanç agafa més rellevància l’intercanvi d’impressions. Els comentaris, més que en els nombres i notes, se centren en el progrés, en les actituds, en la manera de ser i estar de l’alumne tant a casa com a l’aula i en el futur immediat. I cada família té la seva vivència i experiència; la seva dinàmica, la seva manera de funcionar; els seus costums i la manera pròpia de veure les coses; les seves expressions i gestos corporals. Ja ho diu la dita cada casa és un món.

Totes les maneres de fer que me transmeten les famílies  i que són diferents a cada casa són respectables, maldament  a vegades hi ha qualque mare (les mares solen passar més pena) que diu “no sé si ho faig prou bé!” i qualque filla que li retreu: “açò no importa que ho contis!”. Estic ben convençut que les decisions de mares i pares sempre  miren pel bé dels fills i filles encara que la visió dels adolescents és, a vegades, ben diferent.

Personalment, tenc la immensa fortuna de sentir-me valorat i estimat per les famílies. Vull pensar que elles tenen les mateixes sensacions quan acabam una entrevista; seria una gran satisfacció... La veritat és que els estic molt agraït pel que m’han transmès durant tot l’any. I amb l’agraïment, sempre hi ha aquelles persones que són un poc més exagerades i fan qualque obsequi. El darrer ha estat el llibre d’en Toni “es doctor”, que va ser metge del poble, titulat Cabòries.

A Menorca, una cabòria és una idea fantàstica, que no respon ni correspon a la realitat. Tanmateix, sempre havia pronunciat (i sentit pronunciar) aquesta paraula d’una manera diferent i només en una expressió: anar de caboires. Que una persona vagi de caboires vol dir que du moltes d’il·lusions i viu segons idees fantàstiques, que en el fons és com no anar de res. Els diccionaris, però, res diuen de les caboires i sols fan referència al mot cabòria amb el primer significat de preocupació (especialment sense fonament).  

Potser aquestes preocupacions infonamentades, aquestes idees fantàstiques i aquestes il·lusions irreals ens fan emboirar el cervell i, al final, ens fa mesclar les cabòries amb les boires per treure les caboires...

Està bé tenir idees pròpies i pretensions per al futur, però hauríem de maldar que aquestes idees i il·lusions no ens envoltassin d’una boira que no ens deixàs veure la realitat. Hem d’evitar la boira espessa o boirada que ens limita la visió i ens amaga camins alternatius...

Hi ha un refrany que afirma: “boirada de canaló, as tres dies, saó”, però per acabar d’assegurar la dita, qualcú hi afegeix la coa que mai falla “a vegades sí, a vegades no”. Aquesta expressió me fa recordar un mestre, fet a l’antiga, que vaig conèixer mentre feia pràctiques. Aquest docent dividia el seu alumnat en tres categories: “d’alumnes n’hi ha de tres castes: els set o vuit que sempre ho fan bé, els tres o quatre que no et respondran mai i els deu o dotze que són com sa boira des canaló, a vegades sí, a vegades no”.

Pens que els educadors actuals no tenim el cap tan emboirat i res ens impedeix veure-hi clar. Procuram no establir categories perquè no hi ha cap persona igual i cadascuna té capacitats i ritmes diferents. Així i tot, la calor no emboira l’ambient, però ens pot atumoar i ens pot produir cert torbament i insensibilitat a l’hora d’anotar les qualificacions.