“ENTREMES de ses
trespasses d’un mossu sebeté, trèt des quetelá, curretgid y eumentad, durant es
témps que vatj estar de métje e nes pòbble des Merquedal. L’añ 1842.”
Escrit a mà dins una vella llibreta d’espiral i fulles de
quadres, he trobat aquest relat. No és l’escrit original, clar. Tan sols és una
còpia, però crec que té el seu valor. La lectura s’ha fet dificultosa, a més de
ser en vers, no segueix les normes ortogràfiques actuals (el 1842 no teníem
gramàtica per a la nostre llengua). M’he fixat que el so neutre de la “a” o la “e”
sempre està escrit en “e” (sebeté,
quetelá), que la o àtona s’escriu en “u” (mossu, curretgid) i que empra el desdoblament de la “be” (és la
manera que tenim a Menorca de pronunciar certes paraules: pobble, púbblic, dobblers). No he pogut descobrir el criteri que
segueix per posar els accents...
Però no em vull ficar més amb la gramàtica perquè seria tot
un filicomís (encara que,
evidentment, la gramàtica és totalment necessària per a qualsevol llengua). M’estim
més reescriure un fragment i xerrar de les paraules.
El mosso sabater diu en un moment de l’entremès:
“Heu vist bèstie més
grenade
Qu’equest homu qui
s’envá?
Si éll pòt fér se
bejenade
De dur se fie e curá,
Ha de pessar més quenére
Qu’estig cèrt que de
derrére
No se pudrá bellugá.”
Lògicament, la quenére
es refereix a la canera, i s’escriu així perquè és un mot derivat de ca. Una canera és
aquell lloc on tenen ànsia dels cans, els donen menjar i tenen aixopluc. Amb la
proliferació de cans com a animals de companyia, juntament amb el fet que ens
cansam molt prest de tot, els cans que no vol ningú es duen a una canera.
Malauradament, i com que és una cosa relativament nova, aquests llocs que se
creen pels cans abandonats, han vingut de
braceti amb el nom castellà de
“perrera”.
Però canera també pot voler dir “vida de ca” que equival a “viure
una sèrie de tribulacions o de misèries”. Per açò, una persona que passa una canera és aquella que viu uns
moments mals de travessar. Seria com viure el quefer diari, com deia el batle en
l’especial de Sant Bartomeu de la Revista, plens de maldecaps i tribols. Un tribol és açò, una aflicció o adversitat. Tanmateix,
sols tenc present haver sentit aquesta paraula amb una “a” davant: tenir un atribol (a la nostra parla no li
costa gaire açò d’afegir o llevar aquestes “a”). Segurament en aquest cas deu tenir incidència
el verb atribolar: produir un estat
de torbació a qualcú, que no li deixa veure clar les coses que ha de dir o que
ha de fer.
Finalment, hi ha una accepció de canera que prové de cana. Avui dia només se sol emprar aquesta
paraula per indicar un cabell blanc, encara que no seria del tot correcte
emprar-lo en català. Però la cana a la que ens referim era una mida de longitud
que constava de vuit pams, més o manco serien un metre seixanta. Amb aquest mot
existeix una expressió molt polida que va amb el caràcter menorquí: “anar a pams i no a canes” (que seria el
mateix que “a poc a poc i en bones”).
Aplicat a l’escola, que és la meva feina, qui sap si els docents
hauríem d’anar més a pams que no a canes per no atribolar gaire l’alumnat; tal
vegada així ningú passaria una canera per arribar a final de curs i aprovaria sense
tenir un atribol.
I de l’entremès, he quedat amb les ganes de saber-ne l’autor
...
