Fer un bunyol

Aquests dies que volten la festa de Tots Sants és costum fer bunyols. Però bunyols d’aquests que són per menjar ensucrats o mullats amb mel o arrop. Les escoletes se’n cuiden prou de seguir la tradició i conviden mares i àvies (sempre elles) per explicar-ne l’elaboració. Aquí s’han de posar d’acord perquè es poden fer bunyols amb diferents receptes. N’hi ha que se fan amb monyaco i d’altres amb patata. Pel greix, són uns quants que prefereixen l’oli al sèu (per qüestions de tradició, per cuidar la salut o per poder compartir-los amb els nouvinguts àrabs que no poden menjar porc). I si hi ha varietat amb els ingredients, quan arribam a les proporcions ja no en parlem! aquí hi ha de tot.

És curiós que tant la patata com el monyaco són tubercles oriunds d’Amèrica. A Menorca pronunciam “munyacu” i el nom prové del castellà “boniato”, encara que la paraula original és sudamericana. Vull suposar que abans del descobriment del Nou Continent ja es feien bunyols, però evidentment es devien emprar altres ingredients. Per açò, crec que a vegades no som prou conscients quan emprar expressions com “s’ha fet així de tota la vida!”. La vida fa estona que és damunt la terra i amb els bunyols podem veure, per exemple, com productes totalment desconeguts un temps han entrat dins la nostra cultura i ara són tractats com si fossin totalment nostres, “de tota la vida!”

De bunyols en poden sortir de totes mides i totes formes. I no deu ser tan difícil que no surtin prou endevinats. D’aquí vindria l’expressió fer un bunyol o sortir un bunyol per indicar que s’ha fet cosa mal feta. “Volia dibuixar un cavall i m’ha sortit un bunyol!” o “ha vingut per arreglar la cadira i ha fet un bunyol!”, són dites que, malauradament, avui en dia, es substitueixen moltes vegades per una expressió que no ens és tan pròpia: fer una xapussa.

Però l’essència de Tots Sants no és fer bunyols. És una festa dedicada al record dels avantpassats més propers que ja són morts. M’agrada el nom de Tots Sants perquè fa entendre que totes les persones són bones (són santes). Ja és una norma usual xerrar bé de qualcú que s’acaba de morir o d’un familiar o amic que recordam amb estima. I per tenir aquest record més viu i sentir-s’hi més aprop se sol fer una visita al cementeri.

Modernament (com ha passat amb Nadal) s’ha introduït un model de festa diferent que prové d’altres indrets: el Halloween. És una festa més lúdica en què els difunts ja no són els familiars sinó que es converteixen en personatges de literatura fantàstica o de cinema que fan por (morts vivents, fantasmes...) amb un element característic: la carabassa amb llums.

Ja fa gràcia que aquesta carabassa sigui tan atractiva... Fins fa relativament poc, al poble es feia una cosa molt semblant amb les síndries, encara que no tenia res a veure ni amb Tots Sants ni amb els esperits: el fanal amb coa. Es tracta de buidar una síndria, fer-li uns quants de forats decoratius, posar-hi una espelma encesa dedins i passejar-la pel carrer fermada amb una corda. He llegit al bloc del Casal de Joves de Ferreries que el 2008 es van organitzar uns tallers per “recuperar i a no oblidar la nostra cultura popular”: “Antigament, a començaments de la tardor, els fillets i filletes feien, amb les seves famílies fanals amb síndries velles. Després sortien al carrer, quan ja era fosc, i passejaven cantant: un fanal amb coa, un fanal amb coa...”

I, ja per acabar, no podia deixar d’esmentar el refrany més conegut de la festa:

“per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs”.

Només esper que, amb l’escrit d’avui, no hagi fet un bunyol!

Fes

Feia uns dies que en Marc no venia a l’escola. Una telefonada de la família a secretaria ens aclaria que no estava prou bé per aguantar la intensitat i, sobretot, la durada de tot el matí escolar. Va ser coincidència que tingués una entrevista amb son pare i sa mare mentre l’al·lot encara estava convalescent. De tot d’una em vaig interessar pel seu estat:

-         Com està es jove nostro?

-         Es recupera... Ha tingut un poc de passa- va dir sa mare.

-         Ara és amb es l’avis- puntualitzà son pare- que també estan un poc fesos.

Pel que van comentar, prest tornaria a les classes i a la normalitat quotidiana. Vaig entendre que no era un al·lot empeder...

En aquest context, la “passa” té el significat clar de malaltia epidèmica que hi ha a un lloc i temps determinat. La malaltia en qüestió s’aplega o passa d’una persona a una altra. És un mot que empram prou. A vegades tenim una passa molt grossa de grip i les aules queden mig buides, però, en el nostre cas, s’entenia que la passa era de panxa. Quan vas de panxa sempre pots anar per dalt o per baix o les dues coses a la vegada i, clar, amb aquests símptomes, convé quedar a casa. Hi havia un pagès que per fer la gràcia deia que si la gent anava de panxa que caminàs per enrere i aniria d’esquena. És com l’acudit de la cançoneta: tenc mal de cap en es peus i mal de panxa a l’esquena.

Com que en tenir mal de panxa solem menjar arròs bullit, tenim la dita “o panxa o arròs” que es diu per fer veure que de dues coses se n’ha de triar una.

I sort tenim dels avis! Quantes vegades ens han fet costat davant l’inconvenient de tenir un fill malalt! Només voldria remarcar la distinció que feim a Ferreries (i altres pobles) en l’ús de l’article per anomenar-los: l’avi i s’àvia. Deu ser el fet masclista de donar més importància a l’avi? O es deu al tracte més íntim i afectuós de s’àvia? Sigui el que sigui, la confusió màxima és produeix amb el plural; no ens basta amb un article (els avis o ets avis) que moltes vegades n’hem d’emprar dos: es l’avis.

Idò, son pare deia que els avis també estaven fesos... Que qualcú estigui fes vol dir que està indispost i que li falta força i delit; i aquesta falta de vitalitat normalment es causa d’una malaltia. Potser a vegades “fes” seria sinònim de sollevat (encara que, en principi aquesta darrera paraula té el significat més concret de tenir remogut el ventrell i tenir oi). Evidentment, sollevar té altres significats no tan malaltissos: alçar, sublevar, revoltar, remoure amb una passió forta... Amb la pronúncia del mot ja ballam, a Menorca tenim la revidea de duplicar el so de la “ella”  i pronunciam sollevar com si empràssim una ella geminada (“soll·llevar”).

Però “fes” té el significat original d’una esquerda o tall molt prim, especialment en objectes fràgils de terra, de vidre, de porcellana. Que un trià (o tià) estigui fes o una olla de terra estigui fesa vol dir que tenen un trenc llarg i prim que no arriba a foradar (encara que faixin renou d’esquerdat).

De fet, si no vaig errat, una fesa és el tall llarguer i estret que es fa a les orelles del bestiar com a senyal per a conèixer el propietari. Avui en dia han canviat aquesta marca per una espècie d’etiqueta plastificada que també se penja a les orelles.

Finalment, ens queda la paraula “empeder”: propens a patir una malaltia o que pateix sovint d’un mal o molèstia física. És una paraula que antigament s’emprava ben prou perquè se suposa que la condicions higièniques, alimentàries i sanitàries eren més precàries. Açò no obstant, encara que no emprem tant el mot, en l’actualitat hi ha prou gent empedera. D’un gra d’arena feim una muntanya i per poc mal que tenguem ja ens queixam de més. Som poc sofridors.

En Marc ja torna a ser a l’escola ben recuperat. Les molèsties del ventrell ja no l’afecten i només pens que podria ser empeder de la malaltia d’estudiar.