Cabdell

Laura
“Zès, tal vegada tu coneixes sa paraula menorquina correcte de... Quan s'àvia fa calça, utilitza una bolla de llana, però aquesta bolla té un nom menorquí que jo no record... Tu saps com es diu?”

Era dijous quan na Laura me feia arribar aquesta pregunta a través del facebook. Es veu que he agafat un poc de fama d’ensians faig aquests escrits a Sa Revista, com si sigui tot un entès. Però, ja ho diuen, quan un fa lo que pot no està obligat a més.

La primer paraula que me va venir al cap va ser troca i tot d’una li ho vaig comunicar. La definició del diccionari dóna un significat que s’hi pot avenir: porció de fil enrotllada formant un conjunt més o menys ordenat. Vaig descobrir també un parell de sinònims de troca. El primer és ram, nom que també era emprat antigament; es veu que feien una feinada perquè la llana primer s’embolicava a una àspia (una canya de dos a tres pams de llargària, travessada prop dels caps per dos bastonets en direcció contrària l'un de l'altre), i d’aquí era reduïda a rams o troques. L’altre sinònim és madeixa. No tenc  referències que aquesta paraula s’empràs en aquells temps, però se semblaria més a la “madeja” del castellà i que na Laura m’insinuava.

Açò no obstant, no vaig quedar del tot satisfet... Un nét de ca Sa Mestressa no podia tenir dubtes en aquestes qüestions, i no volia embolicar sa troca (complicar les coses, de paraula o amb accions; enganyar), m’hi anava un poc la reputació. I per demanar que no hi quedi, vaig fer un parell de consultes i ho vam aclarir tot. Ja davant l’ordinador vaig pitjar el quadret blau del “respon” del facebook:

Zès
“...La troca seria més aquell conjunt de fils o llana que se posa envoltant les dues mans (aguantar sa troca)  i és a partir de la disposició d’aquests filaments que es fa la bolla. Aquesta bolla té el nom de cabdell. I el cabdell pot ser de fil o de llana o de qualsevol filament. Font d'informació: ma mare. (Alcover-Moll, Cabdell: Conjunt de fil o de corda aplegat en forma més o menys rodona. Pronunciat: caddell)”

Per fer el cabdell s’havia que tenir un poc manya i com que se subjectava amb els dits d’una mà (dalt i baix de la bolla), mentre amb l’altra s’embolicava la llana, sovint quedaven els forats dels dits marcats al cabdell.

Açò aclarit me va venir al cap una codolada, Sa Bruixa Torta, recitada antigament per s’Arader, on surt aquesta paraula. Vet aquí el fragment:

...i tot ho va esvalotar;
però es batle, garrot en mà,
cridava es guàrdia civils
que li dàssim cabdells de fils
per poder armar un llaç;
i es vent li va pendre un braç...

Però cabdell, a més de la bolla de llana, també té el sentit d’aplec compacte que formen les fulles d'algunes hortalisses, especialment de certa varietat de col. És la col de cabdell o, com he sentit a dir i supòs que deu ser la mateixa, col de candell.  I dins el món de les cols es fa obligatori prendre nota del refranyer popular.

A qui no li agrada la col ho té clar amb aquest primer refrany  “sa col bullida escurça sa vida”, encara que hem de creure que la col, sigui crua, bullida o cuinada d’altre manera, no és gens perjudicial. “Entre col i col, qualque lletuga”  es diu referint-se a coses que interrompen una sèrie d’altres coses homogènies i així es lleva la monotonia. Aquest refrany s’adiu amb aquesta setmana ja que entre els dies feners (les cols) n’hi ha hagut un de festa (la lletuga). I és ben cert que va bé, de tant en tant, rompre la vida quotidiana! El darrer refrany coler no es ben bé propi de Menorca, però l’he trobat molt encertat: “qui vol la col, vol els brots” que  vol dir que en estimar una persona s'estima també allò que va amb ella o que l'envolta; també pot significar que el qui vol una persona o una cosa no té altre remei que acceptar-la amb els seus defectes, tal com és.

Ja ho veis com s’ha embolicat sa troca, d’una bolla de llana hem passat a rallar de cols!

Laura
”... Mooltes gracies x dedicar-me una mica des teu temps, m'has sigut de gran ajuda. Salut!!!”

Zès

“No he perdut el temps, Laura, la teva pregunta me servirà per escriure l'article d'aquesta setmana. Una besada i molta sort.”

Moixonies

Fa un parell de setmanes, durant la VIII fira del llibre en català, va tenir lloc a Ferreries una xerrada, Espipollant paraules, a càrrec de Marius Serra. El tríptic editat pel Consell i Ajuntament deia d’ell que és un escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor, enigmista... i més n’hi hagi!

Va ser un acte molt participatiu que va engrescar la gent del rodol. La temàtica era prou atractiva, es tractava de comentar paraules (“Açò és lo que faig jo!”, vaig pensar). Hi vaig anar amb la intenció de passar-ho bé. Com que a la plaça hi havia gent de diferents pobles es van poder comparar les diferents variants del català de Menorca. Els comentaris van ser molt enriquidors. El tema donava per molt i el mateix escriptor ja ho va dir  al començament:“podríem xerrar trenta hores i només en tenim una, ens en falten vint-i-nou!”

Xalar, malalties, clotellades, còssigues, moixonies, mèrvils, calces honestes, atxems i oïssos...

Com que tampoc no tenc trenta planes per escriure, hauré de reduir tot el caramull d’idees que tenc dins el cap. I sobretot  perquè hi càpiga en aquest racó de la revista m’hauré de conformar en fer uns quants paràgrafs. Vet-els aquí !

I xerrarem de moixonies. Fer una moixonia és fer una carícia que se fa passant la mà per la cara amb suavitat i delicadesa, amb amor. Per açò també va sortir la paraula amorosia, encara que amorosia seria qualsevol acte, i no només una carícia, feta amb amor. Perquè si està clar que amorosia deriva d’amor, la moixonia té el moix  com a mot primitiu. I tothom sap què és un moix. Les moixonies que feim noltros serien comparables a les que fan els moixos quan freguen el seu cos amb el d’una persona (una cama, per exemple). Evidentment,  els arraps que fan a vegades quan es posen maleits no són moixonies. Igual que els humans que quan esteim enfadats amb un altre ens costa fer-li una moixonia  i massa sovint li envelam arraps (encara que només siguin verbalment).

Es veu que en àrab també es diu moix. Record que va ser una sorpresa mútua que vam tenir la meva família i el fillet sahrauí que acollíem. I ho vam descobrir quan vam veure estirats al sol, panxa a l’aire,  un parell de moixets. Ja és curiós que dues llengües i cultures tan diferents adoptin la mateixa forma per anomenar aquest felí. Sembla que és que l’arrel del nom està escampada a molt idiomes i ve de la manera com els cridam: “mixo, mixo”. De fet un mixo també és un moix en llenguatge més infantil i afectuós.

Moix, però, no només és l’animal. En expressions com anar moix, va venir tot moix, tornava a casa ben moix... el significat del terme canvia i cerca equivalències amb estar capficat, abatut, anar cap cot, estar preocupat, estar trist. Segurament estarem d’acord que amb la situació econòmica i social que vivim ara som molts els qui anam un poc moixos per enmig del món.

I no sé si val més estar un poc moix o agafar un bon moix, que equival a agafar un bon gat, perquè açò sabem que és agafar un bona borratxera. I ja és significatiu que tinguem expressions i refranys on s’alternen aquests dos termes, moix i gat: a gat escaldat, aigua teba li basta; com es moix no hi es, ses rates ronden sa casa; a gat vell vols dir mèu?, tirar-se com un moix ...

Ara, és qui són com es ca i es moix són els dirigents polítics i no es fan moixonies precisament, més tost ens fan passar una canera.