Suturnu

Quan el Dimecres de Cendra vaig veure penjada S’àvia Corema (o Sa Vella Corema) tot d’una me va venir al cap una dona anciana que vaig conèixer. No me la va fer recodar la semblança física ni la fesomia de la cara; va ser per mor de la manera de vestir (i també pel rosari) que es van connectar les neurones dels records.

La qüestió és que me ve a la memòria una conversa amb aquesta dona. Rallava, ella, d’un homo que no li feia prou el pes perquè trobava que era poc tractable:
- És un poc “suturnu”!- va sentenciar al final.
La paraula va fiblar l’aire per fer cima al meu cervell. “Suturnu”. No havia sentit mai una cosa consemblant.

A ca nostra, vaig remenar papers i llibres i vaig  cercar a diccionaris i enciclopèdies (xerr d’uns quants anys enrere i d’internet ningú no en rallava, encara no s’havia introduït dins les cases). Vaig provar de reescriure la paraula: suturnu, soturno, suturno... Res. Pensava si era la unió dels dos mots castellans: “su turno”. Cap referència. Vaig arribar a pensar si la pobra anciana, afectada un poc d’Alzheimer, s’hauria inventat la paraula...

Un bon dia, però, a l’escola cercàvem informació a diferents llibres referent al sistema solar.  I xoroiant un text en castellà, llavors em va venir la bellumada:
- Clar! “Saturno”

La jornada escolar se’m va fer llarga. Havia de comprovar si la meva hipòtesi era certa. El diccionari Alcover-Moll és l’aliat més fiable en aquests casos. La primera entrada de saturn correspon gramaticalment a un nom: 1. Nom d’un rei fabulós d’Itàlia... 2. Planeta del sistema solar... 3 Plom, en la química antiga... (Curiosa aquesta darrera). De moment res del “meu” significat.

La segona entrada, però, em va treure la clarícia:
2. SATURN (i saturno), -URNA adj. Sorrut, taciturn...
I al final, en rallar de la fonètica, anuncia que a Menorca es pronuncia “sutúɾnu”!

Voldria creure que encara existeix a Menorca qualcú que empra aquesta paraula, però ho dubt. La que sí que he sentit actualment, i tal vegada abans ja era un poc més habitual, és sorrut. Ja és veu que es presenta com a sinònim de saturn i aplicat a una persona vol dir que és poc tractable, eixuta, aspra de tracte, massa seriosa. Diuen que sorrut pot venir de l’euskera, surru, que vol dir cric, avar.

Taciturn és el terme que empra el diccionari en segon lloc per definir saturn. Segurament és un mot més literari i no usat en el llenguatge de carrer. Però curiosament (o no tan curiós, podria ser un abreujament i  deformació del mot?) té una rima perfectament consonant amb saturn. Si un homo és taciturn vol dir que habitualment és silenciós i que ralla ben poc. Clar que també és atribuïble a les dones i, sent que som el febrer, recordarem la dita un poc masclista (no sé si malintencionada o no): “es febrer és es mes que ses dones xerren més poc”.

Conten que el febrer, abans, tenia trenta dies, com el gener i el març. Ves a saber perquè, aquests mesos li van manllevar un dia perhom amb el seu consentiment; després, però, aquells dos no li van tornar els dies i per això ara el febrer només en té vint-i-vuit; de la ràbia que va agafar, li ve açò de ser tan dolent, tan fred i mal de passar.

Per acabar, tornarem a saturn. Segurament es va arribar a l’ús de saturn com a sinònim de sorrut, no per la semblança amb el taciturn sinó perquè, astralment, aquest planeta s’associa amb la mala sort i les desgràcies. El diccionari ho diu així :“saturn és considerat planeta de mal averany”. Una persona també pot ser un mal averany si és dolenta i no inspira confiança o si té molt mal geni.

I ja que xerram d’astres, el fet que els dies de Pasqua (i de rebot, la Setmana Santa, sa Corema i els Darrers Dies) caiguin cada any en dates diferents es deu a què ens basam en el cicle de la lluna. És a dir que en el fons tots som un poc llunàtics.

Anar de reina

La feina de tecnologia que havia encomanada era la de fer unes maquetes d’eines antigues que s’empraven al camp menorquí. L’alumnat s’hi va esmirar prou i va fer una feinada: una arada, una civera, un bast, un carro...  La veritat és que els resultats van ser sorprenents: quina manya! Paral·lelament vaig posar la tasca d’anar a xerrar o fer una entrevista a gent major perquè explicàssin vivències i maneres de fer “d’aquells temps”. Com és normal, la majoria es va decantar per entrevistar els seus avis. A una sessió de classe, els diferents equips de feina van exposar el seu reportatge amb filmacions de les persones entrevistades.

Vaig fer unes quantes anotacions directes al meu cervell.

La primera referència anava relacionada amb els refranys i, concretament, amb els que fan esment de la Candelera que just acabam de passar (2 de febrer): “si la candelera plora, s’hivern és fora; si la candelera riu, lluny és s’estiu”. I aquest dissabte passat primer va ploure, llavors va fer vent i també al final se va aclarir el cel; per tant no sé exactament com interpretar la dita. La que sempre sol tenir raó és l’altra que diu “per la Candelera, es fred o és davant o és darrera”, clar que hi ha hiverns que fa fred tant abans com després.

Hi ha persones majors que empren l’adverbi després com a sinònim d’abans o en altre temps: “... i llavors ho posàvem dins es forn fins que era cuit. Ara ho feim d’una altra manera, però después ho fèiem així!” Ja és curiós aquest ús perquè se li dóna el sentit totalment contrari al que realment té. És una accepció que no he trobat a cap diccionari. Per altra banda, a Menorca ens costa pronunciar bé aquesta paraula, sempre solem usar el “después” (que ens deu venir per influència castellana o qui sap si és herència del depuis que emprava en Ramon Llull). Tal vegada és que trobam que dir “després” és “massa català de Catalunya”, però la paraula procedeix directament del llatí de-ad-pressum, que vol dir “tot just”.

Tot just, un altre avi contava  “...som analfabet, no vaig anar a l’escola. De molt petit vaig començar a fer feina llogat de missatge i de més gros vaig anar de reina una bona temporada...”  Evidentment, la reina aquesta és la que produeixen els pins. Per etimologia hauríem de pronunciar reïna (amb la força damunt la i) perquè procedeix del mot resina. Li passaria com a la camisa que també li llevam la essa per dir camia, però, a més, en el cas de la reina, com que els forts sempre dominen, l’accent ha passat de la i a la e (de la vocal dèbil a la forta). A la reina, femení de rei, també li ha passat un fet consemblant: del llatí regina va passar a rehina, després tenim reïna i finalment la forma actual reina.

En l’expressió anar de reina es maneja una estructura que moltes vegades empram o sentim en una conversa habitual: el verb anar amb la preposició de. La suma d’aquestes dues paraules indica una finalitat. Quantes vegades hem anat d’esclata-sangs, o d’espàrecs, o qualcú va d’excursió o d’acampada... També una persona pot anar de les seves (o a les seves) quan va per tot i fa el que vol (que sol ser una característica pròpia d’aquesta persona).

Segurament som molts que en aquests darrers dies de disflessats anam de berbes. La berba (o verba) és una dita o fet festiu. Per tant anar de berbes té el significat d’anar de bulla, de passar-ho bé, de xalar. Ara la gent més jove sol dir anar de xou, o fins i tot, anar de jarana o patxanga, però açò  ja és influència moderna forastera.

I de disflessats n’hi ha de tota casta. Fa uns anys en vaig veure uns quants que anaven de bruixots, antany una al·lota anava de reina i el seu company de guerrer i, aquest dissabte, qui sap si jo aniré només amb quatre pelleringos. Un pelleringo és un bocí de roba esqueixada i penjant, però també té el significat de falta o defecte secret. Per açò sí qualcú me coneix que no me tregui tots es pelleringos.