Grifar i busques

GRIFAR I BUSQUES

Durant boni tot el mes d’abril hem tingut un temps molt plàcid. Ni pluja ni vent i, per contra, sol i calor. Açò ha fet que molta jovenea ja hagi estrenat la roba estiuenca. Emperò aquest temps és enganador, el canvi pot venir en qualsevol moment. De fet, hem pogut comprovar que la fresca ha tornat. Ho insinuaven en una conversa de carrer dues velletes que passejaven agafades de braceti:  

- Semblava que ja venia s’estiu i ara torna fer fred...

- Ja ho pots ben dir! però me’n record que s’àvia ho deia moltes vegades: “es mes d’abril no te llevis un fil”

- Bé, jo encara no he estojat sa roba gruixada.

- Ahir es vent es veu que va aixecar qualque cosa i me va entrar una busca dins s’ull. I mira que vaig prémer per treure-la, però no hi va haver manera. Em va fer grifar!

L’origen de la paraula busca és germànic i el seu significat és llenya de cremar. Emperò a la nostra illa una busca és una partícula molt petita, sigui de llenya cremada o d’una altra cosa que, com deia la velleta, el vent pot aixecar d’enterra amb una bufada de no res. Segurament qualque vegada ens ha entrat una mica dins un ull i qui ho pateix sap prou bé la molèstia que fa. Per açò fer més nosa que una busca dins un ull vol dir que una cosa o una persona és molt molesta. I, en aquests temps de crisi, en que hi ha molta gent a l’atur, ja va bé que almanco puguem dur busques en es niu, que puguem aportar les coses necessàries a casa per viure, igual que l’ocell les dur al niu.

Com que una molèstia dins l’ull ens pot arribar a empacientar sempre farem tot el possible per treure la causa: mort es ca, morta sa ràbia. Un sistema prou eficient és emprar una punta d’un mocador per intentar pescar la molèstia; clar que hem de mester l’ajuda d’una altra persona i, sobretot, que tengui prou vista i habilitat.  Una altra manera que podem provar és agafar-nos la pipella de l’ull afectat i fer-lo borinar estirant la pell; ara bé, s’ha de recitar aquesta senzilla poesia amb una cantarella que allargui les síl·labes finals de cada vers:

Santa Llucieta

tenc una busca dins s’ull,

es qui vol que la prengui

que jo no la vull.

Com a darrer recurs tenim les ninetes o pedres de la virtut. Diuen que aquestes pedretes que es poden trobar arran de la mar són els taps d’un caragol marí. És bona d’identificar perquè tenen una forma rodona i plana amb una cara llisa on s’hi veu un espiral de caragol (hi ha gent que ho relaciona amb un ull màgic). Idò, n’hi ha que afirmen que el mètode és infalible: es posen la nineta dins l’ull, la pedreta tota sola fa la volta i deixa l’ull ben net... He llegit que hi ha qualque joier que ha emprat la nineta com a pedra preciosa per fer anells, barceroles o altres penjolls. Som molts que pronunciam barcerola entost de bracerola! I, tanmateix, bracerola és la forma correcta perquè ve de braç. Potser un temps les barceroles venien de Barcelona...

Fer busques o treure busques és el típic joc de treure a sorts per veure a qui li toca fer qualque cosa. Qui treu la busca més curta sol ser el perdedor. I encara amb les busques, he sentit emprar aquesta paraula per referir-se a una part petita que sobrepassa un nombre rodó, en les hores, sobretot: “són les tres i busques”.

Amb el grifar de la conversa, tot d’una me va venir un record de quan era un al·lotet. A casa, amb tant de germans, i més encara en els dies de canvi de temps, l’esvalotament era tant que solíem fer perdre la paciència a ma mare. I era la seva sentència: “me feis grifar!”.

El verb grifar ve de grifa (res no té a veure amb grifo que, per altra banda, és un castellanisme que s’evita fàcilment amb l’aixeta). He descobert que una grifa és una barra de ferro que els ferrers empraven per doblegar les peces de ferro. Així, anàlogament, grifar voldrà dir que una situació “doblega” la paciència d’una persona i la fa posar nerviosa.

I si qualcú perd la paciència perquè es veu impotent d’aconseguir un desig li direm: “se grifa com en Joanot, perquè vol i no pot”.

Mostatxins

Aquesta vegada m’ho demanen per telèfon. És una veu coneguda d’una mestra d’infantil:

- Tu que saps que són es mostatxins?

El cervell comença a processar la informació emmagatzemada i sols troba la lletra d’una cançó popular. No me ve el nom del títol, però és bo de fer trobar-lo. Són dècimes de segon perquè la veu continua a l’auricular sense deixar-me dir res:

- És que ara, amb es fiets, cantam sa cançó “Llimones de Sant Jeroni” i volíem explicar que són tots es noms que surten...

La lletra diu així (tal vegada qualcú la coneix amb algunes paraules canviades de lloc, perquè amb tants de noms és fàcil baratar l’ordre):

Som menjat tronges,

peres, pomes i codonys,

llimones de Sant Jeroni

síndries i melons,

pomes, pometes dolces

i codonyets,

mostatxins i coses fines,

panses, rem i pa torrat, sí!

I com sol passar amb altres paraules, ignorant de mi, no sé que són els mostatxins... Sols puc deduir que és un derivat de mostatxo. I segurament no som un homo de mostatxos (home de caràcter, formal, enèrgic), però quan tenc una paraula o expressió per desxernir som prou constant.

No sé si hi deu haver qualcú que hagi fet, tastat o vist mostatxins. La veritat és que totes les persones a qui ho de demanat m’han contestat més o manco igual: “no ho sé!”. I boni bé totes han fet referència a la cançó de les llimones. El diccionari de n’Alcover, que sempre és el meu primer recurs, sols diu que és un diminutiu de mostatxo i que en plural, a Menorca, és “certa pasta fina que fan els sucrers”.

He remenat els llibres de cuina que tenim per casa i n’he fullejat un que es diu “Repostería Balear “ (és en castellà) editat el 1987 per una caixa (quan les caixes, a més d’estirar els doblers de la hipoteca, també es dedicaven a subvencionar l’edició de llibres). A la secció de “pastas secas” he trobat els mostatxins. Si qualcú en vol fer la prova, vet aquí la recepta per a quatre persones (la traducció és meva):

Ingredients:

- tres ous

- 200 g de farina

- 200 g de sucre

- oli d’oliva per untar

Preparació:

Es baten tots els ingredients fins que la pasta es pugui manejar bé. Després l’hem d’aplanar damunt una superfície plana enfarinoada i la tallam en forma de mostatxos. Ho col·locam damunt una llauna untada amb oli.

No diu res més, però se suposa que llavors ho hem de posar al forn...

A la introducció del llibre diu que a vegades la quantitat de farina falla perquè els ous ara es compren petits i les proporcions estan fetes amb ous del dia i “hermosos de tamaño”. De l’oli també en fa refrència: és forçós que sigui d’oliva encara que ens haguem de gratar sa butxaca. Ara, si es darrer mot diu butxaca,  voldrà dir que si algú s’anima a fer mostatxins acabarà amb un resultat decebedor, cosa que no voldria. Les àvies enteses, quan han sabut la recepta, m’han dit que segurament deuen sortir unes coques com a macs de fortes.

Aclarit ja el tema dels mostatxins, voldria tornar a la cançó. Tantes fruites inciten a fer suculents comentaris.

El codony és un fruit poc menjat perquè restreny molt. Per açò va molt bé pels qui tenen diarrea, que és el mateix que anar d’esquèndil o de cagarel·la. Per curiositat, cagarel·la també és un bon retgiró (que fins i tot pot fer perdre el delit), i un codony també pot ser una persona curta d'enteniment. La cançó ralla dels codonyets... he sentit altres versions que en aquest fragment canten “codonyat”, que seria la confitura de codony (mal anomenada  “membrillo”).

Rem és la manera que tenim a Menorca d’anomenar el raïm. I com que fins ara he anat mig figa mig rem , ja no vaig de peres (no estic per a bromes ni per a intervenir de manera inconvenient). Si una persona no vol peres amb una altra és que no vol tenir-hi tractes o baralles per por de sortir perjudicat. I tal vegada els hauríem de posar ses peres a quatre...

Per acabar, si qualcú creu que no se’n recordarà de totes aquestes expressions li haurem de dir: menja panses (o coes de pansa), i hi pensaràs.