Colga

De cada vegada tenc més paraules en llista, que fan coa perquè en un d’aquests articles en digui qualque cosa d’elles. A vegades aprofit un mateix escrit per treure’n dues o tres i així ho faig retre més. En ocasions són les mateixes paraules i expressions que me fan seguir un camí o altre. Però ja és curiós, perquè la quantitat de paraules existents no és il·limitada i, tanmateix, sembla que fins i tot en surten de noves, són com a bolets (i no és per mor que enguany hagi plogut molt).

Dins la categoria de paraules que esperen el torn, en destaquen aquelles que el nostre jovent no empra ni solsament ha sentit emprar. No me consider cap especialista en conèixer mots i locucions, però és evident que tenc un vocabulari una mica diferent del meu alumnat. De tant en tant me sol sortir qualque paraula d’aquestes que en un principi me’n faig creus que no sàpiguen el seu significat. Igual deu passar amb la gent major quan ralla amb qualcú de la meva edat. És part del cicle de la vida...

A en Quim l’havia picat un moscard. La calor ha fet aparèixer aquest insecte tan poc estimat. Se’n ressentia ell i cada instant es gratava el pic; i és allò que com més grates més picor fa. Em va fer pensar que no perquè batallem una vegada i altra per un problema la cosa se soluciona, més tost, a vegades l’empitjoram. Sa merda com més la remenes més put. Però la feina que tenc és observar les paraules (i és que, açò sí, me consider “observador de paraules”); i darrerament pareix que la gent empra més el terme mosquit que no el de moscard. Són vàlides les dues maneres. Amb el mosquit me va venir l’estrofa del Fandango de Sa Somereta:

Jo voldria ser mosquit

per entrar dins sa cambreta

per veure n'Esperanceta

com se colga dins es llit.

Amb el verb colgar ja ho vaig tenir servit... Què vol dir colgar?  Idò, no és res més que posar-se dins el llit. La paraula ens dur a unes quantes dites. La primera és per qui se’n va al llit prest; durant l’estiu tenim tendència a endarrerir aquest moment perquè hi ha claror fins més tard, però també hi ha gent de costums i és prest que la son els guanya, aquests se colguen amb ses gallines. L’altre expressió fa referència a les persones que són molt amigues o tenen les mateixes qualitats bones o dolentes, aquests es colguen amb un mateix llum. Finalment tenim aquella gent que de tot en sap es cap des fil, maldament siguin coses poc conegudes o difícils d’entendre, aquests saben on es colga el dimoni.

Però anem alerta “qui amb al·lots se colga, concagat s’aixeca”. Com a educador no és un refrany que me xarmandi gaire, vol dir que no ens hem de fiar dels més joves per fer una cosa important perquè en podríem treure un mal resultat i quedar escaldats. En el cas de l’escola pens que, als infants, els hem de donar el principal protagonisme; és cert que no faran les coses perfectes ni com els adults les faríem, però tenen dret a realitzar-les i fins i tot tenen el dret d’equivocar-se.

El verb colgar també té el significat de posar davall terra i així colgam els alls o les patates perquè ens donin el seu fruit. També podem colgar qualsevol objecte i arribats a l’extrem també es colguen les persones davall terra quan es moren.

De colgar surt el substantiu colga que, en sentit ample, seria un jaç fet de fusta o palla que serveix de llit. Però, a Menorca, donam a la colga un significat exclusiu de la nostra illa; seria el doblec que es fa a la part de dalt del llençol quan feim el llit. He de reconèixer que no som gaire manyós per fer el llit i moltes vegades la colga me queda curta o llarga. Del Romanç de na Roseta, una de les versions diu:

Mentre pujava s'escala,

la pujava jo tot sol,

ella es tapava la cara

amb sa colga d'es llençol.

També jo em tap la cara amb la colga quan sent volar un moscard que em roda. A vegades evit la picada. L’inconvenient és que amb la calor assegur una bona suada.

Cavallet quan eres jove...

Envellir és un procés natural, però massa vegades ens fan creure que ens hem de mantenir joves per sempre maldament només sigui d’aparença. Per açò, ens tenyim, ens posam cremes, feim dieta... I és que quan les persones ens feim grans podem perdre una sèrie de facultats i d’habilitats, tant físiques com psíquiques, que teníem quan érem més joves. Fa temps, a una senyora li vaig sentir fer un comentari d’un homo que havia estat vesí durant molt anys:

- Ja va un poc atxacós!

Paraula, aquesta, manllevada del castellà, que aplicada a una persona significa que sofreix molèsties per mor d’una malaltia o per l’edat avançada. En la nostra llengua ja tenim el mot necessari, xacrós,  però a vegades passa el que passa i ens costa canviar el vocabulari quan hi esteim avesats. Xacrós ve de xacra que, a més de ser un mal físic, també és una manera de rimar mots de dos en dos amb una melodia animada.

Encara he conegut persones una mica majors que, pel fet de patir qualque xacra, han exclamat: “cavallet quan eres jove...!”. Fan referència així, d’una manera més graciosa i tal vegada conformista, a les habilitats que tenien fa un temps i han perdut  a causa de l’edat. Aquesta expressió forma part d’una cançoneta menorquina; som a terra de cavalls i, en les cançons populars, el poble pren l’animal per fer similituds amb l’espècie humana.  

Cavallet quan eres jove

que anaves de pentinat,

ara vell i malgarbat

que de magre no pots córrer.

No vol dir açò que ser jove sigui el remei que cura tots els mals o que és forçosament l’època millor de la vida. A Menorca tenim l’expressió: “Qui no la fa de jove, la fa de vell” que vol dir que els qui de joves han estat més tost calmats, solen ser apassionats i exaltats quan són vells, que ja està bé. Encara que, és clar,  la joventut dóna més força, energia i empenta per realitzar qualsevol propòsit.

Malgarbat vol dir malfet, deformat, que no té les proporcions degudes. No deu ser bo a veure un cavall, o un individu, vell i malgarbat! És un mot, aquest, compost per l’adverbi mal i el verb garbar (o el substantiu garba). Ara ja no la sentim anomenar gaire a aquesta paraula, segurament perquè actualment ja no se’n fan de garbes. Una garba és un feix més o manco gros d'espigues tallades i lligades. Aquests mesos, que són els de segar, dins les tanques només hi veim les bales (quadrades o redones) que són per alimentar el bestiar i són bastant diferents de les garbes. Com que tampoc no en som cap entès en aquest tema, he fullejat un parell de llibrets d’on he extret aquest fragment (és segur que la gent que va fer de  l’amo o de pagès fa uns anys hi podrà dir la seva):

“Una falcada són tres o quatre cops de falç (segons com sia es blat de gros). Tres falcades fan una gavella, i a sa falcada que hi posen enmig li diuen es mascle. Per fer una garba hi posen tres restretes, i a cadascuna d’aquestes hi ha tres gavelles. Per fermar sa garba empren una corda de set o vuit pams de llargària que li diuen es vencís, i açò es compta per cavallons. Un cavalló són deu vencisos...”  (Quaderns de Folklore  N. 12: Eines i feines del camp (I),escrit per n’Antoni Bonet)

Garbar és un verb que es veu que s’emprava en altres terres; a Menorca, però, entost de garbar se solia dir fer o lligar garbes. El verb que sí que han emprat els nostres avantpassats de la pagesia és el de garbejar (pronunciat garbetjar). Era una feina que consistia en traginar les garbes de dins les tanques a s’era, i devien fer un bon estrai (o estrall) perquè ens ha quedat aquest refrany: “qui va de garbejar, es vol esbraonar”. Ara encara hi ha gent que, en la feina, en l’esport o en l’escola, s’hi posa en cos i ànima i fa qualque estrai, és a dir, que fa un gran exercici o un esforç excessiu. Per açò, no és estrany que qualcun quedi ben esbraonat (adolorit de braons i extremitats).

En tot el procés de segar i lligar, es veu que, no només eren les garbes que podien quedar malgarbades, també les gavelles es podien desfer o desordenar i haver-hi un desgavell (esgavell o gavell). I com sol passar a vegades, la paraula pot traspassar el sentit original per arribar un significat general. En aquest cas el desgavell vol dir un desordre complet de qualsevol cosa, sigui material o moral. Per posar un exemple, la setmana passada a l’escola, l’alumnat va moure un bon desgavell. A vegades no saps prou bé perquè passen aquestes coses, però amb el desordre es fa difícil l’ensenyament. El que té de bo fer anys és que, durant el camí de la vida, el temps ens enriqueix en pràctica i coneixement i “l’experiència fa el mestre”.