Llocar

Si qualque cosa m’agrada de l’estiu no és la calor precisament, però cada cosa a son temps i d’estiu cigales, i a l’estiu toca fer calor. I si aquesta estació és quan hi ha més cigales, formigues, moscards, grills i animalets empipadors, també és quan la diversitat de fruita omple de més colors les parades de mercats i fruiteries. Cideres, melicotons, albercocs, prunes, peres, síndries, xinos... fins i tot de cada tipus de fruita tenim les seves varietats. Al blog de la Unió de Pagesos de Menorca hi ha una entrada, “varietats arbres fruiters Càritas”, on s’informa dels arbres que tenen a la venda. Sols per fer-nos una idea podem adquirir quinze varietats de peres!

De peres ja coneixia les que per a mi són les més normals: peres de sant Joan, peres de sant Pere i peres de la nau. Ignorava totalment l’existència, per exemple, de les peres de  sant Bartomeu, de sant Martí i de sant Llorenç (és fàcil deduir que, com les altres, el seu estat de maduració és màxim coincidint amb els dies dels sants). Però encara hi ha altres varietats: albergínia, bon cristià, catalana, cuixa de dona, de la bona, espineta, fina, fina primerenca i santa Juanita. Remenant papers encara n’he trobades d’altres (aquestes ja no estan al llistat de Càritas): pera de ferro, de fogasseta, de na Bruta, de segó, de na Mica, marquesa, mantegosa, torrona, xinxosa... Alguns noms són ben curiosos i qualque varietat de les anomenades ja no es cultiven. La darrera pera que anomenaré és la que dóna nom a aquell interruptor elèctric piriforme.

La qüestió és que a la darrera reunió que vam tenir a l’escola, un company de feina va dur un ribellet ple de fruita del seu hort per compartir amb el claustre. Les peres de sant Pere dominaven per damunt de les prunes i albercocs:

- Amb aquestes peres hem de frissar per menjar-les perquè lloquen tot d’una.

Ja havia sentir conjugar aquest verb altres vegades, però, tanmateix, em vaig voler assegurar del sentit que li donava.

- Què vol dir que lloquen?

- Que prest tornen negres de part dedins.

Llocar és un verb que només he sentit emprar a gent del nostre poble. És ver que el diccionari admet l’ús d’aquest verb a altres bandes, però no amb el matiex significat: a l’Alguer, llocar vol dir covar, a Vic que la gallina es fa lloca i, a Mallorca, té el sentit d’ajupir-se feixugament.  La nostra accepció, més tost, només surt a l’entrada de lloca (pera o poma massa madura, que ha pres color fosc com si es podrís). Així mateix, en comptes de llocar (referit a aquest significat) sols trobam tornar-se lloca.

En qualsevol cas, està clar que una lloca és una gallina que cova. Però a la nostra terra també és una dona grossa i estufada, o enrevoltada de molts d'infants. Suposadament aquest sentit ve pel fet que la lloca sol anar acompanyada de tota la llocada. I es veu que les lloques es poden posar agressives no sé si per defensar pertinences... Aquesta cançoneta en fa referència:

Es dia de sant Jaume era,

tot l’any me recordarà,

que l’amo es va barallar

amb una lloca dalt s’era.

(Existeixen les peres de sant Jaume?)

A vegades les persones pensam que, sense noltros, hi ha coses que no poden anar bé de cap manera. Ens sentim imprescindibles i insubstituïbles, però la dita popular ho diu així de clar: per un poll no es perd sa lloca.

Bono, i si les peres poden llocar quan se passen, també és cert que ens poden esmussar si són massa verdes. Ja ho diu Joan Benejam a un fragment de Foc i Fum:

Promeses són fruita

que no ha madurat,

i si un se la menja,

se sol esmussar.

És aquella sensació desagradable de tenir cosa aferrada a les dents causada per l’aspror de la fruita. Originàriament esmussar té el sentit de llevar agudesa al tall o punta d’un ganivet (Tot d’una ho havia relacionat amb les mòsses o osques que es pot fer amb un instrument de tall, però, llavors seria esmossar). Això és bo i no esmussa! diuen a Mallorca en to d'admiració.

Quan la fruita esmussa també pot escanyar. Així és, encara que no vol dir que ens estrenyi el coll i ens aturi la respiració; el significat tindria a veure també amb l’aspror que pot provocar com una petita irritació a la gola que donaria la sensació d’escanyament, com quan perdem la veu.

La darrera cançoneta fruitada serà per la gent té ganes de viatjar (a més de l’illa veïna es pot aplicar a qualsevol lloc del món):

Si dius que a Mallorca vas

no me’n faràs cap ganes;

allà menjaràs magranes

agres, dolces i aubars.

Una magrana aubar és aquella que fa els grans blanquinosos...

Manxa

Si mateix, va començar fresquet l’estiu!  Ara sembla que de cada vegada la temperatura i la calor es corresponen més amb les estadístiques d’aquests mesos. L’altre dia, però, encara es va alçar un bon oratge i, a ombra, l’ambient era prou fresquet. No sé qui, va amollar:

- Envela qualque manxada...

Dec tenir cosa dins el cervell que connecta dues o tres neurones i m’avisa en sentir una expressió d’aquest estil. És clar que tothom entén que són les manxades de vent, però no és la majoria que empri aquesta paraula. Ara sent a dir més que són bufades de vent.

Una manxada també és (o era) una xuclada d’una cigarreta. Era el temps en què en un bateig o en una comunió encara ens deixaven fumar als més menuts. Aquestes manxades s’han convertit ara en calades, maldament molts conservem aquesta darrera paraula amb el significat de fer una calamullada,  és a dir entrar i submergir-se dins l’aigua (abans de la mar, ara també pot ser d’una piscina).

Lògicament, manxada ve de manxa. Avui en dia no se n’empren gaire de manxes i, si s’empren, són automàtiques, elèctriques o de decoració. S’entén fàcilment la finalitat d’una manxa si deim que és un instrument per fer vent o donar aire. És més mal de fer explicar amb paraules com és i com funciona aquest instrument. El meu diccionari preferit ho explica així: “...una caixa que té dues cares rígides i les altres flexibles, i pel moviment alternatiu d'expansió i contracció d'aquestes produeix l'absorció d'aire per un orifici i l'expulsió d'aire per un altre conducte més estret”. Mal d’imaginar per una persona que no ha vist mai una manxa...

Fa anys, al nostre poble hi havia l’amo en Manxa, un personatge prou conegut que encara poden recordar les persones més grans. Record aquest sobrenom arran d’una pregunta d’una gimcana (gincama, en dèiem): “Quin és el nom i els dos llinatges de l’amo en Manxa?” La memòria no em dóna prou per aclarir ara la resposta...El que ignor del tot és què devia manxar.

La manxa més comuna (la que ben segur tindrà present més gent) és aquella que es fa servir per avivar el foc de la ximenea. Però fa temps, quan les ferreries eren més manuals, eren prou rellevants les manxes de ferrer: tenien més grandària i s’empraven per donar aire a la fornal. Per ser tan grossa, a Menorca hi havia gent que, a aquesta manxa, li deia manxó.

Les altres manxes per excel·lència eren les manxes de l’orgue, que servien per donar aire als canons i tubs d’aquest instrument. A l’església de Sant Bartomeu hi ha una cambra, ran del cor, que encara se li diu (si no ha baratat els darrers anys) es quarto de ses manxes.

Els manxadors o manxaires eren les persones encarregades de fer anar les manxes. Diuen que temps enrere a Menorca hi havia un organista que no feia gaire bo i solia desafinar bastant; el tros bo és que quan la gent li retreia la seva poca habilitat, ell sempre tenia l’excusa preparada: “sa culpa la té es manxaire”. Aquesta dita va arrelar i de llavors ençà es diu pels qui carreguen les culpes pròpies damunt l'esquena dels seus subordinats.

Clar que també existeix el cas contrari, encara que la història vengui de Mallorca. Conten que va arribar a l’illa un músic molt bo i, després de tocar esplèndidament una peça amb l’orgue, la gent va començar a lloar-lo. Amb aquestes, es va sentir la veu d’una dona tota satisfeta: ”mon fill manxa!”. Tal expressió va quedar gravada en la llengua popular per riure’s de les persones que farden d’una cosa en la que han pres poca part.

Per acabar amb les locucions, hi ha aquesta que les persones més feministes dirien que només poden complir les dones, encara que no té cap història darrere: “manxar i tocar l'orgue” que vol dir fer dues coses de profit al mateix temps. I és cert que els homes tenim la fama de no saber fer més d’una cosa a la vegada...

Rallant de manxes i orgues, a algunes zones de parla catalana una manxa també és un acordió, però en el cas nostre a l’acordió se li diu ses orgues (en femení i en plural). I amb aquestes particularitats tenim la dita “a Mallorca tenc unes orgues”, que se diu irònicament quan qualcú xerra d'una cosa que té molt enfora, però com si la tingués a l’abast i en pogués treure profit.

Manxar és fer anar la manxa, açò no obstant a la nostra illa també té el significat de xistar, de dir paraules que no s’haurien de dir. Se sol emprar amb negació: no manxis! (no diguis res!)

I per no manxar més, acabarem amb les mitges manxes (que molts pronunciam minxes manxes). És aquell engronxador que, com una manxa, va per amunt i per avall.  Ja són curioses les similituds i comparances que en feim entre coses i paraules; perquè... a veure qui entén que, en el parc de l’església, hi havia “unes minxes manxes devora allò que roda”.