Calla i sotja

Els caps de setmana se solen aprofitar per fer activitats que els dies feners no tenim temps de realitzar (curiós que diguem homo feiner i dona feinera, però als dies els qualifiquem de feners, com a Mallorca). Entre aquestes activitats s’hi inclouen les reivindicatives, i ara esteim admesos amb el tema de l’educació. Fa un parell de setmanes vam fer la marxa i qualcuns vam caminar des de Ciutadella fins a Es Mercadal. Les persones que, com jo, no esteim avesades a fer caminades tan llargues vam patir les conseqüències de l’esforç i l’esbraonament, el dolor de la musculatura, ens va durar prou dies. Dissabte passat vam tornar carregar els músculs amb un tipus de ball i coreografia singulars, li diuen flashmob (no me’n demaneu la clarícia d’aquest modernisme perquè no la sé…). El cas és que assistir i participar activament en aquests esdeveniments fa que el contacte amb la gent sigui més intents, gent coneguda o no. És de destacar el grau de complicitat que s’aconsegueix.

I amb el contacte entre persones es força la comunicació. Les paraules flueixen des de les boques d’uns fins a les orelles d’altres i, vulguis o no, sempre hi ha qualque expressió que cala més endins:

- Aquesta manera de fer dels dirigents és de “calla i sotja”!

Pel to i la gesticulació del qui va pronunciar aquesta frase, tot d’una me van venir al cap aquelles famoses paraules: “por què no te callas?”. Ignorava el significat de l’expressió, però vaig endevinar per on anava. Al cap i a la fi, són dues maneres de dir “no protestis”.

Sotjar és un verb que ha tingut el seu ús a la nostra terra; i si actualment no s’empra tant seria lògic pensar que ara ja no sotjam tant. Però el seu significat fa palesa la seva actualitat maldament emprem altres paraules. Sotjar és, en principi, observar amb cautela o d’amagat, però també pot agafar el sentit de mirar en silenci, fingint no veure allò que passa. Del primer cas en deim més “espiar”; del segon, potser empram el verb “passar de”. En l’expressió “callar i sotjar” prendria més aquest segon significat: no protestar ni dir res de les injustícies que veim… I tal vegada sí que és açò que vol el govern! Perquè amb les negociacions no hi ha manera, el comitè de vaga sempre se n’ha anat morros eixuts i barba fresca (insatisfet, sense haver obtingut allò que es pretenia).

Hi ha filòlegs que associen aquest verb sotjar a un altre que és ben menorquí: sotoiar o sotullar (pronunciat “sutuá”). El significat és el mateix. Sembla que aquesta paraula té l’origen en la mania d’ajuntar mots. Es veu que qualcú va començar a mesclar un “sota” amb un “ull”, per voler dir “mirar per sota”, i li va sortir “sotaull”. D’aquí al sotoiar no hi ha res… El curiós del cas és que, per ser una paraula menorquina, s’ha usat l’adverbi “sota” quan aquí sempre deim “davall”.

Un altre verb relacionat amb sotjar és xoroiar (pronunciat “xuruá”) que a Menorca té el significat d’espiar, mirar d'amagat o també d’escoltar dissimuladament allò que diuen. Sembla que és una deformació d’eixorellar (tallar les orelles!). Supòs que a Menorca també influeix la llegenda d’en Xoroi que, posats a dir, aquest nom li ve perquè li mancava una orella. I en xoroi, què fa? Xoroia.

És interessant la conjugació que feim a Menorca tant del verb sotoiar com xoroiar. En la parla quotidiana direm: “jo sotoi, tu sotoes, ell sotoa…” i “jo xoroi, tu xoroes, ell xoroa…”. Feim desaparèixer, com en altres ocasions, la “i” entre vocals.

Segurament sempre hem sentit a dir “trota, Toni, que es gall cou!” per incitar a qualcú a córrer per fer alguna cosa. No vull rompre els esquemes a ningú, però ara he trobat una fórmula antiga que tal vegada hauríem de reaprendre: “sotja, Toni, que es gall cou!”, aquesta dita anima a seguir endavant per aconseguir una finalitat sense escoltar ningú, “passant de” les provocacions, desqualificacions, amenaces, intimidacions… Potser aquesta temporada haurem d’associar el nom de Toni a qualsevol persona que cerca un consens en educació.

Mot

A la Fira d’Entitats hi van participar moltes persones. La carpa de la plaça es va omplir de colors diferents i d’expressions diverses. Però l’objectiu comú de donar a conèixer cada associació va fer que l’esdeveniment fos un èxit. És polida la participació de la gent, encara que només sigui fent acte de presència i donar suport a una causa. La part presencial la van fer tant les persones que estalonen les diferents organitzacions com els nombrosos visitants. La part més activa la van protagonitzar els que van formar part de les múltiples actuacions: presentacions, gloses, contes, tallers, balls populars,cançons, debats... És d’agrair veure un poble voluntariós i participatiu. Ferreries és i vol ser un poble així. Tota Menorca, també.

A un racó de la Fira hi havia una tauleta de l’associació que representa part dels glosadors de l’illa i de persones que estimen la glosa: Soca de Mots. La seva finalitat bàsica és la difusió i promoció de la glosa menorquina tant oral improvisada com escrita. Però no m’entretindré a analitzar les funcions, els membres i els actes d’aquesta organització. Només me vull returar a estudiar les paraules que conformen el nom de l’entitat i la manera com les pronuncia la gent.

La soca és una paraula que es pronuncia amb la “o” oberta; açò vol dir que rima amb poca, roca, toca, lloca, miloca…Com que és un vocable que no s’empra gaire, hi sol haver confusions per pronunciar-lo i hi ha persones que tanquen aquesta “o” i ho fan rimar amb boca o coca. Una soca ve a ser el tronc d’un arbre o arbust, sobretot si és gruixat i, tal vegada, es refereix més a la part de baix.

Qui té soques, pot fer estelles! deien un temps i, certament, encara ho podem dir perquè significa que el qui té possessions o béns immobles, pot pagar els possibles deutes. Un altre refrany ofereix més dubtes: qui estima ses rames, estima ses soques. La dita posa com a obligació  que el qui estima una persona, ha d’estimar les altres de la mateixa família. Açò no sempre es compleix perquè no sempre és possible: les persones podem ser molt diferents, som molt diferents. Açò sí, si no hi ha estima, el respecte sí que hi ha de ser.

En ocasions empram el nom de rabassa com a sinònim de soca, però la rabassa és aquella part més gruixada del tronc que creix davall la terra. Té fama, la rabassa, de ser una part molt forta i dura, com s’expressa a la çançó de Es Pardalet:

...dones si voleu sabates

es pardalet en sap fer

fortes com a rabasses

i blanques (o fines) com a paper.

N’hi ha que poden dormir com una rabassa o, més encara, com un rabassot, són aquelles persones que dormen molt profundament. I també n’hi ha que són sords com una rabassa, lògicament es diu de la gent molt sorda. Encara que també podem ser sords de conveniència com sembla que són certs governants que, a la vegada fan rabasses, com diuen a Es Migjorn, i arriben als extrems per aconseguir una cosa.

I mot és una paraula que es pronuncia amb la “o” tancada; açò vol dir que rima amb nebot, tot, bot, rebrot…Com que és un vocable que no s’empra gaire, hi sol haver confusions per pronunciar-lo i hi ha persones que obren aquesta “o” i ho fan rimar amb clot o al·lot. Dir mot és igual que dir paraula. Però en termes populars, sobretot entre els glosadors, un mot és un vers d’una cançoneta o d’una glosa. Una cançó popular de Mallorca (on també empren aquesta paraula) diu:

De cançons de quatre mots,

molts n'hi ha que en saben fer;

ell s'ase d'es pareller

s'altre dia en fé per tots.

Pareller ve de parell i dins el ram de la pagesia es deia a l’agricultor que llaurava amb un parell de bísties.

Per acabar, record que Mot a mot (que vol dir de paraula en paraula, sense deixar-ne cap) era el títol d’un dels primers llibres de text de català que vaig emprar. Ja fa uns quants d’anys d’açò. I en qüestió de llengua i educació, no m’agradaria recular fins en aquells temps...