betlemmón

Per seguir sa tradició

tot l’any replec material

per fer un betlem actual

que a sa gent doni claror,

i me pos per condició

que se sembli al món real.

S’àngel ho anuncia així

entre es pastors passa rondes,

per muntanyes i valls fondes,

que n’és nat l’infant diví,

no fa via pes  camí,

que per tot troba rotondes.

Per es llums he fet sa prova

de fer plaques de fotons,

mes són vanes il·lusions,

s’energia no es renova

i per darrera sa cova

començ unes prospeccions.

Si s’energia mos guanya

as betlem pastors hi ha

que no la poden pagar

i en s’hivern es fred escanya,

sense estufa ni foganya

no se poden escaufar.

Amb ses pedres, vora es riu,

on es lloc és més exòtic,

que no sembli estrambòtic

veure un talaiot altiu,

amb un bon cartell que hi diu

que és un betlem talaiòtic.

He deixat un bon racó,

devora es penyals abruptes,

perquè ara no tenc dubtes

de fer-ne sa construcció:

convendria una presó

per tancar es pastors corruptes.

A jo mateix no em faig cas

si m’impòs norma sistèmica

una llei que m’és polèmica

passar es símbols pes sedàs

i no puc penjar cap llaç

amb sa bandera betlèmica.

Es caganer amb rebel.lia

des betlem no està content,

és un pastor diferent

que hi perd de cada dia,

no té prou autonomia

i es vol fer independent.

Violència, insult i guerra

per mor des joc des futbol,

sort que ha donat consol

i han guanyat es de la terra,

sant Josep d’extrem esquerra

de penal ha fet un gol

Com que es comerç dictamina

he cedit tots es meus drets:

fàbrica amb quatre parets

que una gran marca domina,

enc que sé que contamina

i sobreexplota es fillets.

Són de s’ebola infectats

es pastors que són més pobres

que viuen en es salobres

i des altres apartats,

i es qui estan acomodats

no els hi envien ni ses sobres.

A una casa amb llum encès

sa feina és esgotadora,

es pastor no col·labora

mal masclisme l’ha empès,

sens que ningú sapi res

ell maltracta sa pastora.

Un pastor amb coa extrema

ha d’agafar un nou paper

que un líder han de mester

per ‘pagar es foc que crema

que un betlem antisistema

és junts que el “podemos” fer.

Es tres reis arribaran

per dalt d’un frondós abisme,

com que n’hi ha un de cada prisme

en tres llengües rallaran

i així junts ells compliran

es decret des trilingüisme.

Però per complir sa llei

trob que massa he frissat

que ja tenen certa edat,

dos mil anys és ser un poc vell,

i es comenta que hi ha un rei

que enguany ha abdicat.

Si es betlem a ningú insulta

jo ja me don per cabal

però si a qualcú fa mal

ja em poden posar sa multa

que me diran que resulta

anticonstitucional.

Tal vegada es material

hagués pogut ser millor,

queda un poc dins sa foscor

aquest betlem actual,

mes falta es toc personal:

que tothom posi es seu do,

i farem que aquest Nadal

reneixi sa il·lusió.

En voga

Ensoldemà de l’interessant i innovador torneig de glosa que es va celebrar a Es Migjorn, un gran aficionat ferrerienc al glosat me retura pel carrer:

- Com va anar ahir pes Migjorn? Vos devíeu envelar quatre clinques, els glosadors!

- Jo ho crec, allò…

- “Clinques” és ben igual que dir “clotellades”- me diu abans que pogués acabar la meva intervenció.

Certament a la gent li agrada que els glosadors ens piquem i ens gatinyem uns amb els altres i, en sentit figurat, són moltes les vetlades en què ens donam ben qualque clinca. Açò sí, en acabar, som tant o més amics que abans. La clinca, segons el diccionari, és el cop que es dóna fent llenegar sobre el popís del dit gros l'ungla d'un altre dit. Supòs que, pel dolor que produeix sobre l’agredit i per extensió del significat, es pot aplicar també a un cop al clatell. I què és el popís? Pel context de la definició es pot endevinar que és la zona rodonenca de la part del dit oposada a l'ungla. Si vivim coses veurem. És increïble quantes coses surten a partir d’un comentari del carrer. És per açò que m’agrada que la gent me comenti i me retregui paraules que ja no estan tan en voga…

I seguim en voga:

Sa glosa sempre està en voga

i de tot ‘gafa un pessic,

des més pobre i des més ric

de mesquita i sinagoga…

p’rò em dirà es lletrat de toga

de s’homo qui és més amic?

que ara jo no m’ho explic,

si és es ca o és sa droga.

Durant el torneig hi havia diferents proves per demostrar l’habilitat mental i enginy dels improvisadors, una de tantes era compondre una glosa a partir d’un tema proposat. Aquesta que ara he escrit no va sortir dissabte a Es migjorn, però sí que va ser feta, en una altra ocasió, per glosar sobre el tema de la droga.

Però no em vull ficar amb drogues… (potser l’afició de cercar paraules i de compondre gloses actua com una droga, jo hi estic enganxat) Només em volia fixar amb l’expressió “en voga”. Que una cosa estigui en voga vol dir que està de moda, que ho empra i ho accepta la majoria de la gent. Jo no sé si les gloses estan sempre en voga, però és un art que ens ve d’enrere i perdura en el temps, confiem que per molts anys. Sembla que la locució l’hem presa del castellà “en boga”, que a la vegada tindria procedència francesa. De la paraula “voga” també surt l’expressió embolicar o enredar la voga que empram quan les coses s’embullen o quan les complicam, de paraula o amb accions (és cert que, segurament, amb el mateix significat, aquí empram més embolicar la troca).

Voga ve del verb vogar. I aquesta és una paraula que tal vegada coneixem però no en feim ús perquè boni sempre la substituïm per remar. Sort tenim que hi ha qualque cançó que conserva en la lletra aquestes relíquies. Sa Traginada ho cantava a “sa vida d’un berguiner”:

Vogant, vogant, rem endins,

esteles l’avi llaurà,

obrint, obrint, nous camins

fent bèrguins sense parar.

Bèrguin és un mot que ens arriba arran de la dominació anglesa (tal vegada més propi del menorquí oriental) i vol dir contracte o conveni; i fer bèrguins tindria el significat de fer tractes. D’aquesta paraula robada surt la derivada pròpia: el berguiner del títol, que no vol dir altra cosa que el conductor d’una barca de rem. Posats a fer, i per si qualcú no ho sap, l’estela és la retxa o marca que una embarcació deixa damunt la mar quan navega.

L’origen de vogar té una versió molt curiosa: diuen que vogar ve del llatí vocare, que vol dir cridar; idò imaginem una galera plena de remers (o vogadors) encarregats de fer la força necessària per empènyer la nau; perquè la cosa funcioni correctament els remers han d’anar al mateix ritme i aquesta era precisament la funció dels crits del que dirigia la gent; amb aquest vocare els remers vogaven tots junts al mateix ritme…

La voga també és una espècie de peix i, si seguim a la mar, la frase imperativa “voga, marí!” dóna nom al nostre vogamarí o eriçó de la mar, que no sé si voga gaire, però, de fet, vogar també s’empra per referir-se al moviment de braços que feim quan nedam. I si ens fixam bé, els vogamarins també mouen les pues (i el que científicament diuen peus ambulacrals) per anar lentament d’una banda a l’altra.

A la banda de ponent, si sentim anomenar el verb vogar serà perquè es refereixen al moviment de cames que se fa per fer moure els pedals d’una velo. Amb el diccionari en mà i en teoria s’hauria d’usar el verb pedalejar. Dic en teoria perquè som molts els ferreriencs que li canviam una lletra per pronunciar petaletjar. Així, sembla que feim un entremig híbrid entre pedalejar i petejar. No sé si és per coincidència o és que l’esforç d’anar en velo fa venir ventositats...

Regit

Me fa l’afecte que les mancances i les capacitats que tenim les persones s’accentuen i es fan més notables amb els anys. El que no sabria dir és si ser xerrador és una virtut o un defecte, però a vegades hi ha persones que es fan cansades, tant de rallar. Potser el fet de saber escoltar fa que l’altre s’amolli més.

El cas és que fa uns dies escoltava un homo major, molt xerrador, que me contava històries de son pare. Es veu que com tants d’altres, al final de la vida, el seu pare va patir alzheimer i el bon senyor m’ho va transmetre amb delicadesa mentre s’assenyalava el cap:

- Ja no regia, mesquí, quan deia aquestes coses...

I és que el verb regir té, d’entre altres, el significat de funcionar bé. Si un rellotge regeix és que va a l’hora i si un cotxo no regeix és que el podem dur a ca un mecànic. Si és el cap que no regeix, ja és més complicat…

Però l’accepció primera de regir és guiar, orientar i conduir per bon camí. Els educadors i els governants hem de saber regir. El problema de sempre és que les persones creim que el bon camí és el que feim cadascú de noltros i, per açò, tal vegada no es tracta tant de guiar i orientar sinó de saber acceptar com a vàlids els camins dels altres, encara que siguin molt diferents del propi. Potser per açò existeix la dita: “qui no sap sofrir, no sap regir” perquè, en aquest cas, voldria dir que per educar o governar és necessari fer l’esforç (sofrir) per ser tolerants.

Evidentment, a Menorca solem emprar més el verb menar que no regir, quan ens referim a guiar o fer anar una persona, animal o cosa cap a un lloc determinat. Menam els fillets a passejar, menam un cavall a la música i també menam la velo per anar a escola. Per aquelles coses de la llengua xerrada i dels infinitius, el verb menar es pronuncia ben igual que manar, emperò tothom sap diferenciar perfectament els dos significats. Els sons se senten diferents quan els conjugam, en forma de refranys, per exemple:

“Mosso mana mosso” (sona la a plena), es diu per referir-se a qui, havent rebut un encàrrec, el transmet a un altre perquè el faixi en comptes d’ell.

“Qui amb dones va i ases mena, tot l'any va en pena” (a Ferreries sona la e neutra, més cap al llevant menorquí sonaria la e oberta), el significat és una mica ambigu perquè no se sap ben bé a quin tipus de dones es refereix, ni tampoc deixa clar si són ases animals o humans. (Quan pronunciam mena, amb e oberta com a Maó, feim un sinònim de mentida).

El que sorprèn en aquest darrer refrany és la rima. Ja sabem que els glosadors posam molta atenció en les terminacions i sons de les paraules… Si ens hi fixam, veim que mena i pena no rimen… Mena rimaria amb plena, vena i cadena; i pena ho faria amb frena, estrena o sirena. La cosa a aclarir és si un temps es pronunciaven iguals les terminacions de pena i mena per conjuminar un refrany com aquest. He sentit comentar a vegades a qualque persona major que sí, que en temps d’en primer hi havia gent que deia pena amb e neutra. El que és evident és que ara ningú no ho fa.

Açò sí, existeix una altra pena (aquesta sí amb e neutra o oberta, segons el parlant) que és la part superior de l’antena de la vela llatina i, concretament a Menorca, també és la part més estreta d’un martell o mall, oposada al pla o cabota.

Però, per no passar pena, tornem al regir del començament, o millor dit al seu participi:

Sa ràbia no té regit

i s'amor no té llinatge,

i sa son no espera es llit

ni sa talent companatge.

Una versió més coneguda, que va repopularitzar un cantant menorquí, substitueix el primer vers per “Sa malícia no té amic”; emperò ja se deu entendre perquè he emprat la primera versió. A més, si ho tornam relacionar amb els glosadors i les rimes, lliga millor llit amb regit (rima consonat) que no amb amic (rima assonant).

No tenir regit és no tenir normes ni guia a l’hora d’actuar. A l’escola, l’altre dia, ens ho comentava una mestra:

- Aquest al·lot no té regit!

Diuen que el funcionament actual de la nostra societat fa que, de cada vegada, tinguem més infants d’aquestes característiques, sense límits ni normes. I açò forçosament crea conflictes quan es viu amb altres persones. Tant aquesta mestra com els altres docents ens trobam cada dia amb situacions on qualcú perd el regit i hem d’aprendre a gestionar-les correctament.

No tenir regit i no tenir govern serien expressions sinònimes. Encara que quan rallam de govern sempre ho relacionam amb l’autoritat que ha de regir els afers d’una col·lectivitat, hem de tenir present que el govern també fa referència al timó d’una nau (regeix l’embarcació), i altrament és allò que ens pot protegir del fred, la fam o la pobresa.

Ara que vindrà el fred d’hivern, una flassada ens pot donar prou de govern i qui sap si per estalviar quatre cèntims convendria coure a regit (coure el pa amb el caliu de la fornada anterior, i així aprofitar tots els recursos), tal vegada val la pena...

Ca la ti

“Lo mes clar és s’embull” deim quan no som capaços de resoldre una situació i la única cosa que veim clarament és el desordre i la confusió. I aquesta cosa o conjunt de coses, situacions, idees, assumptes o accions a vegades són realment molt males d’aclarir. Hi ha situacions que no depenen només d’una persona, qualque conflicte afecta més o manco segons cada tarannà, a vegades la confusió sorgeix per dir les coses clares o per no dir-les-hi… El que és evident, és que, en general, els humans donam importància en aquest conjunt de desordres perquè moltes vegades (no sé si massa) ens hi capficam i fins i tot ens angoixam per no poder resoldre o sortir de la situació. Però també es fa evident la importància que li donam per la quantitat de paraules que empram i hem emprat per referir-nos a tals assumptes.

Des de l’enquentendre del darrer escrit m’he fixat en el vocabulari menorquí (que la majoria de vegades és compartit amb altres indrets de parla catalana) que fa referència al desordre, embolic, confusió, enrenou, conjunt de coses males d’aclarir i conflictes difícils de resoldre. Com el bordell, el desgovern, l’ensiam, el cafarnaüm i el berious que ja vam comentar, segurament cada paraula té el seu context més adequat, però no he trobat cap manera de classificar-los. Solen tenir l’origen en mots que fan referència al desordre físic, que és palpable, però moltes vegades la mateixa paraula també s’aplica en sentit immaterial i moral. I com que els docents tenim la bitzèrria d’explicar les coses amb exemples, ve-te’ls aquí:

Hi ha un flicot, dins s’aula, que ni el dimoni s’hi entén!

Tenc trastos i més trastos dins s’armari, és un regaubeig!.

Amb ses gloses, si moc qualque maruell, ja me sent satisfet...

Qualque dia es mou un desgavell (esgavell, gavell) )que no hi ha qui ho aturi!  

No armeu tant de trull que ja tenc mal de cap!

Açò són guirigalls!

Li ha contat tot és filicomís i ha tornat blanc!

Amb ses rotondes de sa carretera, han armat un jaleo de no dir!

Va entrar dins sa cuina i va trobar un bon fandango!

Tenim un bon bullit amb es casos de corrupció.

No som capaç de donar entendre aquest entrunyellat.

I per expressar desordres, embulls i confusions, la cançoneta de la terra mai no hi pot faltar:

Me’n vaig as llit que tenc son,

que amb penes puc obrir ets ulls,

el món està ple d’embulls

i un bon bugat s’hi compon!

Segurament en trobaríem més d’exemples, però me vull returar en el que he trobat més curiós. “Açò és ca la ti!” és una expressió que temps enrere s’emprava per donar entenent el desordre. Tot s’ha de dir que ho he sentit pronunciar “ca la tit”, i és que a Menorca, tit, és la reducció de petit (qui no ha dit o no ha sentit: tit, tita, titó, titonet…) i per allà on hi passen els tits hi solen deixar una bona endemesa.

Ca (en l’expressió ca la ti) és la contracció de casa. Seria el mateix cas que ca nostra, ca teva, ca ses monges i ca na Xini. I l’ús d’aquesta contracció em fa venir al cap tres expressions per comentar: ca l’embull (que també ens serveix per afegir a llista d’indicar desordres), ca la rua (ho deien irònicament d’un hotel on hi anava molta gent jubilada) i ca la bobo (s’empra per fer referència a quan plou poc, que just són cames de mosca, i la gent fa feina a l’intempèrie, si es fa prou estona sense anar a coberxo es pot agafar un bon remull). A Menorca existeix un sinònim de bobo, en el sentit de beneitot i curt d’enteniment, que és bovo. I ja ho diu la dita “en es bovo li fan dur es covo”, li fan fer la feina que no volen els altres. I, amb la mateixa paraula,  fer es bovo és fer gests o dir disbarats per fer riure la gent, i d’aquests sempre n’hi ha que ho fan quan no toca perquè els faguem cas.

Vaig sentir, fa temps, una persona molt sàvia que deia que ca la ti és l’origen del topònim de Punta Nati. No ho he trobat documentat aumon, però per la persona que ho deia… Resulta que els menorquins ens vam prendre ca la ti com si fos sa casa d’una dona de nom Ti; com que davant els noms de persona femenins hi posam “na” entost de “la” (na Tònia, na Joana, na Lídia…), vam fer el mateix amb na Ti i, llavors, només falta ajuntar les dues paraules. I qui sap si la relació del nom amb el lloc és pels nombrosos naufragis i desastres que històricament hi ha hagut per aquella zona. Amb tants de casos de desordre no és estrany que allò fos ca la ti.

Enquentendre

És bo de fer etiquetar una persona de desordenada. I pot ser que tengui desordre en qualque aspecte, però normalment la gent té ben aclarides certes qüestions. Un jove pot tenir l’estudi desordenat, però tenir l’escala de valors ben definida. Un alumne pot tenir la seva motxilla feta un bordell, però tenir ben col·locada una col·lecció de figuretes d’en Gocu. També és cert que tothom té el seu ordre i on jo hi veig desconcert l’altre hi veu clarícia.

Era en una reunió de mestres que rallàvem dels nostres deixebles i, justament, un dels tants sol tenir el calaix de la taula que no saps per on l’has de mirar.

- Té es calaix fet un “picatoste”- deia la seva mestra.

A uns quants dels reunits ens va fer gràcia aquesta expressió i li ho vam fer saber. La mestra, tota xalesta, ens va recordar que a ca seva sempre havien rallat en castellà i que a ella li revenia qualque expressió que havia mamat de petita. Me va venir molt de nou aquella paraula; llavors me van explicar que  “picatoste” és pa frit… I vaig recordar els trossets de pa que ara tan poques vegades fregim per posar amb el puré; fins i tot me va semblar notar el gust d’aquells brundells... El que encara tenc en dubte és la relació del pa frit amb el desordre...

“Desbarajuste” va ser una paraula que un temps va estar de moda, i es pronunciava amb la jota castellana i tot. Aquest mot sí que té el significat real de desordre i confusió. Actualment els més joves ja no l’empren, però encara ho he sentit a dir de tant en tant a qualque persona de mitjana edat per amunt. Evidentment en la nostra llengua tenim prou paraules i expressions per no haver de manllevar-ne cap d’un altre idioma. Potser el mot  més arrelat és el que hem emprat al començament de l’escrit, bordell. Tothom sap que on hi ha un bordell hi ha un desordre i confusió de coses o de persones que no s’avenen. Una companya de feina me deia que acumulava els llibres i llibretes damunt un sofà i que: “allò és un bordellàs!” Supòs que el sentit de desordre prové del significat de la paraula original, que és el d’una casa de prostitució. Devia ser una cosa mal vista i el poble va relacionar la impudícia d’aquests locals amb un desgovern total.

Per indicar la confusió i la barreja desordenada també tenim la paraula ensiam. Ja vam dir fa temps que l’ensiam és una ensalada, és a dir, una mescla de moltes coses… El mateix desordre i confusió de l’ensiam es pot fer entendre amb la paraula cafarnaüm. Ignor com el nom d’aquest poble ha arribat a agafar aquest significat; potser el Nou Testament ens fa imaginar una multitud de persones entorn del Bon Jesús i la desconcòrdia o desordre sorollós entre elles. Devia resultar un poc caòtic que tanta gent s’acumulàs per sentir, veure i admirar el galileu. Precisament el caos és l’estat de confusió i desordre en què estava l'univers al principi de la creació, abans que Déu posàs l'orde actual. Un altre relat bíblic on se constata el desordre i la confusió el trobam en la construcció de la torre de Babel, deu ser per açò que se li diu babel a una institució o lloc on domina el vici i el desordre...

Ara, la paraula més curiosa per indicar una multitud de coses en desordre o sense resoldre la vaig sentir per boca d’una altra mestra. És una dona a qui li apassiona també tot aquest món de paraules i expressions menorquines i, sempre que pot, n’amolla qualcuna de ben bona. Era a principi d’aquest curs quan encara es preparava l’escola per a rebre l’alumnat. I clar són moments en què, entre una cosa i l’altra, les aules estan peus per amunt. Me vaig creuar amb ella pel passadís:

- Jo ja voldria tenir-ho tot col·locat- deia- però encara tenc un enquentendre que fa por!

Quan la sents per primera vegada sembla una paraula estranya i complicada, però el seu origen és tan senzill com la fusió dels mots de la locució “en què entendre”. Si només s’empra a Menorca vol dir que van ser els seus habitants que van tenir l’acudit de jugar a aferrar mots...

La dominació anglesa també ens ha deixat el seu gra d’arena en paraules que fan referència al desordre. És el cas de berious (o belious) que sembla provenir de “barraks house” (en anglès, vol dir quarter de soldats).Sembla que és un mot que des de Maó arriba només fins a Es Mercadal i els menorquins li donen un significat més semblant al de confusió i desconcert o a un renou molt fort, perquè ja sabem que n’hi ha que fan més renou que un regiment de soldats. Diuen que a Es Castell encara poden sentir qualque vellet que diu del jovent que té es cap com un beriol (és despreocupat).

I ara mateix hi estic un poc preocupat perquè entre tant de desordre, confusió i renou se m’han remesclat paraules i tenc un enquentendre dins el cap que no sé si ho d’aclarirem...

Encobeir

Es setembre, o seca ses fonts o se’n du es ponts. Aquest mes de setembre no ha estat gaire plujós, maldament el temps hagi canviat aquesta darrere setmana. Per tant, segons el refrany, enguany les fonts s’hauran eixugat bastant. Si a més a més comptam que durant l’estiu a Menorca el consum d’aigua augmenta en excés, els altres mesos de l’any hauria de ploure molt per compensar les pèrdues. Però normalment no és així i l’aigua que se’n du el turisme no ens la torna ningú… De tota manera tampoc és desitjable que plogui tant com per endur-se’n els ponts.

Hi ha gent que se fixa molt en el temps i els cicles naturals que sembla que el regeix...

- Açò està estadisticat!-, me va dir en el Nani a Sa Plaça, el passat Sant Bartomeu.

Me va sorprendre molt sentir aquesta paraula, fins i tot me va costar repetir-la i ja vaig pensar de tot d’una que era un mot que no existia realment. I, en efecte, he consultat diferents diccionaris i cap d’ells recull aquest verb, però, així i tot, amb el context en què rallàvem vaig entendre perfectament què me volia dir. No està malament inventar-se qualque mot de tant en tant.

Estadísticament, els dies més acubats no es corresponen amb el setembre. Però el temps fa un poc com les persones: a vegades som imprevisibles. I si acubar té el significat de dificultar la respiració i d’ofegar-se, fer dies acubats vol dir que són dies molt calorosos (i, a causa de la humitat, sembla que s’intensifica la temperatura). Són dies en què la suor sol rebentar i ens deixa remulls, solen ser dies feixucs sobretot si toca fer feina, però segurament no s’arriba a l’extrem, com diu la definició, de tenir dificultats per alenar. Aquestes dificultats respiratòries poden aparèixer més si esteim dins un lloc petit i tancat o si sentim estretor entre una multitud de gent. Llavors sí que hi esteim acubats! Però també ens pot acubar el fet de tenir molta feina, molts de problemes o que ens retreguin les coses que feim malament.

Potser era un dia acubat que, en una conversa amb una dona amarada de suor i de cultura popular, li explicava que...

- … mai he estat a les festes de Gràcia. Es coneguts de Maó no ho poden encobeir!

- Açò deu ser una expressió de sa banda de ponent!- me va contestar baratant el tema.

Segurament m’ha vingut aquest record per la similitud de sons d’acubar i encobeir, perquè ni els seus orígens ni els seus significats són gens semblants. Per altra banda pens que l’expressió no poder encobeir és pròpia de qualsevol poble menorquí i tothom l’empra en el sentit de no poder entendre ni admetre qualque cosa.

En realitat, però, encobeir (amb el significat original de “prendre amb amor”) és una paraula ben positiva i molt polida. Tal vegada la podríem posar com a sinònima d’agombolar i d’emparar.

Jo per tu vaig avorrir

un jove qui bé em volia;

i ara, saps què pagaria?

Més d'un escut cada dia

que em tornàs encobeir.

Com la jove enamorada de la cançoneta, crec que en aquest món, que tal vegada es mou massa per l’individualisme, hi hauria persones que pagarien perquè qualcú l’encobeís…

Però encobeir també té el significat d’infondre o instruir a fons. En aquest sentit, la majoria de mestres volem encobeir l’alumnat amb la finalitat que siguin persones respectuoses, autònomes, amb criteri i amb capacitat de decidir i de relacionar-se amb altra gent (no sé si m’he deixat res). I és clar que, amb aquestes pretensions, volem fer persones lliures, i potser aquest és un adoctrinament que no és desitjat pels poders establerts. Un poble es domina i sotmet millor si no pensa. I el grans mandataris ens encobeeixen amb lleis, normes i decrets…

Així com agombolar és un verb que hem sentit (i encara podem sentir) a la nostra terra, emparar no s’usa ni s’ha emprar en el mateix sentit de protecció i defensa (tal vegada en expressions com “Déu mos empari”). L’emparar que usam a Menorca és per agafar una cosa enlà  i impedir que caigui a terra. Record que de petit els porters bons de futbol sempre emparaven la pilota… Així mateix, els menorquins també emparam el vent i la pluja, com a les Pitiüses:

• Saps que fan amb s’aigo a Eivissa quan plou?
• ...
• L’emparen i deixen que caigui!

No sé si hem de fer cas del refrany menorquí lo que empara es fred, empara sa calor perquè ens aconsella posar-nos més roba en temps de calor. Del que sí tenc memòria és del consell que ens donava l’avi a l’estiu si s’havia de fer feina a ple sol. Deia: “fer feina sense camia fa tenir més calor ”.

Buina

Festes passades, coques menjades... i sa butxaca buida. N’hi ha que l’acaben, aquest refrany, d’una altra manera per donar-li encara més contundència : festes passades, coques menjades, roba bruta i bossa buida. I tot deu ser conseqüència d’una altra dita menorquina que ve a dir que perquè la festa sigui complerta no hem de mirar prim en les coses que gastam: lo que resta, fa sa festa.

Certament, després d’unes festes o d’un temps de vacances i d’abundàncies, les persones podem tenir la sensació d’estar un poc pansits i amb les butxaques buides de ganes de fer feina. Però sortosament no és festa cada dia i el curs de la vida ens retorna de tant en tant a un nou començament de cicle. Per açò també es diu que no hi ha festa que no torni. I és que realment, si no féssim feina, no valoraríem els dies de festa.

El setembre és el temps que els nostres infants i adolescents tornen a l’escola. Durant un parell de mesos els coneixements i conceptes apresos s’han diluït dins el cervell, els horaris s’han fet més flexibles i les responsabilitats i exigències han minvat substancialment. Tal vegada l’alumnat de secundària que va suspendre qualque assignatura ha hagut de mantenir l’exigència necessària per poder recuperar, i és que qui no treballa en tota sa setmana, treballa en dia de festa.

Ara haurem de tornar agafar el ritme de l’any, reomplir les butxaques de coneixements i habilitats i posar-nos la roba neta per reemprendre la feina amb constància. Evidentment no ho farem de cop, els docents ja fa dies que preparam el retorn de l’alumnat i hem dissenyat un camí que comença suau i es torna exigent a mesura que avança. I durant el camí ja tindrem moments de fer festa i de fer qualque returada...

Es juliol passa, s’agost vola

i es setembre... cap a escola.

I si hem menjat massa coques i hem descuidat un poc la dieta, ara és bon moment per tornar a agafar la forma. Sobretot podem aprofitar la fruita de finals d’estiu i de tardor, que és bona i sucosa. Així i tot, les coques també són bones (i qui no té pa menja coca), i si no se n’abusa molt, no fan mal; a no ser que sigui com la que li va fer sa mare a en Pere de sa Coca. Aquesta és una rondalla que solia contar l’amo en Joan de s’Aranjassa i està recopilada i editada als Quaderns de Folklore. També l’he trobada versionada en forma de cançó. Es veu que fa uns anys hi va haver un projecte escolar a nivell de tot Menorca de fer aquests tipus de feina. Primer escrivien una rondalla en forma de poema i llavors li posaven la música. Tot açò va funcionar amb l’ànim i l’empenta dels mestres de música de molts de centres. El cas és que la tornada de la cançó coincideix amb l’endevinall que proposava el protagonista a la filla del rei:

Coca mata Baldos,

Baldos en mata dos,

dos van matar altres dos,

vaig tirar en es que veia,

vaig matar en es que no veia

i set que no eren nats.

Qui vulgui saber la solució l’haurà de cercar, explicar-ho en quatre paraules no és gens bo de fer; només diré que en Baldos era un ase i que en Pere, que només té una orella, acaba per casar-se amb la filla del rei, així com marquen els protocols.

He trobat una altra endevinalla referent a les coques, que resulta ser bastant infantil i una manera de voler enganar la gent. Es tracta de demanar a qualsevol:

- Què t'estimes més: un moro penjat o una coca calenta?

- Una coca calenta- serà la resposta amb tota lògica.

- Idò, un moro penjat és un rem (raïm), i una coca calenta és una buina de bou!- i així ja li haurem fotuda.

Però, clar, si no sabem què és una buina, l’acudit no té ni sentit ni gràcia. Una buina és un pilot d’excrement de bou o d’una altra bístia grossa. I quan aquestes coses són acabades de fer, encara conserven l’ardor del cos i són calentes. Per curiositat, a algunes contrades és creença vulgar que les buines de bou negre tenen la virtut de fer rebentar els floroncos (a Menorca es pronuncia “fluroncu”). I un floronco és una inflamació de la pell que acaba en una supuració per mor d’una infecció. Qui cerqui imatges dels floroncos amb el google es farà una idea més exacte del què és, encara que hi ha un ranxo de fotos que són una mica exagerades i fan un poc d’oi.

Existeix un joc de falda en què se diuen unes paraules sense significat com aquestes:

- Buina, buana, buossa… Pupum

Mentre lentament es diu aquest conjur, es passen els dits per damunt els morros del fillet del cel, i amb el “pupum” se li fa com un retgiró picant suaument damunt la boca. Però pens que no se li atribueix el significat de buina que hem comentat perquè en el joc es pronuncia diferent (amb la força damunt la “i”) i tal vegada hauria d’haver escrit millor: buïna.

Per acabar sa festa en pau, i com que no hi ha res etern (diuen que l’única cosa que hi és sempre és el canvi), l’escola ha tornat a començar (i esperem que hi pugui haver canvis en positiu). Però, tranquil·litat, fillets, fillets i jovent: buina de vedell no fuma tot lo dia i les vacances d’estiu comencen a finals de juny! 

Clar i llampant

Fa dues setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en un glosat al Centre Penitenciari de Menorca. Realitzar una activitat així vol fer sol·licituds, permisos i temps… Però, una volta resolta la burocràcia, la il·lusió és fa més intensa tant com s’atraca el dia fixat. Així mateix, entrar dins un món desconegut també aporta certs dubtes i fa estar en trasquiló. És una d’aquelles situacions que desperten emocions contradictòries. Alegria, joia, entusiasme, però també desconcert, preocupació, inseguretat. Per entrar al recinte, les mesures de seguretat són extremades. Hi ha detectors de metalls d’aquells que xiulen si dus qualque cosa; te fan llevar el cinturó i sabates (bé, com que dúiem avarques no va fer falta); no pots entrar mòbils, càmeres, bolis... soments no deixen entrar amb les claus del cotxe. A la guiterra també la fan passar per un escànner (com aquells de l’aeroport). Bé, que  no pots dur res, ni un cap de llamp (o un llamp de foc).

Quan els llamps són ben damunt, és ben cert que moltes persones ens sentim indefenses i acubades, però no sé si és més pel llamp (que impressiona més de nits) o per l’estabor que pot fer el tro. De totes maneres, davant aquest fenomen natural i el seu poder destructiu, tradicionalment la gent recorre a procurar-se la protecció de la divinitat i dels seus intermediaris. Hi ha diferents invocacions que se poden fer contra el llamp. A Menorca, existia la senzilla fórmula de dir “Credo!” després de cada llamp. Aquesta interjecció piadosa, per extensió, encara s’usa avui dia per les persones de més edat quan se sent dir una cosa molt poc creïble o molt extraordinària (a vegades es completava l'exclamació dient: “Credo, i no llampetja!”). Contra els llamps també existeixen oracions en les quals s’invoca a qualque sant o santa. En aquest cas, santa Bàrbara és la més coneguda:

Santa Bàrbara va pel camp

tota vestida de blanc;

santa Bàrbara i santa Elena

i santa Maria Magdalena,  

guardau-nos de trons i llamps.

La versió de l’oració que he sentit recitar més vegades substitueix el tercer i quart versos per un de simple “oh, Maria Magdalena”.

Els ferreriencs tenim una altra defensa contra els llamps. L’objecte màgic és una espelma encesa, però no una qualsevol, ha de ser una candela de Sant Bartomeu. L’antiga creença supersticiosa els atribueix el poder contra els llamps (que no solen ser estranys pels voltants del dia del sant). No sé si avui dia encara es practica aquesta tècnica… Però com que moltes candeles fan un ciri gros, tot és possible.

Dins la sala del Centre Penitenciari fa bastant de calor i mentre col·locam les cadires pels assistents veig entrar en Bep. Ve cap a mi com un llamp i ens feim una bona abraçada. Al cap d’uns moments entra un ranxet de gent  i sense més preàmbuls començam a glosar. La veritat és que durant un glosat es poden tirar llamps i pestes (es pot maleir o emprar paraules de gran irritació) contra el contrincant, però en acabar sempre ens donam la mà. I, potser, també hi ha qualque glosador que no respon o no fa les coses tan deveres com els altres voldrien; en aquest cas, sempre té una excusa per justificar-se:  jo no som un llamp!

A Menorca, un temps, hi havia el que s’anomenava llamp boiet, que seria aquell que resplendeix i veim d’enfora però que no captam la renou del tro. No vol dir que ja no existeixin aquests tipus de llamps, però a hores d’ara poca gent deu saber el seu significat i encara manco deu empram aquest nom. Boiet, sense el llamp davant, vol dir mancat d’enteniment o entremaliat.

- Joan, Joanet,

què tens a s’orella?

- Un mal ton bohet (sic)

que es metge se’n reia.

Segurament en Francesc d’Albranca (que és qui va recopilar aquesta cançoneta) va escriure bohet perquè s’avé més amb la manera com es pronuncia a l’illa (buet). També és curiós que a Menorca el llamp es pronunciï llam (cosa que no passa amb camp, per exemple) i que alguns derivats se formin sense la p: llamet, llamot… Emperò deim llampetjar i llampant. Així ho pronuncia en Bep en una glosa:

Ho diré clar i llampant

amb aquesta poesia,

es mestre més temps voldria

santsimateix no en té tant,

jo tenc més categoria:

un càrrec tan important

que tenc vacances cada dia.

Clar i llampant és una expressió que s’empra per indicar que una cosa es fa o es diu amb tota claredat. Que una cosa sigui llampant vol dir que és clara i lluent com si fos nova. També pot indicar que un objecte és viu de color i que fins i tot pot fer mal en ets ulls pel color pujat o variat. Record que s’àvia un dia va dir a un germà meu: “què són aquests calçons de trons i llamps?”.

Vaig trobar molt entranyable aquest “santsimateix” perquè és ben cert que moltes vegades es llegir fa perdre s’escriure. L’ortografia ens mostra que la forma més emprada i correcta és tanmateix (aglutinació de tant i mateix), però no ens és gens estranya la forma tant si mateix, que pot provenir d’afegir el tant a l’expressió si mateix! (o ell si mateix!). La influència religiosa devia posat el sant per enmig i ja tenim el sant si mateix!

Després d’una altra abraçada, sortim del Centre pel mateix camí d’entrada, però a la inversa. Mentre es tanquen les portes rera nostre, el cor se m’estreny: “noltros sortim i tornam a casa, ells queden…”. Una idea mala d’encobeir.

Plenti

En Joan, que fa les classes d’anglès, m’ha comentat moltes vegades que li agradaria conjuminar totes les exigències marcades en el currículum d’anglès amb fer d’aquesta assignatura una cosa útil i funcional. És a dir, que l’anglès no sols fos fer gramàtica, omplir buits a una frase o memoritzar les tres columnes dels verbs irregulars, sinó que anàs més enllà i servís per poder-lo entendre i tenir converses amb gent de parla anglesa. “Practicar i fer útil una llengua és la millor manera d’aprendre-la”, diu.

Conjuminar vol dir, en aquest cas, poder realitzar dues o més coses a la vegada encara que siguin oposades i donant-los la mateixa importància. Açò no és fàcil, però concretament en educació resulta una peça clau: com podem ensenyar el que marca la normativa i, a la vegada, fer que resulti atractiu i funcional per a l’alumnat… S’entén molt bé en l’exemple d’en Joan.

Però conjuminar també té el sentit de corregir una persona o animal i fer-lo creure per la persuasió o per la força. És el significat que tindria el verb en el cas que “els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar”. Evidentment, també es pot aplicar aquest verb a l’educació, però ja no m’agrada tant. Corregir el comportament d’una persona i fer-la creure a la força pens que no és una metodologia prou vàlida. Jo, com a docent o educador, puc mostrar altres alternatives de comportament, però no puc imposar la meva idea només perquè cregui que és la millor.

De tota manera, el que sí conjumina molt bé en Joan a la seva assignatura

és relacionar i fer recordar a l’alumnat les paraules que ens queden de les dominacions angleses amb els temes del llibre. Record d’una vegada que vaig entrar a l’aula mentre ell hi era i, just me veu entrar, ja me diu:

- Tu ho deus haver sentit, açò d’emprar la paraula plenti!

Sap que juga amb avantatge perquè me coneix i no té dubte que aquest tema m’agrada. En aquell moment, però, vaig maleir la meva mala memòria. Justament el dia abans havia llegir una glosa que emprava el mot en qüestió i no la vaig recordar. Sort que existeix l’escriptura i podem recuperar les coses oblidades (encara que aquest fet fa que no practiquem tant la part memorística del cervell):

Toni Andreu, que et vols llogar

i seràs es meu missatge?

Et daré herba i farratge

com a s’altre bestiar.

I en haver d’anar a llaurar,

tindràs a plenti coratge.

Com és de suposar, la glosa té la seva resposta:

Molt m’agrada es conversar

i dir qualque paraula bona.

A s’herba, deixau-la estar;

la podeu donar a madona,

així tindreu vaca bona

en haver de formatjar.

Efectivament, plenti és un anglicisme menorquí que solíem emprar com a sinònim de ple o abundant. També existeix l’expressió n’hi ha plenti que vol dir que n’hi ha molt. Supòs que a la nostra illa incorporar aquesta paraula no devia resultar difícil perquè ja són mots que se semblen, i més en la pronúncia de la part de llevant: ple i plenti (amb les “e” obertes).

Ple (i plena) és un adjectiu que empram cada dia i tothom sap què significa, que una cosa estigui plena vol dir que té tanta de quantitat com permet la seva capacitat: un sac ple, les butxaques plenes, la boca plena… Però ple també pot tenir el sentit de complet, en tota la seva intensitat i que no li falta res, serien els casos de a ple dia, a plena fosca, lluna plena… No sé si és en aquest sentit que se solen fer els plens a l’ajuntament, es deu suposar que en aquestes reunions no hi falta cap regidor i es realitzen en total intensitat.

Açò no obstant, he trobat una accepció de ple, que ja no empram, amb el significat de gran quantitat. I es veu que al nostre poble devia ser d’ús normal perquè, curiosament, al diccionari Alcover-Moll es posa un exemple d’una frase extreta a Ferreries: per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs (en solen venir molts). Quan una cosa, un local, un espai, un cotxe, etc., està molt ple encara se pot sentir emprar l’expressió ple com un ou. Si per la festa en ve ple, de gent, açò comportarà que la plaça estigui plena com un ou.

No sé si els fusters actuals encara empren una eina que també se diu ple. No sabria dir exactament com és, però segons la descripció que he llegit és una espècie de ribot amb el tall corbat de manera que la motllura resultant forma un buit o canal.

El que sí que encara podem fer és jugar a plè (aquesta paraula sí que la pronunciam com els maonesos). I amb el joc tornam a les dominacions angleses, perquè és un mot d’aquell temps i seria un derivat de play (qui sap si en un futur jugar amb sa play es convertirà també en jugar a plè, com el joc de la pilota). Només per curiositat, a la costa de Fornells, just al costat de sa cova dels Anglesos, hi ha uns penyals que se’ls diu es jugador de plè (aquí es jugador no es refereix a cap persona, sinó al lloc destinat a jugar; m’imagín que deuen ser unes roques que recorden un enfront o frontó per jugar a plè).

En Joan deia que per poder conjuminar el deure i el gust (i utilitat) hauríem de tenir més recursos, però dins la conjuntura actual, quan demanam a l’administració recursos, materials o humans, no ens solen donar res, ni un cap de llamp.

Repropi

En Pere Bosch, missatge de Son Abetzer, i en Miquel de Bini-Addaia són els dos protagonistes masculins, ficticis, d’una historieta de n’Àngel Ruíz i Pablo, “Del cor de la terra”. Tots dos semblen tenir el mateix calendar.  Aquesta paraula, a banda d’altres accepcions, és, segons el diccionari, el “resultat d'un compte aproximadament equivalent de diferents coses”. Llegit així és cosa mala d’entendre i es comprendrà millor amb un parell d’exemples: si volem comprar un producte entre diferents ofertes, sortiran a un calendar semblant si el preu és cabalenc; jo tindré el mateix calendar que una persona que més o manco té la mateixa edat; però també durem igual o diferent calendar si actuan de manera semblant o contrària o tenim objectius germans o molt diferenciats…

Idò, els dos bergants de la història, que són amics des de petits, duen consemblant caledar perquè estan enamorats de la mateixa joveneta, na Margarida de Son Abetzer. I es veu que aquesta al·lota és d’allò més polit que hi ha baix sa capa des sol. Una al·lota que “era sana, moreneta clara, fina, airosa; tenia uns ulls riallers, negres com a móres, la mà petita un poc colrada, però molsuda, el peu petit i ben calçat amb sabates rosses, i a ses galtes d’òval perfecte uns clotets que semblaven nius de gràcies i d’amors”. Ja veim quina descripció més acurada. Un adolescent d’avui dia es limita a dir que “està bona!” i prou (aquesta exclamació un temps enrere només s’emprava per dir que “no està malalta”. Encara a vegades els faig la broma).

Que na Margarida tengui la mà colrada vol dir que la té torrada, que la té ben morena fer efecte del sol. Però també se poden colrar les coques o el pa dins el forn si hi ha excés de foc o si hi tenim la llauna massa estona. Molsuda és igual que dir carnosa, que té prou matèria blana i tova. Aquesta darrera paraula prové de molsa que justament té aquest significat de part carnosa d’un animal o persona. Però la molsa també és aquella planta que fèiem servir per fer els betlems per les festes de Nadal. “Musgo” li diu molta gent, sense saber que no és una paraula pròpia de la terra; com que és una planta que si té humitat sempre es manté ben verda també se la coneix com a verdet. Actualment sembla que ens hem tornat més ecologistes o, al manco, tenim més consciència per conservar les coses naturals.

El final de la història dels dos joves enamorats té el rerefons de les festes de Sant Joan, ara que sembla que encara ressona pel poble vesí, perquè és, com diu l’autor, una “festa pressentida ja per molts en les entranyes maternes”. Tots dos hi participen com a pagesos que són. Temps enrere els cavalls no eren tan ximples ni estaven tan ben ensenyats com ara. Moltes vegades era un orgull per un cavaller poder sortir a unes festes amb un cavall boni salvatge i dur-lo a sa música. Bé, idò, als nostres protagonistes els toca menar uns cavalls traïdors i indomables, amb una remelsa que fa feredat: uns animals repropis. Que un animal sigui repropi vol dir que no és dòcil, que no obeeix, que recula quan li demanes d’avançar. És com la mula de la cançoneta:

Ja direu en es senyor

que na Rotja és bona mula,

però lo que té millor

és que en dir: “Arri!”, s’atura.

Clar que també hi ha moltes persones que són repròpies i es resisteixen a fer el que els altres volen. És repropi el fill de catorze anys que no creu a sa mare, o una alumna de segon d’ESO que no vol fer el que diu un professor. Però si els nostres adolescents són desobedients per “naturalesa” (és una etapa de la vida en què els toca ser rebels), els adults no quedam gens enrere i crec que molts els guanyam en caparrudesa i autoritarisme: “has de fer açò perquè jo ho dic!”. I també som repropis com a poble o part de la ciutadania: la majoria de manifestacions o actes reivindicatius es produeixen perquè la gent no vol complir amb una exigència del qui mana.

A Menorca, la paraula repropi també agafa el significat de cric o de no estar disposat a donar allò que li demanen. Un document que xerra de la cuina i costums de la nostra illa diu que “esser repropi és do de la pagesia”. No sé si avui en dia la gent del camp hi estaria d’acord…

Però tornem als cavalls d’en Pere i d’en Miquel. El relat conta que arribats a la plaça d’Es Born i amb el so de la música, tots els animals van començar a guiscar, a botar i a donar voltes. Però l’instant de més emoció és quan els nostres dos cavallers “portaren llurs cavalls vora la música. Quan aquelles dues feres sentiren l'estrident sonar dels plats i dels cornetins, de la primera revalgada... anaren a parar al bell mig de la plaça”.  Una revalgada és un moviment fet de sobte, de manera ràpida, que pot ser produït per diferents motius: per defensar-se, per a fugir, per a atacar, per aixecar-se si s’estava ajagut… És una paraula pròpia de Menorca, com també ho és dir que el cavall guisca.

Tampoc no es qüestió de desvetllar el tràgic final de la novel·leta de Ruíz i Pablo, però sí que podem afirmar que els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar.