Allà deçà

- Que vos ha anat allà deçà? - vaig sentir que demanava una persona d’edat a un ranxo de fillets.

Jo acabava d’arribar a aquell indret i no havia vist què havia passat. Vaig imaginar que aquells infants jugaven amb una pilota i els hi havia anat, sense voler, a l’altre banda d’una paret més o manco emblancada que donava a un hort . Amb aquell “allà deçà”, els fillets van fer una cara estranya, com un que no entén què li demanen. El que semblava més atrevit (llavors vaig saber que era en David, el nét de l’ancià) li va respondre:

- No! Mos ha anat darrere sa paret!

- Idò! que no ho dic, jo!- va replicar mig maleit el seu avi...

Deçà és un adverbi que, tot sol, no empram mai, i significa “de la part d’aquí”.  A les nostres terres normalment combinam aquest deçà amb aquí o allà: aquí deçà seria en aquesta banda, allà deçà voldrà dir a l’altra banda, a la part d’allà. El mot que origina aquestes locucions és ça, que també és un adverbi i es veu que antigament la nostra llengua el feia servir d’una manera més normal i usual. Ça prové del llatí ecce hā, que vol dir “a aquesta part”. Actualment només sentim o l’empram aquest ça en certes combinacions com en el comentat allà deçà.

- D’ençà que ha tornat començar s’escola, sembla que no m’entens…- es lamentava l’avi mentre voltava el cap de cantó per mirar de trobar una porta cap a l’hort.

D’ençà és una altra de les combinacions que ens queden amb el ça. Vull pensar que encara són moltes les persones que empren aquesta expressió. Açò no obstant, tal vegada empram tant o més una locució molt semblant: d’ensians. Sembla que, pels sons emprats, una hauria de ser derivat de l’altra, però vist el diccionari i que d’ençà s’escrigui en ç i d’ensians en s, fa dubtar aquesta procedència. Les dues formes s’empren en les mateixes situacions i substituirien l’adverbi des de (o des que): “d'ensians has arribat, tot va millor” o “d'ensians van venir els Reis no he tingut temps de jugar”.

Una cançoneta menorquina empra aquesta expressió per ironitzar la vida matrimonial:

D'ensians me som casat,

dues coses n'he avençades:

dalt sa cambra no hi tenc blat

i en es llit tenc pixarades

De sobte, la pilota que havia anat allà deçà va aparèixer al vol. Es veu que l’avi havia aconseguit el propòsit. En David va tenir prou manya i habilitat per fer un bot i, mentre estava enlà, va emparar la bolla sense aparentar cap esforç.

Enlà no té res a veure amb la partícula ça, però entre ençà i enlà només hi ha un so (i una lletra) de diferència. Estar enlà vol dir estar en suspensió sense tenir cap suport; i no és gaire mal d’imaginar que podria ser una simplificació de en l’aire. Açò no obstant, com que a Menorca tenim l’expressió estar enlà com Mahoma, pot fer pensar que enlà podria venir de “en Alà”, o sigui, estar en Déu. La gent explica aquesta locució amb una espècie de llegenda: diuen que Mahoma, dins el seu sepulcre, s'aguanta en l'aire, gràcies a una combinació d'imants.

Però estar enlà també pot voler dir estar esbadalit, espantat, encantat o, com dirien els joves d’avui, estar empanat. Hi ha una altra expressió que té el mateix significat, però no sé si la seva procedència és pròpia de la nostra llengua: estar en bàvia.  

N’hi ha que identifiquen Bàvia amb "el país dels curts d'enteniment" . O sigui, que Bàvia seria com a Menorca aquell poble que tothom ja sap. Altres creuen que bàvia ha de venir de bava.  D'aquesta manera, si qualcú està en bàvia és que està sempre amb la bava que li cau. Seria així com es representa en els moderns dibuixos manga (que a més de bava, també els cau un regalim de moc). Açò no obstant, a la nostra terra, quan a qualcú li cau sa bava (o ses baves) sol ser a causa d’una gran satisfacció, no per estar distret.

La darrera teoria ens fa viatjar fins a Castella i Lleó. Babia seria un poble d’aquella comunitat i conten que els reis de Lleó hi posseïen un palau on passaven llargues temporades. Els seus súbdits, justificaven l'absència dels seus monarques, tot dient que eren a Babia (en castellà: “estan en Babia”). Amb el pas del temps l'ús d'aquesta expressió provocaria la seva derivació en la dita popular.

Quan l’avi va tornar els fillets havien reprès el joc amb la pilota. No va dir res, però pel seu posat s’endevinava que no li solen caure ses baves per en David. Li sap greu que el fillet no vulgui escoltar-lo i que no l’acabi d’entendre quan li surt una paraula en desús. Segurament pensa que quan li ralla el seu nét està massa vegades enlà com Mahoma...

Demble

Segurament, per influència del castellà, hem adoptat la paraula “cavalcata” per referir-nos a la desfilada que es fa quan vénen els Tres Reis. L’expressió catalana correcte seria cavalcada o cavalgada. Tots aquests mots provenen del primitiu “cavall” i a Menorca, on som terra de cavalls per excel·lència, ja tenim formada una paraula que és boni bé pròpia: qualcada (o colcada). És evident que ens resulta malsonant dir la qualcada dels Reis, però per lògica seria la manera més normal de dir-ho.

Encara que a certs àmbits de la nostra vida se’ns pressiona per emprar una o altra llengua, encara no s’obliga a ningú a emprar determinades paraules a l’hora de rallar. Per açò que cadascú empri l’expressió que més li agradi (açò sí, hauria de ser a consciència), sigui “cavalgata”, cavalcada o qualcada. En qualsevol cas, ningú dubtarà que ens toca viure una època en què  “qualcam enrera”, és a dir, que esteim en mala situació econòmica.

Però, maldament vivim i patim aquesta crisi, dins els tractors dels Reis, ben enramats amb fulles de palmera,  encara s’hi veia una caterna de paquets.

Embolicats de diferents colors, uns més grossos, d’altres més petits, tots ben col·locats dins el remolc; certament és una bona feina la que fan els patges que voluntàriament organitzen l’arribada dels mags. Per cert, caterna ve de la paraula original caterva, que significa multitud de coses o nombre excessiu de persones o animals. Es veu que la major dificultat de pronunciar caterva és el que provoca el canvi a la forma caterna, (que no és altra cosa que el resultat de canviar el final amb una terminació més coneguda i familiar, presa de mots com caverna, eterna, llanterna o cisterna). Pareix que també hi ha gent que ho pronuncia catefa per la proximitat dels sons de la v i la f.

Dins un paquet d’aquests tan polits n’hi devia haver un que anava a nom meu i me va arribar una hora després del discurs del Rei Blanc. Era un calendari.

L’editorial Arrela ja fa uns anys que edita aquests calendaris llargaruts, amb els nombres un davall l’altre i dedicats a un tema. Si l’any passat cada mes feia referència a unes fites històriques de Menorca, aquest nou du inscrit al primer full la proposta del 2014: “Enguany: paraules en perill d’extinció”. La intenció és fer un repàs de diferents mots que noltros, com a parlants, no som capaços d’usar amb normalitat. No ho feim amb mala intenció, segurament no les empram per desconeixement, perquè no ha funcionat la transmissió d’una generació a una altra o, simplement, perquè hi ha hagut un canvi en la societat i en les condicions de vida. És segur que des de l’escola es pot fer una tasca de recuperació, però açò no basta: les coses no s’assimilen si no són útils. I si el conjunt de parlants no ho empram...

El mes de gener del calendari fa esment del mot demble, i aporta les següents accepcions: 1. Manera d’obrar en relació a un fi. Ex: Si segueixen amb aquest demble, d’aquí a poc temps ho hauran aconseguit. 2. Manera d’esser d’una persona o d’una cosa. Ex: Avui estic de bon demble.

És una paraula polida, aquest demble, però poc coneguda i manco emprada. (He sentit algunes persones que pronuncien remble). I, com a paraula, forma part d’unes expressions que es poden aplicar a moltes situacions. Agafar es demble de fer una cosa seria agafar es costum o avesar-se a fer tal cosa. Si l’alumnat agafàs es demble d’estudiar, per exemple, aniria molt bé per treure bones notes a l’escola! Prendre bon demble vol dir anar per bon camí, o agafar bons hàbits i maneres d'obrar.

Segurament expressions que ens sonen més i que serien similars a aquestes són les formades amb la paraula rumbo (que és un castellanisme introduït en tost de rumb, que és correcte però que no empram). Quan qualcú va a rumbo vol dir que va bé, que obra així com correspon. I qui dur mal rumbo és que va en mala direcció i obra de manera incorrecta.

Originàriament, demble és el pas lleuger d'una bístia, a manera de trot curt. Per açò dur un bon demble voldrà dir que una bístia va a bon pas. No és difícil imaginar que el caminar dels ases, cavalls i mules un dia es comparàs amb els camins que prenem les persones i, així, el significat va agafar connotacions diferents a l’original

Pens que si tinguéssim per costum prendre es demble a ses persones (aprenguéssim a tractar-les i a conèixer-les) el món aniria molt millor.  

Els Reis, per mala sort, també van dur una altra jornada de vaga del sector educatiu. Pareix que el conflicte entre professionals i administració de bon començament ja va prendre un mal demble.