Balandrinada

Sempre anam una quarta sobre vent...  Som els darrers dies de carnaval i, a l’escola, l’alumnat ja comença a preparar les obres per participar al concurs de dibuix de sant Bartomeu. Encara hi manca prou temps, però feina feta té bon aire. Per cercar inspiració, a vegades treuen els especials de les festes que fa la Revista de Ferreries. Curiosament  ma mare també havia tret dels armaris no sé quants especials de Sant Bartomeu, programes i records. Està bé que la gent guardi aquestes coses perquè cum-alre-no trobam certa informació que no és aumon més.

Ja fa temps que en llegir qualsevol llibre, revista, diari, web o paper, els ulls se m’encenen quan veig la paraula glosa. I pareix que s’ha desenvolupat en mi un sisè sentit per localitzar aquest mot, és com un imant. A l’especial de 1990 vaig topar amb una entrevista a en Tolo Florit. Encara he tingut la sort d’haver-lo sentit a qualque vetllada. Qui el va conèixer sol coincidir en què va ser un bon sonador de ses porgueres. Ses porgueres o, senzillament, sa porguera és el nom de la música i melodia que fa la guiterra per acompanyar els glosadors. Diuen que se li diu així perquè l’acompanyament musical no és l’aspecte bàsic del glosat i a vegades pot resultar com a sobrer. El significat original de porgueres o beleis seria el conjunt de bocins de troncs, espigues buides o altres residus que resulten d’ererar el gra. És la part sobrera del gra bo. Fer ses porgueres grosses és deixar massa menjar com a residu dins el plat. L’expressió devia sortir en temps de gana, però actualment massa vegades deixam com a inútil molta cosa que seria de profit. He de dir que per a mi, la música que acompanya la glosa no ha estat mai sobrera, tot el contrari, és una bona ajuda, útil i de profit.

Idò, a un moment de l’entrevista que li feien, en Tolo diu: “Per fer un bon acompanyament has d’estar molt atent per seguir, lo més bé possible, ses balandrinades des glosadors que, ben qualque vegada, són irresistibles i no saps ben bé què fer: si has de seguir o si elsi has de fotre sa guiterra pes cap”.

Tot d’una vaig imaginar que les balandrinades venien dels moviments d’una balandra (barca de pesca). Qualsevol nau, damunt la mar borinada, fa aquells moviments de vaivé i, a l’atzar de les ones, no saps prou bé per on anirà a parar. Igual que qualque glosador que, segons li vénen els mots, pot partir per un vent o altre. És una bona comparació… Però, llavors, vaig llegir que segurament aquesta paraula prové de malandrinada, derivada de malandrí amb el sentit de malfactor. Per qualque motiu hauríem canviat la ema per la be (en altres paraules hi ha canvis semblants: besquí/mesquí, bensenes/mensenes...). I si hi posam aquest significat, les balandrinades vindrien a ser igual que les andanes i andanades, és a dir, malifetes o accions reprovables. Així, ja s’entén que el pobre guitarrista tengués dubtes amb els glosadors que, en certs moments, li feien perdre es senderi.

En acabar de llegir  l’entrevista, me vaig entretenir en l’anàlisi d’un parell de gloses (pregunta i resposta) que hi havia dins un requadre a un racó de la plana. Són versos que segurament molta gent reconeix:

Digau, mestre Nicolau,

vós qui sou un homo entès,

quan vos donen un no res

per a quin cap l’agafau.

Resposta vos donaré

de lo que me demanau

que a un no res l’agafaré

per es cap que me’l donau.

S’ha de dir que aquestes mateixes gloses tenen prou variants. Hi ha versions que entost de Nicolau, hi surt mestre Pau. Però allà on trobam les diferències més notables és a la resposta que fan tals mestres que, dit sigui de pas totes són enginyoses. Una primera versió diu:

No res no té per on pendre

ni cap per on agafar,

no res no se pot donar,

ni se pot comprar ni vendre.

Però la que té una resposta més aguda, i absurda a la vegada, és aquesta.

Jo no sé per qui m’has pres

i ja veig que es joc s’embulla,

quan me donen un no-res

jo l’agaf per onsevulla.

Onsevulla (pronunciat “onsevua”) vol dir a qualsevol banda. Aquesta paraula és parenta de quesvulla, que pren el significat de qualsevol cosa.

Aquests dies la gent es disflassa de quesvulla i fa ben qualque balandrinada. Jo no en voldria fer cap al glosat del darrer dilluns, no sigui que el sonador m’enveli la guiterra pes front.

Aplegar

Aquella senyora era ja un poc major; com que era fadrina i no tenia gaire família, rebia escasses visites (trob que ja no es pronuncia tant allò de “vesita”). N’Eulària la va anar a veure perquè estava un poc fesa i sempre havia fet bo amb els de ca seva:

- No t’atraquis gaire que aplegaràs es grip?- va ser la primera cosa que, des de dins el llit, li va dir la malalta.

Record que de petit quan un company d’escola estava malalt i l’anàvem a visitar sempre solíem demanar si la malaltia era contagiosa: “que s’aplega?”. Si la resposta era negativa hi podíem quedar més estona. En cas contrari ens miràvem l’amic d’un tros enfora.

Ara ja no sé si la gent diu “es grip” o si, per influències externes, l’hem feminitzat en part i hi ha qualcú que ralla de “sa grip”. El que no solem fer actualment és aplegar la malaltia. Ara, més tost, ens contagiam, l’agafam o el tenim. El que sí feim encara és replegar qualque remec…Sigui el que sigui, sembla que així com el món avança, les persones esteim més fetes de pasta de cerussa. Poca cosa ja ens molesta i prenem medicaments o ens vacunam per no patir; de cada vegada ens costa més suportar el dolor (tant físic com psíquic).

Aplegar (o plegar) i replegar (o arreplegar) són verbs que empram adesiara i que tenen l’arrel comuna. Tenen certes accepcions que són idèntiques i d’altres que els fan diferenciar. En principi, plegar i replegar seria fer plecs, és a dir, posar una cosa en doble, una o unes quantes vegades, posant  una part contra l'altra.

Evidentment, a cada casa s’ha de plegar sa roba per estojar-la. No sé si per aquí es deia antigament, però encara ara, en altres indrets de parla catalana, es diu plegar sa bugada. La paraula bugada si que s’ha emprat molt, és de l’expressió que ignor el seu ús. La bugada és el conjunt d’operacions que sa feia per fer net la roba o, senzillament, també es refereix al munt de roba que s’ha fet neta. Antigament aquesta tasca era prou feixuga. De la bugada ens queda la dita “a cada bugada perdem un llençol”, que és una exclamació un poc pessimista, crec, perquè en comptes d’animar a fer les coses a consciència i bé, més tost ens capfica més, com si tot sigui inevitable i, de passada, ens davalla l’autoestima. És més positiva l’expressió: “endavant amb ses atxes!”, que incita a seguir una cosa i dóna més coratge i ànim… A Menorca també s’havia donat a bugada el sentit de cosa o conjunt de coses mal fetes i, més encara, pareix que qualcú l’emprava com a sinònim de confessió sacramental, especialment la de pecats molt greus o molt antics. Per deixar la paraula, si qualcú “passa una bugada” és que té la panxa destrempada i va de cagarel·la.

També es poden plegar ses mans, és a dir, recollir els braços sobre el pit. És curiós veure que, generalitzant, hi ha dues maneres de plegar-les (diuen que és cosa hereditària): hi ha gent que posa el braç esquerre damunt i n’hi ha que hi posa l’endret!

Igualment podem aplegar o replegar l’autor d’una andana (un temps a Ferreries i a Es Migjorn es deia andana a una malifeta; a altres pobles, seria una andanada. Me pens que ara està tot bastant remesclat, per no dir que no s’empren aquestes paraules).

Totes ses qui són anades

enguany a collir cotó

han perduda sa color

d'aplegar dematinades.

En aquesta cançoneta menorquina, el significat d’aplegar és el de tenir una determinada condició. Avui en dia em pens que aquesta accepció ja no s’usa. Com tampoc empram “sa color” (en femení) del tercer vers. Açò sí, encara es pot perdre es color, ens poden pujar es colors o fins i tot qualque fet o situació pot tenir (o fer) bon color (o mal color).

Si qualque vegada ens toca aplegar veles volem dir que hem de desistir de fer o seguir amb una cosa, un projecte. A Menorca teníemm un verb que més o manco volia dir la mateixa cosa: derrenclir: “dilluns volia anar a córrer, però com que va ploure vaig derrenclir”, “vull fer l’article més llarg, però prest hauré derrenclit”.

Quan hi manquen cinc minuts per acabar una sessió escolar, normalment qualque alumne me sol avisar:

- Que és hora de recollir?

Me mir el rellotge, aixec les celles sorprès que sigui tan tard i seguidament li faig que sí amb el cap. Llavors aixec el to perquè me senti tothom:

- Replegam!

No m’imagín la cara que posarien els deixebles si un dia dic “aplegam veles!” o, més poc m’ho imagín encara, si els amoll un “derrenclim!”