Salar

Males basques! - me va amollar l’avi d’en Pere quan li explicava què era açò de xerrar salat…

La paraula basca té un primer significat original d’angoixa i de malestar espiritual. Però si empram el mot en plural, basques, feim referència a aquella sensació d’ofec, d’excés de calor i suor freda. Particularment, tenc tendència a tenir la tensió sanguínia un poc baixa, i aquesta sensació calorosa tan desagradable m’agafa moltes vegades quan tenc una davallada de sang. A vegades, fins i tot, he tombat de mal de cor pel mareig produït i, normalment, tot el procés ve acompanyat d’unes ganes intenses de vomitar. Deu ser per açò que tenir basques és tenir ganes de gitar, encara que, a Menorca, més que basques, sempre solem tenir oi. No veig la relació de les “males basques” amb la gitera, perquè senzillament aquesta expressió seria equivalent a dir “es darrers pensaments”, però cosa hi deu haver… Qui sap si massa vegades aquests “darrers pensaments” solen fer oi.

Oi antigament volia dir odi. I es veu que vam assimilar tenir aquestes nàusees amb l’odi que pot treure una persona. Així mateix, oi!, era una exclamació per indicar un dolor agut: “tot són ois” era igual que dir ara “tot són gemecs”. Actualment encara n’hi ha que quan ens conten, veim o vivim  una situació desagradable feim anar un “oi” ben agre. Per altre banda, a “Ses tres paraules de la reina”, en Pere, el protagonista,  troba en diferents moments de la rondalla un ou de dragó, un ganxet de fil de ferro i un “bon llevat de bou”, i cada vegada crida els seus germans amb un “ois” plens d’alegria::

- Oi, oi, oi! Al·lotets, aturau-vos! Oi, quina cosa més polida! Som rics per sa vida! Veniu!

Xerrar salat o emprar l’article salat ha estat notícia darrerament perquè diuen que a IB3 l’empraran per fer els informatius. És curiós com som les persones, segons per a què cercam elements que ens fan ser iguals i anar junts, i segons per a què altre en trobam que ens fan ser diferents i anar separats.

El xerrar salat és emprar els articles sa i es (i els seus plurals). Aquesta és una de les peculiaritats de la manera de xerrar de les illes, però no és exclusiva. A una zona de Girona també empren aquests articles i diuen que fa temps estava molt estès per la Cataluya Vella. Per altra banda, a Menorca mateix, tenim un bon caramull de paraules en què no empram el salat: l’avi, l’amo, la mare de Déu, el dimoni, l’infern, el cel, l’univers, el món, són les dues, jugar a la puça… A vegades el fet d’usar els dos articles ens permet diferenciar conceptes que pronunciats sonen igual: sa mà, la mar; es bisbe, el bisbe; es camp (de futbol), el camp… I no hauríem de caure a l’extrem de perdre aquesta característica. És com ho comenta un glosador de cas pensat, guanyador de la darrere edició del concurs Josep Vivó:

Així idò, res no s’imposa.

Tant escrit, com si és xerrat,

literari o bé salat,

cap article no fa nosa.

Si d’ambdós un en disposa

tindrà més varietat.

He llegit que l’origen de la denominació de salat prové de la comparació de les dues formes femenines “sa” i “la”. Males basques! No hi havia pensat mai en açò! Però com que ser salat vol dir tenir gràcia i agudesa, perfectament també podria ser per aquesta causa, per la gràcia natural que tenim en parlar així.

De fet, salat és que conté sal. I la sal, a més de ser la substància blanca que posam a l’aliment, també és allò que dóna agudesa o gràcia a les paraules, al gest o a la manera d'obrar. Emperò, encara és més (i aquest significat ens vindria molt bé en aquest món), la sal és allò que preserva de la corrupció. Segurament la política necessita molta sal...

Un temps se salaven els aliments perquè no es fessin malbé. Encara record veure posar els ossos i la xulla del porc dins una aufàbia amb sal; ara es fan poques porquejades i el menjar, més tost, es congela en comptes de salar-lo. Emperò, per ventura encara trobam al mercat el bacallà salat o les pinxes.

Pinxa és una paraula menorquina derivada de l’anglès; és un peix, una arengada. Però aquesta manera de presentar-se dins cubells amb els peixos tan col·locats i atapeïts li ha atorgat també el significat de persona molt magre; així mateix, estar com a pinxes és estar molt estrets dins un espai normalment petit i jugar a estrènyer pinxes consistia en ajuntar-nos estretament uns quants per espassar-nos el fred.

De temes per fer gloses n’hi a per pa i per sal (en gran abundància). A un glosador li van demanar que fes una glosa sobre la proposta del govern de fer per la tele els esport i el temps en l’article salat. I com que les gloses bones són aquelles que tenen sal, aquesta fou la resposta:

S’article és necessitat

i es seu ús mos condiciona,

ara sa tele mos dóna

es temps i s’esport salat,

i així es cel està tapat

i anit juga es Barcelona.

Al verb salar també n’hi ha que l’empren amb el significat de deixar d’assistir o deixar de fer. A vegades podem salar una reunió, o una visita, o es pot salar un partit de futbol, o anar d’excursió. El que voldria més d’un alumne és qualque dia salar l’escola i estic segur que moltes vegades fer-ho, prou que els hi fa hontes!

Draps

Coses que un temps semblaven de ciència ficció ara són d’una normalitat evident. Amb connexió a internet és possible mantenir una coversada i veure a la vegada un familiar o amic que és molt enfora. Fins fa quatre dies només podíem xerrar-hi per telèfon fix i fins tampoc no fa tant la única manera de comunicar-nos amb persones que no eren a l’illa era a través de carta (o s’enviava un paquet amb una cinta gravada). Si ara rebem una carta és perquè es tracta d’un comunicat oficial, d’una invitació formal o, també pot ser, d’una factura.

Aquesta idea me va revenir quan fa uns dies mirava un vídeo d’una taula rodona de fa un parell d’anys. Es feia un homenatge als glosadors i sonadors d’Es Mercadal. Entre la gent hi havia una filla d’un glosador del poble,  en Joan de s’Estància, i contava que ella se’n va anar de Menorca per fer-se monja (aquesta monja, Sor Joana, va fer uns quants anys a Ferreries) i, a través de  les cartes que s’escrivien, mantenien el contacte familiar. L’originalitat d’aquesta gent era que moltes vegades s’enviàvem les mostres d’estimació en forma de glosa. Es veu que una vegada son pare li va enviar una fotografia que s’havia fet (la foto devia ser d’aquelles en blanc i negre i en paper com a cartró). La filla no va estar en posa per escometre:

Quan sa carta vaig obrir

i vaig trobar aquest cartonet,

veure que era de mon paret

es cor d’alegria se va omplir:

i sembla que hau tornat jovenet

de lo bé que vau sortir.

I la resposta de son pare tampoc no va faltar a la pròxima carta:

Vaig rebre sa poesia

i per cert me va alegrar,

jove torn de cada dia

des de que te’n vas anar

i per açò no m’estranyaria

que dugués draps en tornar.

Un drap és un teixit (o un tros) de qualsevol casta. A Menorca se deia roba de drap a la que s’emprava per fer llenços i roba de davall. I segons he llegit hi havia el drap de bri amb bri (de cànem pur) i de bri amb estopa. Però els “draps” que surten a la glosa fan referència als trossos de tela que s’empraven per bolcar els fillets petits. Del verb bolcar ens deu sonar més l’accepció de fer girar i caure de costat un vehicle, i en aquest sentit surt l’expressió bolcar-se de riure que seria riure molt i amb contorsions exagerades. Açò no obstant, bolcar també té el significat de fer net l’infant per canviar-li els draps,. I segurament la paraula s’empra en plural perquè s’emprava un drap petit (el que estava en contacte directe amb la pell) i el drap gros que anava part damunt dels calçonets.  A qualque poble menorquí, es deia bolquim a aquest conjunt de draps. Llavors teníem els vaqueros, el gros i el petit, que podien substituir qualque drap i feien més vestit, se solien emprar per anar més mudats. I encara esmentaríem altres penyores de fillets del cel que abans anaven més en dansa: sa capeta, sa gonyella… La majoria d’aquests noms ja no ens són útils perquè són peces de roba que actualment han estat substituïdes per altres de més còmodes. Ara els “draps” solen ser de cel·lulosa i plàstic i s’adapten a la forma de la criatura. Hi ha molta gent que li diu “paquete”, però evidentment és un mot importat i que pronunciam igual que en castellà. Qualcú en fa la traducció literal i en diu “paquet”, però pens que no és una traducció prou clara (la definició de paquet és conjunt de coses lligades i embolicades juntes). Modernament he sentit a dir també “bolquers”, que és la manera com ho diuen els anuncis en català per la tele. Així com aquí hem emprat el “bolcar”, no sé si “bolquers” s’ha emprat qualque vegada a l’illa. Amb tot, la paraula “drap” s’haguera pogut mantenir en la nostra manera de xerrar per referir-nos als bolquers, però...

Si ja no empram el mot drap, tampoc se senten emprar expressions amb tal paraula. Potser la que sí que ens sona és la d’anar a tot drap, però tenc dubtes que sigui una locució pròpia de la nostra terra. Quan dues persones no se duen bé i no es poden veure de cap ull se pot aplicar el refrany : allà on ell posarà es drap, jo hi passaré ses tisores; però si per aquelles coses se troben qualque dia cara a cara poden  treure’s es draps en es sol, que vol dir barallar-se amb paraules gruixades. I és evident que qualsevol que els vegi i els senti pot pensar que des teu drap faràs calces!  (que té el mateix significat que des teu pa faràs sopes!).

A vegades trobar-se amb una persona, sigui per bé o per mal, és de les darreres coses que esperam...

Durant la taula rodona, i ja deixats de banda els draps, un sonador de bastant edat (que hi sent i hi veu poc) feia el llistat de glosadors que havia acompanyat:

- ...en Xisco Tudurí, en Cardona, en Joan de s’Estància, en…

- Que ho sap que hi ha una filla d’en Joan?- li va fer el moderador.

- Na Juanita, sa monja- diu ella mateixa.

- I a jo me van dir que venia demà… - va replicar el sonador.

Amb emoció, es van fer dues besades i l’ancià amolla:

- Males basques!