Clar i llampant

Fa dues setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en un glosat al Centre Penitenciari de Menorca. Realitzar una activitat així vol fer sol·licituds, permisos i temps… Però, una volta resolta la burocràcia, la il·lusió és fa més intensa tant com s’atraca el dia fixat. Així mateix, entrar dins un món desconegut també aporta certs dubtes i fa estar en trasquiló. És una d’aquelles situacions que desperten emocions contradictòries. Alegria, joia, entusiasme, però també desconcert, preocupació, inseguretat. Per entrar al recinte, les mesures de seguretat són extremades. Hi ha detectors de metalls d’aquells que xiulen si dus qualque cosa; te fan llevar el cinturó i sabates (bé, com que dúiem avarques no va fer falta); no pots entrar mòbils, càmeres, bolis... soments no deixen entrar amb les claus del cotxe. A la guiterra també la fan passar per un escànner (com aquells de l’aeroport). Bé, que  no pots dur res, ni un cap de llamp (o un llamp de foc).

Quan els llamps són ben damunt, és ben cert que moltes persones ens sentim indefenses i acubades, però no sé si és més pel llamp (que impressiona més de nits) o per l’estabor que pot fer el tro. De totes maneres, davant aquest fenomen natural i el seu poder destructiu, tradicionalment la gent recorre a procurar-se la protecció de la divinitat i dels seus intermediaris. Hi ha diferents invocacions que se poden fer contra el llamp. A Menorca, existia la senzilla fórmula de dir “Credo!” després de cada llamp. Aquesta interjecció piadosa, per extensió, encara s’usa avui dia per les persones de més edat quan se sent dir una cosa molt poc creïble o molt extraordinària (a vegades es completava l'exclamació dient: “Credo, i no llampetja!”). Contra els llamps també existeixen oracions en les quals s’invoca a qualque sant o santa. En aquest cas, santa Bàrbara és la més coneguda:

Santa Bàrbara va pel camp

tota vestida de blanc;

santa Bàrbara i santa Elena

i santa Maria Magdalena,  

guardau-nos de trons i llamps.

La versió de l’oració que he sentit recitar més vegades substitueix el tercer i quart versos per un de simple “oh, Maria Magdalena”.

Els ferreriencs tenim una altra defensa contra els llamps. L’objecte màgic és una espelma encesa, però no una qualsevol, ha de ser una candela de Sant Bartomeu. L’antiga creença supersticiosa els atribueix el poder contra els llamps (que no solen ser estranys pels voltants del dia del sant). No sé si avui dia encara es practica aquesta tècnica… Però com que moltes candeles fan un ciri gros, tot és possible.

Dins la sala del Centre Penitenciari fa bastant de calor i mentre col·locam les cadires pels assistents veig entrar en Bep. Ve cap a mi com un llamp i ens feim una bona abraçada. Al cap d’uns moments entra un ranxet de gent  i sense més preàmbuls començam a glosar. La veritat és que durant un glosat es poden tirar llamps i pestes (es pot maleir o emprar paraules de gran irritació) contra el contrincant, però en acabar sempre ens donam la mà. I, potser, també hi ha qualque glosador que no respon o no fa les coses tan deveres com els altres voldrien; en aquest cas, sempre té una excusa per justificar-se:  jo no som un llamp!

A Menorca, un temps, hi havia el que s’anomenava llamp boiet, que seria aquell que resplendeix i veim d’enfora però que no captam la renou del tro. No vol dir que ja no existeixin aquests tipus de llamps, però a hores d’ara poca gent deu saber el seu significat i encara manco deu empram aquest nom. Boiet, sense el llamp davant, vol dir mancat d’enteniment o entremaliat.

- Joan, Joanet,

què tens a s’orella?

- Un mal ton bohet (sic)

que es metge se’n reia.

Segurament en Francesc d’Albranca (que és qui va recopilar aquesta cançoneta) va escriure bohet perquè s’avé més amb la manera com es pronuncia a l’illa (buet). També és curiós que a Menorca el llamp es pronunciï llam (cosa que no passa amb camp, per exemple) i que alguns derivats se formin sense la p: llamet, llamot… Emperò deim llampetjar i llampant. Així ho pronuncia en Bep en una glosa:

Ho diré clar i llampant

amb aquesta poesia,

es mestre més temps voldria

santsimateix no en té tant,

jo tenc més categoria:

un càrrec tan important

que tenc vacances cada dia.

Clar i llampant és una expressió que s’empra per indicar que una cosa es fa o es diu amb tota claredat. Que una cosa sigui llampant vol dir que és clara i lluent com si fos nova. També pot indicar que un objecte és viu de color i que fins i tot pot fer mal en ets ulls pel color pujat o variat. Record que s’àvia un dia va dir a un germà meu: “què són aquests calçons de trons i llamps?”.

Vaig trobar molt entranyable aquest “santsimateix” perquè és ben cert que moltes vegades es llegir fa perdre s’escriure. L’ortografia ens mostra que la forma més emprada i correcta és tanmateix (aglutinació de tant i mateix), però no ens és gens estranya la forma tant si mateix, que pot provenir d’afegir el tant a l’expressió si mateix! (o ell si mateix!). La influència religiosa devia posat el sant per enmig i ja tenim el sant si mateix!

Després d’una altra abraçada, sortim del Centre pel mateix camí d’entrada, però a la inversa. Mentre es tanquen les portes rera nostre, el cor se m’estreny: “noltros sortim i tornam a casa, ells queden…”. Una idea mala d’encobeir.

Plenti

En Joan, que fa les classes d’anglès, m’ha comentat moltes vegades que li agradaria conjuminar totes les exigències marcades en el currículum d’anglès amb fer d’aquesta assignatura una cosa útil i funcional. És a dir, que l’anglès no sols fos fer gramàtica, omplir buits a una frase o memoritzar les tres columnes dels verbs irregulars, sinó que anàs més enllà i servís per poder-lo entendre i tenir converses amb gent de parla anglesa. “Practicar i fer útil una llengua és la millor manera d’aprendre-la”, diu.

Conjuminar vol dir, en aquest cas, poder realitzar dues o més coses a la vegada encara que siguin oposades i donant-los la mateixa importància. Açò no és fàcil, però concretament en educació resulta una peça clau: com podem ensenyar el que marca la normativa i, a la vegada, fer que resulti atractiu i funcional per a l’alumnat… S’entén molt bé en l’exemple d’en Joan.

Però conjuminar també té el sentit de corregir una persona o animal i fer-lo creure per la persuasió o per la força. És el significat que tindria el verb en el cas que “els cavalls podien ser molt repropis, però els cavallers els van saber conjuminar”. Evidentment, també es pot aplicar aquest verb a l’educació, però ja no m’agrada tant. Corregir el comportament d’una persona i fer-la creure a la força pens que no és una metodologia prou vàlida. Jo, com a docent o educador, puc mostrar altres alternatives de comportament, però no puc imposar la meva idea només perquè cregui que és la millor.

De tota manera, el que sí conjumina molt bé en Joan a la seva assignatura

és relacionar i fer recordar a l’alumnat les paraules que ens queden de les dominacions angleses amb els temes del llibre. Record d’una vegada que vaig entrar a l’aula mentre ell hi era i, just me veu entrar, ja me diu:

- Tu ho deus haver sentit, açò d’emprar la paraula plenti!

Sap que juga amb avantatge perquè me coneix i no té dubte que aquest tema m’agrada. En aquell moment, però, vaig maleir la meva mala memòria. Justament el dia abans havia llegir una glosa que emprava el mot en qüestió i no la vaig recordar. Sort que existeix l’escriptura i podem recuperar les coses oblidades (encara que aquest fet fa que no practiquem tant la part memorística del cervell):

Toni Andreu, que et vols llogar

i seràs es meu missatge?

Et daré herba i farratge

com a s’altre bestiar.

I en haver d’anar a llaurar,

tindràs a plenti coratge.

Com és de suposar, la glosa té la seva resposta:

Molt m’agrada es conversar

i dir qualque paraula bona.

A s’herba, deixau-la estar;

la podeu donar a madona,

així tindreu vaca bona

en haver de formatjar.

Efectivament, plenti és un anglicisme menorquí que solíem emprar com a sinònim de ple o abundant. També existeix l’expressió n’hi ha plenti que vol dir que n’hi ha molt. Supòs que a la nostra illa incorporar aquesta paraula no devia resultar difícil perquè ja són mots que se semblen, i més en la pronúncia de la part de llevant: ple i plenti (amb les “e” obertes).

Ple (i plena) és un adjectiu que empram cada dia i tothom sap què significa, que una cosa estigui plena vol dir que té tanta de quantitat com permet la seva capacitat: un sac ple, les butxaques plenes, la boca plena… Però ple també pot tenir el sentit de complet, en tota la seva intensitat i que no li falta res, serien els casos de a ple dia, a plena fosca, lluna plena… No sé si és en aquest sentit que se solen fer els plens a l’ajuntament, es deu suposar que en aquestes reunions no hi falta cap regidor i es realitzen en total intensitat.

Açò no obstant, he trobat una accepció de ple, que ja no empram, amb el significat de gran quantitat. I es veu que al nostre poble devia ser d’ús normal perquè, curiosament, al diccionari Alcover-Moll es posa un exemple d’una frase extreta a Ferreries: per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs (en solen venir molts). Quan una cosa, un local, un espai, un cotxe, etc., està molt ple encara se pot sentir emprar l’expressió ple com un ou. Si per la festa en ve ple, de gent, açò comportarà que la plaça estigui plena com un ou.

No sé si els fusters actuals encara empren una eina que també se diu ple. No sabria dir exactament com és, però segons la descripció que he llegit és una espècie de ribot amb el tall corbat de manera que la motllura resultant forma un buit o canal.

El que sí que encara podem fer és jugar a plè (aquesta paraula sí que la pronunciam com els maonesos). I amb el joc tornam a les dominacions angleses, perquè és un mot d’aquell temps i seria un derivat de play (qui sap si en un futur jugar amb sa play es convertirà també en jugar a plè, com el joc de la pilota). Només per curiositat, a la costa de Fornells, just al costat de sa cova dels Anglesos, hi ha uns penyals que se’ls diu es jugador de plè (aquí es jugador no es refereix a cap persona, sinó al lloc destinat a jugar; m’imagín que deuen ser unes roques que recorden un enfront o frontó per jugar a plè).

En Joan deia que per poder conjuminar el deure i el gust (i utilitat) hauríem de tenir més recursos, però dins la conjuntura actual, quan demanam a l’administració recursos, materials o humans, no ens solen donar res, ni un cap de llamp.