Enquentendre

És bo de fer etiquetar una persona de desordenada. I pot ser que tengui desordre en qualque aspecte, però normalment la gent té ben aclarides certes qüestions. Un jove pot tenir l’estudi desordenat, però tenir l’escala de valors ben definida. Un alumne pot tenir la seva motxilla feta un bordell, però tenir ben col·locada una col·lecció de figuretes d’en Gocu. També és cert que tothom té el seu ordre i on jo hi veig desconcert l’altre hi veu clarícia.

Era en una reunió de mestres que rallàvem dels nostres deixebles i, justament, un dels tants sol tenir el calaix de la taula que no saps per on l’has de mirar.

- Té es calaix fet un “picatoste”- deia la seva mestra.

A uns quants dels reunits ens va fer gràcia aquesta expressió i li ho vam fer saber. La mestra, tota xalesta, ens va recordar que a ca seva sempre havien rallat en castellà i que a ella li revenia qualque expressió que havia mamat de petita. Me va venir molt de nou aquella paraula; llavors me van explicar que  “picatoste” és pa frit… I vaig recordar els trossets de pa que ara tan poques vegades fregim per posar amb el puré; fins i tot me va semblar notar el gust d’aquells brundells... El que encara tenc en dubte és la relació del pa frit amb el desordre...

“Desbarajuste” va ser una paraula que un temps va estar de moda, i es pronunciava amb la jota castellana i tot. Aquest mot sí que té el significat real de desordre i confusió. Actualment els més joves ja no l’empren, però encara ho he sentit a dir de tant en tant a qualque persona de mitjana edat per amunt. Evidentment en la nostra llengua tenim prou paraules i expressions per no haver de manllevar-ne cap d’un altre idioma. Potser el mot  més arrelat és el que hem emprat al començament de l’escrit, bordell. Tothom sap que on hi ha un bordell hi ha un desordre i confusió de coses o de persones que no s’avenen. Una companya de feina me deia que acumulava els llibres i llibretes damunt un sofà i que: “allò és un bordellàs!” Supòs que el sentit de desordre prové del significat de la paraula original, que és el d’una casa de prostitució. Devia ser una cosa mal vista i el poble va relacionar la impudícia d’aquests locals amb un desgovern total.

Per indicar la confusió i la barreja desordenada també tenim la paraula ensiam. Ja vam dir fa temps que l’ensiam és una ensalada, és a dir, una mescla de moltes coses… El mateix desordre i confusió de l’ensiam es pot fer entendre amb la paraula cafarnaüm. Ignor com el nom d’aquest poble ha arribat a agafar aquest significat; potser el Nou Testament ens fa imaginar una multitud de persones entorn del Bon Jesús i la desconcòrdia o desordre sorollós entre elles. Devia resultar un poc caòtic que tanta gent s’acumulàs per sentir, veure i admirar el galileu. Precisament el caos és l’estat de confusió i desordre en què estava l'univers al principi de la creació, abans que Déu posàs l'orde actual. Un altre relat bíblic on se constata el desordre i la confusió el trobam en la construcció de la torre de Babel, deu ser per açò que se li diu babel a una institució o lloc on domina el vici i el desordre...

Ara, la paraula més curiosa per indicar una multitud de coses en desordre o sense resoldre la vaig sentir per boca d’una altra mestra. És una dona a qui li apassiona també tot aquest món de paraules i expressions menorquines i, sempre que pot, n’amolla qualcuna de ben bona. Era a principi d’aquest curs quan encara es preparava l’escola per a rebre l’alumnat. I clar són moments en què, entre una cosa i l’altra, les aules estan peus per amunt. Me vaig creuar amb ella pel passadís:

- Jo ja voldria tenir-ho tot col·locat- deia- però encara tenc un enquentendre que fa por!

Quan la sents per primera vegada sembla una paraula estranya i complicada, però el seu origen és tan senzill com la fusió dels mots de la locució “en què entendre”. Si només s’empra a Menorca vol dir que van ser els seus habitants que van tenir l’acudit de jugar a aferrar mots...

La dominació anglesa també ens ha deixat el seu gra d’arena en paraules que fan referència al desordre. És el cas de berious (o belious) que sembla provenir de “barraks house” (en anglès, vol dir quarter de soldats).Sembla que és un mot que des de Maó arriba només fins a Es Mercadal i els menorquins li donen un significat més semblant al de confusió i desconcert o a un renou molt fort, perquè ja sabem que n’hi ha que fan més renou que un regiment de soldats. Diuen que a Es Castell encara poden sentir qualque vellet que diu del jovent que té es cap com un beriol (és despreocupat).

I ara mateix hi estic un poc preocupat perquè entre tant de desordre, confusió i renou se m’han remesclat paraules i tenc un enquentendre dins el cap que no sé si ho d’aclarirem...

Encobeir

Es setembre, o seca ses fonts o se’n du es ponts. Aquest mes de setembre no ha estat gaire plujós, maldament el temps hagi canviat aquesta darrere setmana. Per tant, segons el refrany, enguany les fonts s’hauran eixugat bastant. Si a més a més comptam que durant l’estiu a Menorca el consum d’aigua augmenta en excés, els altres mesos de l’any hauria de ploure molt per compensar les pèrdues. Però normalment no és així i l’aigua que se’n du el turisme no ens la torna ningú… De tota manera tampoc és desitjable que plogui tant com per endur-se’n els ponts.

Hi ha gent que se fixa molt en el temps i els cicles naturals que sembla que el regeix...

- Açò està estadisticat!-, me va dir en el Nani a Sa Plaça, el passat Sant Bartomeu.

Me va sorprendre molt sentir aquesta paraula, fins i tot me va costar repetir-la i ja vaig pensar de tot d’una que era un mot que no existia realment. I, en efecte, he consultat diferents diccionaris i cap d’ells recull aquest verb, però, així i tot, amb el context en què rallàvem vaig entendre perfectament què me volia dir. No està malament inventar-se qualque mot de tant en tant.

Estadísticament, els dies més acubats no es corresponen amb el setembre. Però el temps fa un poc com les persones: a vegades som imprevisibles. I si acubar té el significat de dificultar la respiració i d’ofegar-se, fer dies acubats vol dir que són dies molt calorosos (i, a causa de la humitat, sembla que s’intensifica la temperatura). Són dies en què la suor sol rebentar i ens deixa remulls, solen ser dies feixucs sobretot si toca fer feina, però segurament no s’arriba a l’extrem, com diu la definició, de tenir dificultats per alenar. Aquestes dificultats respiratòries poden aparèixer més si esteim dins un lloc petit i tancat o si sentim estretor entre una multitud de gent. Llavors sí que hi esteim acubats! Però també ens pot acubar el fet de tenir molta feina, molts de problemes o que ens retreguin les coses que feim malament.

Potser era un dia acubat que, en una conversa amb una dona amarada de suor i de cultura popular, li explicava que...

- … mai he estat a les festes de Gràcia. Es coneguts de Maó no ho poden encobeir!

- Açò deu ser una expressió de sa banda de ponent!- me va contestar baratant el tema.

Segurament m’ha vingut aquest record per la similitud de sons d’acubar i encobeir, perquè ni els seus orígens ni els seus significats són gens semblants. Per altra banda pens que l’expressió no poder encobeir és pròpia de qualsevol poble menorquí i tothom l’empra en el sentit de no poder entendre ni admetre qualque cosa.

En realitat, però, encobeir (amb el significat original de “prendre amb amor”) és una paraula ben positiva i molt polida. Tal vegada la podríem posar com a sinònima d’agombolar i d’emparar.

Jo per tu vaig avorrir

un jove qui bé em volia;

i ara, saps què pagaria?

Més d'un escut cada dia

que em tornàs encobeir.

Com la jove enamorada de la cançoneta, crec que en aquest món, que tal vegada es mou massa per l’individualisme, hi hauria persones que pagarien perquè qualcú l’encobeís…

Però encobeir també té el significat d’infondre o instruir a fons. En aquest sentit, la majoria de mestres volem encobeir l’alumnat amb la finalitat que siguin persones respectuoses, autònomes, amb criteri i amb capacitat de decidir i de relacionar-se amb altra gent (no sé si m’he deixat res). I és clar que, amb aquestes pretensions, volem fer persones lliures, i potser aquest és un adoctrinament que no és desitjat pels poders establerts. Un poble es domina i sotmet millor si no pensa. I el grans mandataris ens encobeeixen amb lleis, normes i decrets…

Així com agombolar és un verb que hem sentit (i encara podem sentir) a la nostra terra, emparar no s’usa ni s’ha emprar en el mateix sentit de protecció i defensa (tal vegada en expressions com “Déu mos empari”). L’emparar que usam a Menorca és per agafar una cosa enlà  i impedir que caigui a terra. Record que de petit els porters bons de futbol sempre emparaven la pilota… Així mateix, els menorquins també emparam el vent i la pluja, com a les Pitiüses:

• Saps que fan amb s’aigo a Eivissa quan plou?
• ...
• L’emparen i deixen que caigui!

No sé si hem de fer cas del refrany menorquí lo que empara es fred, empara sa calor perquè ens aconsella posar-nos més roba en temps de calor. Del que sí tenc memòria és del consell que ens donava l’avi a l’estiu si s’havia de fer feina a ple sol. Deia: “fer feina sense camia fa tenir més calor ”.

Buina

Festes passades, coques menjades... i sa butxaca buida. N’hi ha que l’acaben, aquest refrany, d’una altra manera per donar-li encara més contundència : festes passades, coques menjades, roba bruta i bossa buida. I tot deu ser conseqüència d’una altra dita menorquina que ve a dir que perquè la festa sigui complerta no hem de mirar prim en les coses que gastam: lo que resta, fa sa festa.

Certament, després d’unes festes o d’un temps de vacances i d’abundàncies, les persones podem tenir la sensació d’estar un poc pansits i amb les butxaques buides de ganes de fer feina. Però sortosament no és festa cada dia i el curs de la vida ens retorna de tant en tant a un nou començament de cicle. Per açò també es diu que no hi ha festa que no torni. I és que realment, si no féssim feina, no valoraríem els dies de festa.

El setembre és el temps que els nostres infants i adolescents tornen a l’escola. Durant un parell de mesos els coneixements i conceptes apresos s’han diluït dins el cervell, els horaris s’han fet més flexibles i les responsabilitats i exigències han minvat substancialment. Tal vegada l’alumnat de secundària que va suspendre qualque assignatura ha hagut de mantenir l’exigència necessària per poder recuperar, i és que qui no treballa en tota sa setmana, treballa en dia de festa.

Ara haurem de tornar agafar el ritme de l’any, reomplir les butxaques de coneixements i habilitats i posar-nos la roba neta per reemprendre la feina amb constància. Evidentment no ho farem de cop, els docents ja fa dies que preparam el retorn de l’alumnat i hem dissenyat un camí que comença suau i es torna exigent a mesura que avança. I durant el camí ja tindrem moments de fer festa i de fer qualque returada...

Es juliol passa, s’agost vola

i es setembre... cap a escola.

I si hem menjat massa coques i hem descuidat un poc la dieta, ara és bon moment per tornar a agafar la forma. Sobretot podem aprofitar la fruita de finals d’estiu i de tardor, que és bona i sucosa. Així i tot, les coques també són bones (i qui no té pa menja coca), i si no se n’abusa molt, no fan mal; a no ser que sigui com la que li va fer sa mare a en Pere de sa Coca. Aquesta és una rondalla que solia contar l’amo en Joan de s’Aranjassa i està recopilada i editada als Quaderns de Folklore. També l’he trobada versionada en forma de cançó. Es veu que fa uns anys hi va haver un projecte escolar a nivell de tot Menorca de fer aquests tipus de feina. Primer escrivien una rondalla en forma de poema i llavors li posaven la música. Tot açò va funcionar amb l’ànim i l’empenta dels mestres de música de molts de centres. El cas és que la tornada de la cançó coincideix amb l’endevinall que proposava el protagonista a la filla del rei:

Coca mata Baldos,

Baldos en mata dos,

dos van matar altres dos,

vaig tirar en es que veia,

vaig matar en es que no veia

i set que no eren nats.

Qui vulgui saber la solució l’haurà de cercar, explicar-ho en quatre paraules no és gens bo de fer; només diré que en Baldos era un ase i que en Pere, que només té una orella, acaba per casar-se amb la filla del rei, així com marquen els protocols.

He trobat una altra endevinalla referent a les coques, que resulta ser bastant infantil i una manera de voler enganar la gent. Es tracta de demanar a qualsevol:

- Què t'estimes més: un moro penjat o una coca calenta?

- Una coca calenta- serà la resposta amb tota lògica.

- Idò, un moro penjat és un rem (raïm), i una coca calenta és una buina de bou!- i així ja li haurem fotuda.

Però, clar, si no sabem què és una buina, l’acudit no té ni sentit ni gràcia. Una buina és un pilot d’excrement de bou o d’una altra bístia grossa. I quan aquestes coses són acabades de fer, encara conserven l’ardor del cos i són calentes. Per curiositat, a algunes contrades és creença vulgar que les buines de bou negre tenen la virtut de fer rebentar els floroncos (a Menorca es pronuncia “fluroncu”). I un floronco és una inflamació de la pell que acaba en una supuració per mor d’una infecció. Qui cerqui imatges dels floroncos amb el google es farà una idea més exacte del què és, encara que hi ha un ranxo de fotos que són una mica exagerades i fan un poc d’oi.

Existeix un joc de falda en què se diuen unes paraules sense significat com aquestes:

- Buina, buana, buossa… Pupum

Mentre lentament es diu aquest conjur, es passen els dits per damunt els morros del fillet del cel, i amb el “pupum” se li fa com un retgiró picant suaument damunt la boca. Però pens que no se li atribueix el significat de buina que hem comentat perquè en el joc es pronuncia diferent (amb la força damunt la “i”) i tal vegada hauria d’haver escrit millor: buïna.

Per acabar sa festa en pau, i com que no hi ha res etern (diuen que l’única cosa que hi és sempre és el canvi), l’escola ha tornat a començar (i esperem que hi pugui haver canvis en positiu). Però, tranquil·litat, fillets, fillets i jovent: buina de vedell no fuma tot lo dia i les vacances d’estiu comencen a finals de juny!