divendres, 19 de desembre del 2014

betlemmón

Per seguir sa tradició
tot l’any replec material
per fer un betlem actual
que a sa gent doni claror,
i me pos per condició
que se sembli al món real.

S’àngel ho anuncia així
entre es pastors passa rondes,
per muntanyes i valls fondes,
que n’és nat l’infant diví,
no fa via pes  camí,
que per tot troba rotondes.

Per es llums he fet sa prova
de fer plaques de fotons,
mes són vanes il·lusions,
s’energia no es renova
i per darrera sa cova
començ unes prospeccions.

Si s’energia mos guanya
as betlem pastors hi ha
que no la poden pagar
i en s’hivern es fred escanya,
sense estufa ni foganya
no se poden escaufar.

Amb ses pedres, vora es riu,
on es lloc és més exòtic,
que no sembli estrambòtic
veure un talaiot altiu,
amb un bon cartell que hi diu
que és un betlem talaiòtic.

He deixat un bon racó,
devora es penyals abruptes,
perquè ara no tenc dubtes
de fer-ne sa construcció:
convendria una presó
per tancar es pastors corruptes.

A jo mateix no em faig cas
si m’impòs norma sistèmica
una llei que m’és polèmica
passar es símbols pes sedàs
i no puc penjar cap llaç
amb sa bandera betlèmica.

Es caganer amb rebel.lia
des betlem no està content,
és un pastor diferent
que hi perd de cada dia,
no té prou autonomia
i es vol fer independent.

Violència, insult i guerra
per mor des joc des futbol,
sort que ha donat consol
i han guanyat es de la terra,
sant Josep d’extrem esquerra
de penal ha fet un gol

Com que es comerç dictamina
he cedit tots es meus drets:
fàbrica amb quatre parets
que una gran marca domina,
enc que sé que contamina
i sobreexplota es fillets.

Són de s’ebola infectats
es pastors que són més pobres
que viuen en es salobres
i des altres apartats,
i es qui estan acomodats
no els hi envien ni ses sobres.

A una casa amb llum encès
sa feina és esgotadora,
es pastor no col·labora
mal masclisme l’ha empès,
sens que ningú sapi res
ell maltracta sa pastora.

Un pastor amb coa extrema
ha d’agafar un nou paper
que un líder han de mester
per ‘pagar es foc que crema
que un betlem antisistema
és junts que el “podemos” fer.

Es tres reis arribaran
per dalt d’un frondós abisme,
com que n’hi ha un de cada prisme
en tres llengües rallaran
i així junts ells compliran
es decret des trilingüisme.

Però per complir sa llei
trob que massa he frissat
que ja tenen certa edat,
dos mil anys és ser un poc vell,
i es comenta que hi ha un rei
que enguany ha abdicat.

Si es betlem a ningú insulta
jo ja me don per cabal
però si a qualcú fa mal
ja em poden posar sa multa
que me diran que resulta
anticonstitucional.

Tal vegada es material
hagués pogut ser millor,
queda un poc dins sa foscor
aquest betlem actual,
mes falta es toc personal:
que tothom posi es seu do,
i farem que aquest Nadal

reneixi sa il·lusió.

divendres, 12 de desembre del 2014

En voga

Ensoldemà de l’interessant i innovador torneig de glosa que es va celebrar a Es Migjorn, un gran aficionat ferrerienc al glosat me retura pel carrer:
- Com va anar ahir pes Migjorn? Vos devíeu envelar quatre clinques, els glosadors!
- Jo ho crec, allò…
- “Clinques” és ben igual que dir “clotellades”- me diu abans que pogués acabar la meva intervenció.

Certament a la gent li agrada que els glosadors ens piquem i ens gatinyem uns amb els altres i, en sentit figurat, són moltes les vetlades en què ens donam ben qualque clinca. Açò sí, en acabar, som tant o més amics que abans. La clinca, segons el diccionari, és el cop que es dóna fent llenegar sobre el popís del dit gros l'ungla d'un altre dit. Supòs que, pel dolor que produeix sobre l’agredit i per extensió del significat, es pot aplicar també a un cop al clatell. I què és el popís? Pel context de la definició es pot endevinar que és la zona rodonenca de la part del dit oposada a l'ungla. Si vivim coses veurem. És increïble quantes coses surten a partir d’un comentari del carrer. És per açò que m’agrada que la gent me comenti i me retregui paraules que ja no estan tan en voga

I seguim en voga:

Sa glosa sempre està en voga
i de tot ‘gafa un pessic,
des més pobre i des més ric
de mesquita i sinagoga…
p’rò em dirà es lletrat de toga
de s’homo qui és més amic?
que ara jo no m’ho explic,
si és es ca o és sa droga.

Durant el torneig hi havia diferents proves per demostrar l’habilitat mental i enginy dels improvisadors, una de tantes era compondre una glosa a partir d’un tema proposat. Aquesta que ara he escrit no va sortir dissabte a Es migjorn, però sí que va ser feta, en una altra ocasió, per glosar sobre el tema de la droga.

Però no em vull ficar amb drogues… (potser l’afició de cercar paraules i de compondre gloses actua com una droga, jo hi estic enganxat) Només em volia fixar amb l’expressió “en voga”. Que una cosa estigui en voga vol dir que està de moda, que ho empra i ho accepta la majoria de la gent. Jo no sé si les gloses estan sempre en voga, però és un art que ens ve d’enrere i perdura en el temps, confiem que per molts anys. Sembla que la locució l’hem presa del castellà “en boga”, que a la vegada tindria procedència francesa. De la paraula “voga” també surt l’expressió embolicar o enredar la voga que empram quan les coses s’embullen o quan les complicam, de paraula o amb accions (és cert que, segurament, amb el mateix significat, aquí empram més embolicar la troca).

Voga ve del verb vogar. I aquesta és una paraula que tal vegada coneixem però no en feim ús perquè boni sempre la substituïm per remar. Sort tenim que hi ha qualque cançó que conserva en la lletra aquestes relíquies. Sa Traginada ho cantava a “sa vida d’un berguiner”:

Vogant, vogant, rem endins,
esteles l’avi llaurà,
obrint, obrint, nous camins
fent bèrguins sense parar.

Bèrguin és un mot que ens arriba arran de la dominació anglesa (tal vegada més propi del menorquí oriental) i vol dir contracte o conveni; i fer bèrguins tindria el significat de fer tractes. D’aquesta paraula robada surt la derivada pròpia: el berguiner del títol, que no vol dir altra cosa que el conductor d’una barca de rem. Posats a fer, i per si qualcú no ho sap, l’estela és la retxa o marca que una embarcació deixa damunt la mar quan navega.

L’origen de vogar té una versió molt curiosa: diuen que vogar ve del llatí vocare, que vol dir cridar; idò imaginem una galera plena de remers (o vogadors) encarregats de fer la força necessària per empènyer la nau; perquè la cosa funcioni correctament els remers han d’anar al mateix ritme i aquesta era precisament la funció dels crits del que dirigia la gent; amb aquest vocare els remers vogaven tots junts al mateix ritme…

La voga també és una espècie de peix i, si seguim a la mar, la frase imperativa “voga, marí!” dóna nom al nostre vogamarí o eriçó de la mar, que no sé si voga gaire, però, de fet, vogar també s’empra per referir-se al moviment de braços que feim quan nedam. I si ens fixam bé, els vogamarins també mouen les pues (i el que científicament diuen peus ambulacrals) per anar lentament d’una banda a l’altra.

A la banda de ponent, si sentim anomenar el verb vogar serà perquè es refereixen al moviment de cames que se fa per fer moure els pedals d’una velo. Amb el diccionari en mà i en teoria s’hauria d’usar el verb pedalejar. Dic en teoria perquè som molts els ferreriencs que li canviam una lletra per pronunciar petaletjar. Així, sembla que feim un entremig híbrid entre pedalejar i petejar. No sé si és per coincidència o és que l’esforç d’anar en velo fa venir ventositats...