Matgencar

S’ha declarat el 2015 com a Any Àngel Ruiz i Pablo. El 26 de gener es va complir el 150è aniversari del naixement d’aquest escriptor menorquí i el Consell Insular de Menorca ha volgut retre-li l’homenatge que es mereix. Ja estaria bé que aquest reconeixement fes revifar dins la memòria col·lectiva la seva producció literària, que abasta diferents gèneres com la novel·la, la poesia i l’assaig.

Segurament l’obra de Ruiz i Pablo que més coneixem els menorquins és el “Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Uastrà”. Fa un parell de setmanes, els glosadors ens vam sumar a l’homenatge i vam representar en glosa aquesta novel·leta. En l’acte, que es va fer a l’Ateneu de Maó, vam provar un format que temps enrere era prou conegut i arrelat: els assumptos. Fer un assumpto en el glosat és relatar una història (feta o per crear) on cada glosador es posa dins el paper d’un personatge. És una manera diferent d’improvisar a la que feim actualment i, en certa manera, és un grau més d’exigència perquè no es pot defugir de la manera de pensar del personatge que es representa. D’una manera o altra la majoria dels menorquins tenim les arrels al camp i mantenim certa relació amb la pagesia, per açò, potser el paper més fàcil era el de l’amo...

A Menorca tenim molt assumida la paraula l’amo (amb l’article incorporat) i també tenim clar a què ens referim quan la feim servir; és un mot que empram per designar l’homo que mena un lloc i que normalment té tractes amb un senyor (que és l’autèntic propietari de les terres). Amb l’article que acompanya l’amo passa com en el cas de l’avi, que són inseparables. Perquè quan li prenem, canvia el seu significat, un amo és aquell home que té qualcú sota el seu domini o al seu servei. És aquest el significat que pren en el refrany “qui a dos amos vol servir, a un o altre ha de fallir”. Per altra banda, i amb una accepció diferent, també tenim “son amo” que malauradament ja no sentim gaire i té el sentit del que avui en dia se sol dir “propietari” o “duenyo”, que és un castellanisme. Ben igual que si qualque cosa no té amo vol dir que està abandonat.

La cosa més curiosa, i masclista, és que “amo” és la forma masculina de la paraula original “ama”, però és ben cert que pels illencs les expressions ”ama”, “l’ama” o “s’ama” ens són totalment desconegudes. Més tost, el femení de l’amo és madona i de son amo... Segurament, pel poder imperant dels homes des de fa tant de temps, tots els propietaris eren, i encara són majoritàriament, homes.

I de l’amos en tenim molts als llocs menorquins, però també tenim l'amo de ses metles o l'amo d'es rabassell que és l’home que té el poder absolut sobre qualque cosa.

Ell si mateix, l’amo en Xec se’n fa creus quan es troba amb un botiguer de Barcelona que vol ser l’amo de ses metles en afirmar que “els de Maó són mallorquins”:

- Idò jo som de Ciutadella- diu l’amo-  qui és sa mateixa illa, i l’ase em fot si som mallorquí!

En llegir aquest paratge sempre record una cançoneta arreplegada per Andreu Ferrer:

Vols que’t diga, Josep Creus,

sa resposta de ma filla?

Que es faldar de sa camia,

ase’n màsquil, si li veus.

I no tenc altra remei que fer el mateix comentari que en fa l’arreplegador. I és que de cap manera he pogut discernir l’etimologia d’aquesta expressió despreciativa, que estava tan en voga a Menorca. Es veu que s’usava moltíssim i sempre en el mateix sentit: “s’ase’n màsquil si no torna”, com un que diu: que m’importa. Tal volta qualcú més agut li sabrà trobar el demble.

I tanmateix el demble de l’amo en Xec tampoc no és el d’anar per dins Barcelona:

“Jo no m’hi podria avesar an aquest trui. Açò és un berious qui no hi ha qui l’entengui. Ni sé mai on me trob ni sé què em matgenc; amb aquestes estretures, ni sols sé on són es vents: com me pens anar per tramuntana, prenc per es guergal”.

La veritat és que tot el viatge de l’amo és envoltat de paraules que podríem comentar perquè és ben segur que totes eren ben vives un temps en el parlar de Menorca. Però no sé perquè aquest “matgenc” m’entra per s’ull endret.

Matgencar (als diccionaris trobarem magencar) és una feina del camp que pot fer qualsevol l’amo i consisteix en entrecavar superficialment les plantes quan comencen a néixer o quan han estat transplantades. I un que no sap què es matgenca  és aquell que no sap què es diu, que xerra o obra destentadament i no sap per on prendre.

Magencar ve de “maig” perquè les operacions agrícoles que designa el verb solen fer-se a la primavera, pels voltants del mes de maig.

El final tràgic de la novel·la fa escarrufar sa pell i la darrere frase que pronuncia l’amo en Xec s’ha convertit a dia d’avui en una dita o refrany que s’empra, en sentit figurat, per dir irònicament que una cosa que havia d’anar bé no hi ha anat tant com s’esperava. S’operació ha anat bé, però madona és morta.