Divendres passat hi va haver un eclipsi de sol parcial. Com que és
un fenomen que només és visible molt de tant en tant, a l’escola havíem
preparat amb prou il·lusió una sèrie d’activitats per explicar l’esdeveniment i
per contemplar-lo en directe. Però la il·lusió que se posa en fer una feina no
influeix en el temps que farà i el dia va estar tapadot. Sort que qualque
moment el sol treia un ull i les ulleres amb filtres especials anaven en dansa.
Ja m’ho havia dit un amic en referència a l’estat del cel:
- Trob que s’emmorronya!
Ho són de polides algunes metàfores que empram sense voler!
Emmorronyar és un verb que s’empra principalment com a reflexiu (açò vol dir
que va acompanyat d’un pronom) i el significat és el de disgustar-se,
enfadar-se i, a més, fer-ho veure amb els gests: “No t’emmorronyis que
no aconseguiràs res”, “Si els mestres mos emmorronyam, passam un mal
dia”, “Quan s’emmorronya pots fugir deveres!”. Que el cel es vagi
emmorronyar vol dir que es va posar maleit i ho va demostrar amb els nivolats
(o ennivolats).
No és gaire mal d’imaginar que el verb emmorronyar ve de morro.
Quan qualcú que no és de Menorca ralla del morro, es refereix a la part de la
cara de certs animals, on hi ha la boca i els forats del nas. A la nostra illa,
però, els morros (que sempre empram en plural) són els llavis de les persones.
I així, les besades es fan amb els morros, o ens pintam els morros, o tenim els
morros massa secs… Clar que també podem rebre un toc pes morros (quan
ens veim obligats a renunciar a allò que desitjàvem), podem tenir una cosa a
su es morros (tenir-la ben ran) o pot ser que un rancorós ens pugui fregar
pes morros qualque cosa (més que res, per fer-nos ràbia). Els morros poden
prendre unes posicions i formes o tenir uns moviments que són molt indicadors
del que sent una persona o del seu estat d’ànim. Una postura molt habitual en
l’alumnat, per mala sort, és aquella en què el morro inferior sobresurt del
superior en posició corbada cap avall. Açò indica irritació, enuig i
malestar. No és estrany que amb cares així surtin expressions com fer morros
de pam o, senzillament, fer morros. Si qualcú ens fa morros és
que està maleit amb noltros i no ens vol rallar.
I per completar la metàfora, si el cel està emmorronyat potser és
que ens fa morros per qualque cosa...
De morros en deriva morrut, i tothom sap que un que està
morrut és que manifesta mal humor, morruda, que és un peix
semblant al sarg però amb els morros més llargs, i morrada, que és un
cop als morros, “sia envestint de cara, sia caient”.
I morrejar? Amb tota seguretat si demanàssim a qualsevol
persona què vol dir morrejar, faria referència a una parella de joves o
adolescents que es besa (als morros naturalment). Però fa temps, a Menorca, el
morrejar era quan uns enamorats festejaven d'amagat, feien gambes sense
aprovació de la família de l’al·lota.
Finalment també tenim la paraula composta salmorro que
empram per designar una cosa excessivament salada.
I si tornam al temps, al cel tapat i a les metàfores... Un altre
dia que el cel no ho tenia gaire clar, vaig rebre la visita d’un glosador, ara
ja retirat, molt expressiu. Quan ja se n’anava, i des del carrer, em va dir amb
els ulls mirant al cel:
- Açò s’empaperina!
Empaperinar en principi vol dir embolicar dins paperines, que són
peces de paper caragolades, com les aludes. A Ciutadella li donen un grau més i
una paperina és també una bossa (que actualment tant pot ser de paper com de
plàstic). Si el temps s’empaperina és el cel que s’embolica dins nivolats.
I mentre el mestre glosador se n’anava me va semblar sentir-li
recitar aquesta glosa:
Cada dia és normal,
cada dia és rutina,
però quan es mot s’afina
es jorn se fa principal,
així passa ben igual
quan el cel s’empaperina:
pot sortir sa llum divina
d’entre la cort celestial.
O va ser la meva imaginació empaperinada de rimes i mots?
