Judicar

Ja fa una temporada grossa que duc ulleres progressives. Es veu que els ulls humans no estan dissenyats per durar eternament i, tant com passen els anys, la vista més falla. La veritat és que no acab d’avesar-me a les exigències dels nous vidres i, si he de llegir o emprar l’ordinador, és quan més de pena pas.  Quan a l’escola no acab de judicar la lletra petita d’algun document és l’alumnat qui ho llegeix per mi (si no, sempre tenc el recurs de la lupa del laboratori).

És curiós que la darrera vegada que vaig sentir la paraula judicar (en el sentit de veure una cosa petita o de molt enfora) no era una persona major que l’emprava. Es tractava d’un jovenot que no judicava si les persones que vèiem a una certa distància eren conegudes o no:

- És que soments no judic si són mascles o femelles!- deia

Emperò l’accepció primera de judicar té el sentit de jutjar, com la que s’empra al Credo:

...I tornarà gloriós a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi…

I de jutjar tothom en sap, sobretot en sentit negatiu, quan es condemna o s’emet una opinió que va en contra de qualcú o qualque cosa. No sé perquè a les persones ens costa més jutjar en positiu… I si seguim amb connotacions humanes, també ens caracteritzam perquè moltes vegades prejutjam la gent, les coses o les situacions que ens són desconegudes, i massa vegades hi veim el costat dolent, clar.

I si podem prejutjar aleshores també podríem prejudicar, però l’evolució de la paraula ha volgut que en diguem perjudicar. I si l’evolució ha canviat el prefix, també n’ha baratat el significat: tothom sap que empram perjudicar (causar un dany) en un sentit bastant diferent del prejutjar.

De la família de judicar tenim judici i el judici és l’acte que es fa davant el jutge que ha de pronunciar la sentència. La major part de la gent en vol defugir dels judicis, però segons la creença ningú podrà evitar el judici final: la compareixença de totes les ànimes davant Déu quan arribi la fi del món. Ho cantava un glosador veterà a unes noces:

Sense voler fe cap mal

en faré una poesia

pes noví i sa novia,

i ets seus pares per igual,

i per tot es personal

de ningú m’oblidaria:

que Déu vos guiï cada dia

fins es judici final.

De judici en deriven dues formes semblants en la pronúncia però diferents en el significat: prejudici (que és l’opinió preconcebuda i no raonada de qualque cosa) i perjudici (que és el mal causat). Amb tot, a Menorca tenim una paraula molt nostra, perjui, que a més de ser sinònim de perjudici, també l’empram amb el sentit de defecte o inconvenient.

Una fadrina deu dir,

quan veu un fadrí granat:

tan vell i no s'és casat,

qualque perjui deu tenir!

I rallant de perjuis, judicar i jutjar… L’altre dia vaig prejutjar malament una senyora d’edat que es dirigia cap a mi amb cara de pomes agres. Me pensava que me renyaria per qualque cosa, però:

- El glosador què te va dir? Que el cel s’empaperina o que s’encacarrina? Perquè jo sempre havia emprat aquesta paraula- me va dir amb veu tremolosa, com si estàs  empegueïda.

Encacarrinar és una deformació d’encancarrinar (ja sabem que en ser hora de rallar ens solem menjam qualque lletra) i té el mateix significat que envitricollar (embullar molt, mesclar confusament) i tindria sentit també aplicar-ho en el cas del temps: certament, tothom entén que vol dir que el cel s’embulla.

Encancarrinar té encara un altre significat  que és proposar-se fermament una cosa. Ara, però, no m’encancarrinaré a saber quina paraula va emprar realment el glosador perquè tenc les coses tan envitricollades que no puc judicar què me va dir.

Emmorronyar

Divendres passat hi va haver un eclipsi de sol parcial. Com que és un fenomen que només és visible molt de tant en tant, a l’escola havíem preparat amb prou il·lusió una sèrie d’activitats per explicar l’esdeveniment i per contemplar-lo en directe. Però la il·lusió que se posa en fer una feina no influeix en el temps que farà i el dia va estar tapadot. Sort que qualque moment el sol treia un ull i les ulleres amb filtres especials anaven en dansa.

Ja m’ho havia dit un amic en referència a l’estat del cel:

- Trob que s’emmorronya!

Ho són de polides algunes metàfores que empram sense voler! Emmorronyar és un verb que s’empra principalment com a reflexiu (açò vol dir que va acompanyat d’un pronom) i el significat és el de disgustar-se, enfadar-se i, a més, fer-ho veure amb els gests: “No t’emmorronyis que no aconseguiràs res”, “Si els mestres mos emmorronyam, passam un mal dia”, “Quan s’emmorronya pots fugir deveres!”. Que el cel es vagi emmorronyar vol dir que es va posar maleit i ho va demostrar amb els nivolats (o ennivolats).

No és gaire mal d’imaginar que el verb emmorronyar ve de morro. Quan qualcú que no és de Menorca ralla del morro, es refereix a la part de la cara de certs animals, on hi ha la boca i els forats del nas. A la nostra illa, però, els morros (que sempre empram en plural) són els llavis de les persones. I així, les besades es fan amb els morros, o ens pintam els morros, o tenim els morros massa secs… Clar que també podem rebre un toc pes morros (quan ens veim obligats a renunciar a allò que desitjàvem), podem tenir una cosa a su es morros (tenir-la ben ran) o pot ser que un rancorós ens pugui fregar pes morros qualque cosa (més que res, per fer-nos ràbia). Els morros poden prendre unes posicions i formes o tenir uns moviments que són molt indicadors del que sent una persona o del seu estat d’ànim. Una postura molt habitual en l’alumnat, per mala sort, és aquella en què el morro inferior sobresurt del superior  en posició corbada cap avall. Açò indica irritació, enuig i malestar. No és estrany que amb cares així surtin expressions com fer morros de pam o, senzillament,  fer morros. Si qualcú ens fa morros és que està maleit amb noltros i no ens vol rallar.

I per completar la metàfora, si el cel està emmorronyat potser és que ens fa morros per qualque cosa...

De morros en deriva morrut, i tothom sap que un que està morrut és que manifesta mal humor,  morruda, que és un peix semblant al sarg però amb els morros més llargs, i morrada, que és un cop als morros, “sia envestint de cara, sia caient”.

I morrejar? Amb tota seguretat si demanàssim a qualsevol persona què vol dir morrejar, faria referència a una parella de joves o adolescents que es besa (als morros naturalment). Però fa temps, a Menorca, el morrejar era quan uns enamorats festejaven d'amagat, feien gambes sense aprovació de la família de l’al·lota.

Finalment també tenim la paraula composta salmorro que empram per designar una cosa excessivament salada.

I si tornam al temps, al cel tapat i a les metàfores... Un altre dia que el cel no ho tenia gaire clar, vaig rebre la visita d’un glosador, ara ja retirat, molt expressiu. Quan ja se n’anava, i des del carrer, em va dir amb els ulls mirant al cel:

- Açò s’empaperina!

Empaperinar en principi vol dir embolicar dins paperines, que són peces de paper caragolades, com les aludes. A Ciutadella li donen un grau més i una paperina és també una bossa (que actualment tant pot ser de paper com de plàstic). Si el temps s’empaperina és el cel que s’embolica dins nivolats.

I mentre el mestre glosador se n’anava me va semblar sentir-li recitar aquesta glosa:

Cada dia és normal,

cada dia és rutina,

però quan es mot s’afina

es jorn se fa principal,

així passa ben igual

quan el cel s’empaperina:

pot sortir sa llum divina

d’entre la cort celestial.

O va ser la meva imaginació empaperinada de rimes i mots?

Matgencar

S’ha declarat el 2015 com a Any Àngel Ruiz i Pablo. El 26 de gener es va complir el 150è aniversari del naixement d’aquest escriptor menorquí i el Consell Insular de Menorca ha volgut retre-li l’homenatge que es mereix. Ja estaria bé que aquest reconeixement fes revifar dins la memòria col·lectiva la seva producció literària, que abasta diferents gèneres com la novel·la, la poesia i l’assaig.

Segurament l’obra de Ruiz i Pablo que més coneixem els menorquins és el “Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Uastrà”. Fa un parell de setmanes, els glosadors ens vam sumar a l’homenatge i vam representar en glosa aquesta novel·leta. En l’acte, que es va fer a l’Ateneu de Maó, vam provar un format que temps enrere era prou conegut i arrelat: els assumptos. Fer un assumpto en el glosat és relatar una història (feta o per crear) on cada glosador es posa dins el paper d’un personatge. És una manera diferent d’improvisar a la que feim actualment i, en certa manera, és un grau més d’exigència perquè no es pot defugir de la manera de pensar del personatge que es representa. D’una manera o altra la majoria dels menorquins tenim les arrels al camp i mantenim certa relació amb la pagesia, per açò, potser el paper més fàcil era el de l’amo...

A Menorca tenim molt assumida la paraula l’amo (amb l’article incorporat) i també tenim clar a què ens referim quan la feim servir; és un mot que empram per designar l’homo que mena un lloc i que normalment té tractes amb un senyor (que és l’autèntic propietari de les terres). Amb l’article que acompanya l’amo passa com en el cas de l’avi, que són inseparables. Perquè quan li prenem, canvia el seu significat, un amo és aquell home que té qualcú sota el seu domini o al seu servei. És aquest el significat que pren en el refrany “qui a dos amos vol servir, a un o altre ha de fallir”. Per altra banda, i amb una accepció diferent, també tenim “son amo” que malauradament ja no sentim gaire i té el sentit del que avui en dia se sol dir “propietari” o “duenyo”, que és un castellanisme. Ben igual que si qualque cosa no té amo vol dir que està abandonat.

La cosa més curiosa, i masclista, és que “amo” és la forma masculina de la paraula original “ama”, però és ben cert que pels illencs les expressions ”ama”, “l’ama” o “s’ama” ens són totalment desconegudes. Més tost, el femení de l’amo és madona i de son amo... Segurament, pel poder imperant dels homes des de fa tant de temps, tots els propietaris eren, i encara són majoritàriament, homes.

I de l’amos en tenim molts als llocs menorquins, però també tenim l'amo de ses metles o l'amo d'es rabassell que és l’home que té el poder absolut sobre qualque cosa.

Ell si mateix, l’amo en Xec se’n fa creus quan es troba amb un botiguer de Barcelona que vol ser l’amo de ses metles en afirmar que “els de Maó són mallorquins”:

- Idò jo som de Ciutadella- diu l’amo-  qui és sa mateixa illa, i l’ase em fot si som mallorquí!

En llegir aquest paratge sempre record una cançoneta arreplegada per Andreu Ferrer:

Vols que’t diga, Josep Creus,

sa resposta de ma filla?

Que es faldar de sa camia,

ase’n màsquil, si li veus.

I no tenc altra remei que fer el mateix comentari que en fa l’arreplegador. I és que de cap manera he pogut discernir l’etimologia d’aquesta expressió despreciativa, que estava tan en voga a Menorca. Es veu que s’usava moltíssim i sempre en el mateix sentit: “s’ase’n màsquil si no torna”, com un que diu: que m’importa. Tal volta qualcú més agut li sabrà trobar el demble.

I tanmateix el demble de l’amo en Xec tampoc no és el d’anar per dins Barcelona:

“Jo no m’hi podria avesar an aquest trui. Açò és un berious qui no hi ha qui l’entengui. Ni sé mai on me trob ni sé què em matgenc; amb aquestes estretures, ni sols sé on són es vents: com me pens anar per tramuntana, prenc per es guergal”.

La veritat és que tot el viatge de l’amo és envoltat de paraules que podríem comentar perquè és ben segur que totes eren ben vives un temps en el parlar de Menorca. Però no sé perquè aquest “matgenc” m’entra per s’ull endret.

Matgencar (als diccionaris trobarem magencar) és una feina del camp que pot fer qualsevol l’amo i consisteix en entrecavar superficialment les plantes quan comencen a néixer o quan han estat transplantades. I un que no sap què es matgenca  és aquell que no sap què es diu, que xerra o obra destentadament i no sap per on prendre.

Magencar ve de “maig” perquè les operacions agrícoles que designa el verb solen fer-se a la primavera, pels voltants del mes de maig.

El final tràgic de la novel·la fa escarrufar sa pell i la darrere frase que pronuncia l’amo en Xec s’ha convertit a dia d’avui en una dita o refrany que s’empra, en sentit figurat, per dir irònicament que una cosa que havia d’anar bé no hi ha anat tant com s’esperava. S’operació ha anat bé, però madona és morta.

Agradosia

Dels alegres darrers dies fins a la trista Quaresma només hi ha uns instants... però què hi farem, “qui fa es primer dijuni i es darrer, no mor dins sa Corema”; una dita totalment lògica perquè, segons els preceptes, es fa dijuni el primer dia de Quaresma i el darrer dia, que és el Dissabte Sant.

I potser qualcú havia dijunat en una reunió a l’escola un poc tensa perquè, a vegades, esteim de mal humor i no sabem prou bé el motiu. Xerràvem d’un alumne a qui no li van gaire bé les notes:

-  Sembla que se n’emprèn!- deia el seu tutor

El sentit que donam a aquest “emprendre” és el de desinteressar-se, deixar de preocupar-se d'una cosa. És a dir, i en altres paraules, que “se n’enfot” si l’escola no li va bé. El verb fotre té moltes diverses accepcions, però em vull fixar en l’expressió “a la fotrenca” (o també, a la fotranca) que vol dir de qualsevol manera, a la torta i sense mirament. I tal vegada és cert que qualque moment xerram un poc a la fotrenca. Fotre (o enfotre) té un altre derivat, enfotenda, que no he trobat escrit a cap diccionari. I fa estona que no sent aquest paraula… Dèiem, per exemple, que una pel·lícula era enfotenda si se’n reia de qualcú o de qualque cosa.

En realitat, si una persona se n’emprèn és que agafa massa confiança, abusa i, fins i tot, s’extralimita. No crec que l’alumnat se n’emprengui dels mestres ni que li sigui igual aprovar o suspendre. I segurament si s’expressa a la fotrenca és perquè no ho sap fer d’una altra forma. És una habilitat que els educadors hem d’ensenyar. Quan un alumne a qui no li va bé el curs diu “m’és igual!” sempre pens que és una defensa, una excusa per justificar els mals resultats. Perquè estic convençut que a ningú no li és igual. A tothom ens agrada aprovar, ens agrada quedar bé. I si n’hi ha que no, majoritàriament no és per incapacitat sinó per vessa d’estudiar i de fer les feines.

Però el verb emprendre és, en principi, un verb positiu perquè vol dir decidir o resoldre de fer una cosa, i els emprenedors estan molt ben vists actualment. Si no vaig errat de comptes, més modernament s’ha inventat la paraula emprenedoria; i dic que s’ha inventat perquè no surt a qualsevol diccionari. Açò sí, les pàgines d’internet en duen prou informació, i la defineixen com “la capacitat per prendre la iniciativa, per dur a terme una acció, transformadora, de caràcter personal”.

Tornem a la reunió, ja que després de menjar un parell de galetes de xocolati (a vegades són miraculoses) li emprenem amb una alumna molt responsable:

-    És una agradosa!- deia la tutora d’ella.

Més tost, tothom sap què és una persona agradosa: és aquella que és agradable, afable, dolça de tractar i que fa coses que ens agrada. La veritat és que al professorat, i a qualsevol persona amb dos dits de front, li agrada tractar amb alumnes així i, també, rebre famílies amb aquestes característiques. Agradós (i agradosa) ve del verb agradar que té el significat de causar plaer. I qui no vol sentir plaer.

Una variant d’agradar és agradejar: “si no t’agradeja lo que faig m’ho pots dir” o “on t’agradeja més aquest ramell, damunt sa finestra o devora sa porta?”. Un altre verb, també sinònim d’agradar, que fa temps que no està en voga, és el de xaremendar. Bé, la veritat és que jo sempre l’havia sentit pronunciar d’aquesta manera, però és veu que és una deformació de xarmandar, que és com ho he trobat escrit. I s’emprava en frases com aquestes, abans tan habituals: “no me xaremenda gaire açò que fas!”, “quin color te xaremenda més pes vestit?”.

I si d’emprendre n’ha sortit emprenedoria, d’agradar en surt agradosia. M’agrada aquesta paraula tan menorquina, encara que poc emprada. Agradosia és la gràcia natural o virtut que tenen certes persones o animals, d’agradar i fer-se simpàtics. Amb els animals no m’hi vull posar, però en el cas dels humans pens que tots hauríem de tenir o aprendre a tenir agradosia. Si tothom volgués agradar als altres, segurament el món funcionaria d’una altra manera. I llavors que ens poden envelar una bona envestida com la que va rebre un pobre glosador durant una vetlada:

Abans feies mots suprems,

d’una gran categoria,

uns versos plens d’harmonia

que unien tots ets extrems,

però ha arribat un temps

que has perdut s’agradosia,

i quan fas sa poesia

just pareix que escampes fems.

“Si no t'agrada, no en mengis”, diu la dita. Però la glosa, evidentment, anava en broma. Açò no obstant, pareix que a vegades hi ha persones que ho fa aposta i els agradeja ser mal agradoses i, en el dia a dia, és mostren aspres en el tracte, malmarroses i resulten difícils d’acontentar. Potser ésser mal agradós i malmarrós (o malmirrós) va lligat a tenir mals arrambatges, és a dir, a tenir mal gènit. I un arrambatge és el que va rebre el glosador amb aquesta glosa: una envestida, una renyada, un eixabuc.

I com que “lo poc agrada i lo molt enfada”, acabarem l’escrit d’avui amb el desig que tothom mostri la seva agradosia i deixi de banda els mals arrambatges, i no ens ho prenguem només com un sacrifici a fer durant la Quaresma...

Astem

Tan prest que m’he aixecat

ja m’ha picat una puça,

i li he dit : “bèstia bruta!

mal t’haguessis ofegat!

amb quin permís has vinguda

dins sa meva propietat?”,

ja és un animal que m’apura

i se pren massa llibertat

…

És el començament d’una codoloda que pot variar segons la persona que la recita. Igual que el títol, que també barata d’una versió a una altra: “Sa puça”, “Ses puces” o “Sa raça puçana”.  Però en tots els casos s’empra l’expressió de “bèstia bruta!” que, a la nostra terra, té el sentit de persona de mals sentiments (en la codolada la puça es tractada com si fos una persona), que té un comportament grosser i obra maldats. És una locució que se podria assimilar a mala bèstia.

També deim bèstia a una persona quan actua de manera irracional, sobretot si aplica una força desmesurada en el seu acte: “no siguis tan bèstia!”. I si es dóna el cas podem masculinitzar la paraula: “en Toni és un bèstia!”

No és l’únic sentit que li atribuïm o li hem atribuït al mot. Aquests dies, les mans ens poden quedar un poc baldades i, fins i tot, paralitzades pel fred. Idò, a Menorca, temps enrere, tenir les mans així era tenir ses mans bèsties.

Però el significat original de bèstia és el d’animal irracional, i es refereix més especialment a l’animal de quatre potes que s'empra per usos domèstics i treballs agrícoles al camp. Tanmateix a la nostra illa no se sol usar aquesta paraula amb aquest significat. Aquí hem deformat la forma primitiva i li hem canviat la primera vocal per dir-ne bístia. Hi ha altres paraules en què també feim (o feien) barrisca de “es” i “is”: istiu, rigular, biníssim, melitar, creminal, gineral… Açò no obstant, és l’únic exemple que he trobat en què el canvi és a la vocal tònica.

Dels refranys ja hem dit altres vegades que se basen en la saviesa del poble al llarg del temps. La majoria encara tenen sentit avui en dia i es poden aplicar a noves situacions. Hi ha qualque refrany, però, que s’hauria d’actualitzar o matisar per fer-lo útil...

“Qui bèstia va a Roma, bèstia en torna” vol dir que les persones poc intel·ligents no poden aprendre ni li valen les ensenyances, és a dir, no els serveix de res anar a escola. És cert que les persones tenim diferents capacitats i unes destacaran més en l’àmbit, però també és cert que l’escola té el deure d’acollir tota la diversitat i té l’obligació de potenciar les qualitats de cada individu. I, evidentment, un mestre sempre ha de tenir esperança i creure que totes les persones poden aprendre. Potser el refrany té més sentit si el seguim d’aquest altra: “si sa bístia no té set, belles ganes de xiular”, és a dir, que per molt que els educadors manem, recomanem o aconsellem de fer una cosa, no serveix de res si qui ho ha de fer no té ni intenció, ni interès, ni ganes. Sempre he pensat que si una persona vol i té voluntat, pot aprendre. Glosar, per exemple, reconec que no és senzill, i segurament hi haurà gent qui n’aprendrà més deveres, n’hi haurà que ho farà més bé, que tindrà més recursos, més acudit, però qualsevol persona que hi posi interès i constància en pot aprendre. Emperò es fa molt difícil, per no dir impossible, que qualcú aprengui una cosa sense posar-hi interès en fer-la. I els educadors actuals no som tan bèsties d’amenaçar o fer por per aconseguir un canvi en una persona, és cert que d’aquesta manera s’han aconseguir resultats en èpoques passades, però crec que sempre han estat ficticis i ensenyar des de la por i la imposició pot resultar contraproduent. Actualment, molt del professorat de secundària es lamenta de la falta de motivació dels aprenents, però “mal de molts, conhort de bèsties”, açò tampoc no ha de servir per no fer res

Per a les persones desagraïdes és aquest refrany: “fé favors a bèsties i et pagaran a coces”.  De fet, pagar a coces ja és una expressió que se fa servir per als que mostren ingratitud. I ja que parlam de coces… Rallava fa un temps amb una persona major de Ciutadella que de jove havia fet feina al camp i, d’una banda a altra, havia tractat amb gent de tota Menorca. La seva intervenció va ser una sorpresa:

- A Ferreries solien emprar la paraula astem per referir-se a una coça d’una bístia…

Astem, pronunciat amb la “e” oberta (com la “e” de cert o cafè).  La veritat és que un glosador de la part de llevant a vegades empra aquesta paraula, però quan l’he cercada no l’he trobada escrita a cap diccionari. Una paraula semblant és becastem (també amb la “e” oberta) que he vist al glossari d’un estudi que va fer en Borja Moll el segle passat. Becastem és sinònim de clotellada i me fa l’efecte que és una paraula sorgida de l’encreuament d’un astem i una becollada.

Com que “hi ha moltes maneres de matar puces”, podria finalitzar aquest article de diferents formes, emperò no puc dir que açò sigui “sa darrera puça que em pica”, i si l’he començat amb puces, amb puces el vull acabar. Hi ha gent que empra un “puces!” com a batall: és una deformació eufèmica de “putes!” (açò significa que la gent diu una cosa per no pronunciar l’altra). Com és el cas de la dita “totes ses puces tenen tos”, que se fa servir  per referir-se a les persones vanitoses i presumptuoses. I és que n’hi ha que se creuen tenir virtuts més que un ca puces.

Tot lo que

Fa molts d’anys que vaig sentir l’expressió i l’altre dia, de sobte, em va travessar un caramull de neurones. Ignor què va provocar aquesta aparició; me va venir el record com poden venir altres pensaments. Sé que en aquell moment me va semblar que la frase era incompleta. Era mon pare que enrajolava una cuina:

- Si aquí davall hi van dues o tres rajoles d’aquestes, serà tot lo que.

Serà tot lo que, què?... Ja entenia, jo, el que volia dir, però mai m’haguera pensat que la frase pogués finir a mitjan requesta! Idò sí, el somrís de mon pare me va fer entendre que havia acabat del tot la seva intervenció. Queda clar que “tot lo que” és equivalent a dir “lo màxim” o “com a molt”. La cosa que no tenc clara és com ho he d’escriure: separat, tot junt o entre guionets. I resulta que és així, ajuntant dos o tres mots, que poden sortir locucions o expressions amb significats diferents. Només amb la partícula “tot” formam una sèrie d’unions amb altres mots per usar en situacions diverses.

Tot dret (“has d’anar tot dret pes carrer”), tot d’una (“vindré tot d’una”), fins i tot (“fins i tot s’ase bramava”), sobretot (“m’agrada s’escola, sobretot fer ciències”), i tot (“va haver de venir sa directora i tot”), del tot (“havia acabat del tot”), jugar es tot per tot (“m’hi jug es tot per tot en aquest examen”)… són exemples d’aquest ús, però n’hi ha més. És molt nostra la forma intensiva del tot sol (que només empram a Menorca i Mallorca). I és que els menorquins no direm mai “estic sol” o “va sola”, sinó “estic tot sol” i “va tota sola”.

Me fa l’efecte que hi ha qualque expressió amb el “tot” que perdem pel camí…Quan qualcú demostra amb la conducta o amb la manera de rallar que no té un brot de seny, es pot dir d’ell que no hi és tot. Per altra banda, quan acabam d’explicar una història, un problema o una situació i pensam que no s’hi ha de mester afegir res més, podem dir: açò és es tot.

Si agafam el refranyer hi trobarem aquesta sentència: qui tot ho vol, tot ho perd, que vol dir que l’excessiva ambició pot fer perdre els guanys acumulats. El mateix refrany s’ha ampliat a: mestre Gelabert, qui tot ho vol, tot ho perd, per fer referència a una rondalla (o la rondalla fa referència al refrany?) recollida per Andreu Ferrer Ginard. La sentència no és exclusiva de Menorca, més tost és conegut a tot l’àmbit de parla catalana, i seria una derivació de la dita clàssica “Qui totium vult, totum perdit”, atribuïda a Sèneca.

El tot també és una posició de les cares de la marraquinca (que se sol pronunciar maraquinca, supòs que per la forta influència de “mare”).

No he vist mai jugar a aquest joc i, per molt que m’ho hagin explicat i per molt que ho hagi llegit, mai no he tret prou el net. Només puc explicar que s’ha de mester un os del jugament de les cames posteriors d’un be o d’un porc. És l’os del taló o, dit científicament, astràgal; popularment n’hi ha que li diuen rotllana (“ rol·lana”). Per açò, antigament hi solien jugar, sobretot, després de Pasqua (quan mataven el be) i després de porquejades, que era quan tenien més possibilitats d’aconseguir aquest os. Idò, aquest astràgal s’ha de fer net amb aigua i lleixiu per tal que quedi ben blanc.

La marraquinca es tira en l’aire com un dau, però només té quatre cares i cadascuna d’elles té un nom (que pot variar d’un poble a un altre): es rei (o s’ull), sa corretja (o s’escorretja), sa post (o es sa-mitat) i es cul (que és la cara que fa perdre). I llavors hi ha la tirada més bona que és es tot (o es nèpel) que és quan l’osset queda de punta, mostrant dues de les cares.

Nèpel ve de l’anglès “an apple” (una poma) perquè aquesta posició pot recordar la forma de la fruita. De fet, nèpel se pot aplicar a qualsevol cosa arrodonida i un temps també es deien “es nèpels” als testicles.

Sembla que hi havia diferents maneres de jugar, però la finalitat era que qui perdia rebia unes quantes cinglades amb un mocador enrevoltat. I el joc solia començar amb una frases feta (també diferent a cada poble) d’aquest estil:

“Marraquinca de bon os,

no facis cul ni facis post.”

Potser per Sant Antoni, que és quan més en compte tenim la nostra cultura, estaria bé reintroduir aquest joc de la marraquinca. I qui sap si el posaríem en voga i pels Reis tothom ho apuntaria a la carta. De tota manera, si un regal és tot lo que, potser el fillet també voldria un mòbil i diria:

- Jo ho vull tot!

- Tot i la maraquinca!- respondria sa mare per voler dir que no es pot.

I açò és es tot!

betlemmón

Per seguir sa tradició

tot l’any replec material

per fer un betlem actual

que a sa gent doni claror,

i me pos per condició

que se sembli al món real.

S’àngel ho anuncia així

entre es pastors passa rondes,

per muntanyes i valls fondes,

que n’és nat l’infant diví,

no fa via pes  camí,

que per tot troba rotondes.

Per es llums he fet sa prova

de fer plaques de fotons,

mes són vanes il·lusions,

s’energia no es renova

i per darrera sa cova

començ unes prospeccions.

Si s’energia mos guanya

as betlem pastors hi ha

que no la poden pagar

i en s’hivern es fred escanya,

sense estufa ni foganya

no se poden escaufar.

Amb ses pedres, vora es riu,

on es lloc és més exòtic,

que no sembli estrambòtic

veure un talaiot altiu,

amb un bon cartell que hi diu

que és un betlem talaiòtic.

He deixat un bon racó,

devora es penyals abruptes,

perquè ara no tenc dubtes

de fer-ne sa construcció:

convendria una presó

per tancar es pastors corruptes.

A jo mateix no em faig cas

si m’impòs norma sistèmica

una llei que m’és polèmica

passar es símbols pes sedàs

i no puc penjar cap llaç

amb sa bandera betlèmica.

Es caganer amb rebel.lia

des betlem no està content,

és un pastor diferent

que hi perd de cada dia,

no té prou autonomia

i es vol fer independent.

Violència, insult i guerra

per mor des joc des futbol,

sort que ha donat consol

i han guanyat es de la terra,

sant Josep d’extrem esquerra

de penal ha fet un gol

Com que es comerç dictamina

he cedit tots es meus drets:

fàbrica amb quatre parets

que una gran marca domina,

enc que sé que contamina

i sobreexplota es fillets.

Són de s’ebola infectats

es pastors que són més pobres

que viuen en es salobres

i des altres apartats,

i es qui estan acomodats

no els hi envien ni ses sobres.

A una casa amb llum encès

sa feina és esgotadora,

es pastor no col·labora

mal masclisme l’ha empès,

sens que ningú sapi res

ell maltracta sa pastora.

Un pastor amb coa extrema

ha d’agafar un nou paper

que un líder han de mester

per ‘pagar es foc que crema

que un betlem antisistema

és junts que el “podemos” fer.

Es tres reis arribaran

per dalt d’un frondós abisme,

com que n’hi ha un de cada prisme

en tres llengües rallaran

i així junts ells compliran

es decret des trilingüisme.

Però per complir sa llei

trob que massa he frissat

que ja tenen certa edat,

dos mil anys és ser un poc vell,

i es comenta que hi ha un rei

que enguany ha abdicat.

Si es betlem a ningú insulta

jo ja me don per cabal

però si a qualcú fa mal

ja em poden posar sa multa

que me diran que resulta

anticonstitucional.

Tal vegada es material

hagués pogut ser millor,

queda un poc dins sa foscor

aquest betlem actual,

mes falta es toc personal:

que tothom posi es seu do,

i farem que aquest Nadal

reneixi sa il·lusió.