Fa molts d’anys que vaig sentir l’expressió i
l’altre dia, de sobte, em va travessar un caramull de neurones.
Ignor què va provocar aquesta aparició; me va venir el record com
poden venir altres pensaments. Sé que en aquell moment me va semblar
que la frase era incompleta. Era mon pare que enrajolava una cuina:
- Si aquí davall hi van dues o tres rajoles d’aquestes,
serà tot lo que.
Serà tot lo que, què?... Ja entenia, jo, el que volia
dir, però mai m’haguera pensat que la frase pogués finir a mitjan
requesta! Idò sí, el somrís de mon pare me
va fer entendre que havia acabat del tot la
seva intervenció. Queda clar que “tot lo que” és equivalent a
dir “lo màxim” o “com a molt”. La cosa que no tenc clara és
com ho he d’escriure: separat, tot junt o entre guionets. I resulta
que és així, ajuntant dos o tres mots, que poden sortir locucions o
expressions amb significats diferents. Només amb la partícula “tot”
formam una sèrie d’unions amb altres mots per usar en situacions
diverses.
Tot dret (“has d’anar tot
dret pes carrer”), tot d’una
(“vindré tot d’una”), fins i tot
(“fins i tot s’ase bramava”), sobretot
(“m’agrada s’escola, sobretot fer ciències”),
i tot (“va haver de venir sa directora i
tot”), del tot
(“havia acabat del tot”), jugar es tot per
tot (“m’hi jug es tot per tot en aquest
examen”)… són exemples d’aquest ús, però n’hi ha més. És
molt nostra la forma intensiva del tot sol
(que només empram a Menorca i Mallorca). I és que els menorquins no
direm mai “estic sol” o “va sola”, sinó “estic tot sol”
i “va tota sola”.
Me fa l’efecte que hi ha qualque expressió amb el
“tot” que perdem pel camí…Quan qualcú demostra amb la
conducta o amb la manera de rallar que no té un brot de seny, es pot
dir d’ell que no hi és tot.
Per altra banda, quan acabam d’explicar una història, un problema
o una situació i pensam que no s’hi ha de mester afegir res més,
podem dir: açò és es tot.
Si agafam el refranyer hi trobarem aquesta sentència:
qui tot ho vol, tot ho perd,
que vol dir que l’excessiva ambició pot fer perdre els guanys
acumulats. El mateix refrany s’ha ampliat a: mestre
Gelabert, qui tot ho vol, tot ho perd, per
fer referència a una rondalla (o la rondalla fa referència al
refrany?) recollida per Andreu Ferrer Ginard. La sentència no és
exclusiva de Menorca, més tost és conegut a tot l’àmbit de parla
catalana, i seria una derivació de la dita clàssica “Qui totium
vult, totum perdit”, atribuïda a Sèneca.
El tot
també és una posició de les cares de la marraquinca
(que se sol pronunciar maraquinca, supòs que per la forta influència
de “mare”).
No he vist mai jugar a aquest joc i, per molt que m’ho
hagin explicat i per molt que ho hagi llegit, mai no he tret prou el
net. Només puc explicar que s’ha de mester un os del jugament de
les cames posteriors d’un be o d’un porc. És l’os del taló o,
dit científicament, astràgal; popularment n’hi ha que li diuen
rotllana (“
rol·lana”). Per açò, antigament hi solien jugar, sobretot,
després de Pasqua (quan mataven el be) i després de porquejades,
que era quan tenien més possibilitats d’aconseguir aquest os. Idò,
aquest astràgal s’ha de fer net amb aigua i lleixiu per tal que
quedi ben blanc.
La marraquinca es tira en l’aire com un dau, però
només té quatre cares i cadascuna d’elles té un nom (que pot
variar d’un poble a un altre): es rei
(o s’ull), sa
corretja (o s’escorretja),
sa post (o es
sa-mitat) i es cul
(que és la cara que fa perdre). I llavors hi ha la tirada més bona
que és es tot (o es
nèpel) que és quan l’osset queda de
punta, mostrant dues de les cares.
Nèpel ve de l’anglès “an
apple” (una poma) perquè aquesta posició pot recordar la forma de
la fruita. De fet, nèpel se pot aplicar a qualsevol cosa arrodonida
i un temps també es deien “es nèpels”
als testicles.
Sembla que hi havia diferents maneres de jugar, però la
finalitat era que qui perdia rebia unes quantes cinglades amb un
mocador enrevoltat. I el joc solia començar amb una frases feta
(també diferent a cada poble) d’aquest estil:
“Marraquinca de bon os,
no facis cul ni facis post.”
Potser per Sant Antoni, que és quan més en compte
tenim la nostra cultura, estaria bé reintroduir aquest joc de la
marraquinca. I qui sap si el posaríem en voga i pels Reis tothom ho
apuntaria a la carta. De tota manera, si un regal és tot lo que,
potser el fillet també voldria un mòbil i diria:
- Jo ho vull tot!
- Tot i la maraquinca!- respondria sa mare per voler dir
que no es pot.
I açò és es tot!
