Tot lo que

Fa molts d’anys que vaig sentir l’expressió i l’altre dia, de sobte, em va travessar un caramull de neurones. Ignor què va provocar aquesta aparició; me va venir el record com poden venir altres pensaments. Sé que en aquell moment me va semblar que la frase era incompleta. Era mon pare que enrajolava una cuina:

- Si aquí davall hi van dues o tres rajoles d’aquestes, serà tot lo que.

Serà tot lo que, què?... Ja entenia, jo, el que volia dir, però mai m’haguera pensat que la frase pogués finir a mitjan requesta! Idò sí, el somrís de mon pare me va fer entendre que havia acabat del tot la seva intervenció. Queda clar que “tot lo que” és equivalent a dir “lo màxim” o “com a molt”. La cosa que no tenc clara és com ho he d’escriure: separat, tot junt o entre guionets. I resulta que és així, ajuntant dos o tres mots, que poden sortir locucions o expressions amb significats diferents. Només amb la partícula “tot” formam una sèrie d’unions amb altres mots per usar en situacions diverses.

Tot dret (“has d’anar tot dret pes carrer”), tot d’una (“vindré tot d’una”), fins i tot (“fins i tot s’ase bramava”), sobretot (“m’agrada s’escola, sobretot fer ciències”), i tot (“va haver de venir sa directora i tot”), del tot (“havia acabat del tot”), jugar es tot per tot (“m’hi jug es tot per tot en aquest examen”)… són exemples d’aquest ús, però n’hi ha més. És molt nostra la forma intensiva del tot sol (que només empram a Menorca i Mallorca). I és que els menorquins no direm mai “estic sol” o “va sola”, sinó “estic tot sol” i “va tota sola”.

Me fa l’efecte que hi ha qualque expressió amb el “tot” que perdem pel camí…Quan qualcú demostra amb la conducta o amb la manera de rallar que no té un brot de seny, es pot dir d’ell que no hi és tot. Per altra banda, quan acabam d’explicar una història, un problema o una situació i pensam que no s’hi ha de mester afegir res més, podem dir: açò és es tot.

Si agafam el refranyer hi trobarem aquesta sentència: qui tot ho vol, tot ho perd, que vol dir que l’excessiva ambició pot fer perdre els guanys acumulats. El mateix refrany s’ha ampliat a: mestre Gelabert, qui tot ho vol, tot ho perd, per fer referència a una rondalla (o la rondalla fa referència al refrany?) recollida per Andreu Ferrer Ginard. La sentència no és exclusiva de Menorca, més tost és conegut a tot l’àmbit de parla catalana, i seria una derivació de la dita clàssica “Qui totium vult, totum perdit”, atribuïda a Sèneca.

El tot també és una posició de les cares de la marraquinca (que se sol pronunciar maraquinca, supòs que per la forta influència de “mare”).

No he vist mai jugar a aquest joc i, per molt que m’ho hagin explicat i per molt que ho hagi llegit, mai no he tret prou el net. Només puc explicar que s’ha de mester un os del jugament de les cames posteriors d’un be o d’un porc. És l’os del taló o, dit científicament, astràgal; popularment n’hi ha que li diuen rotllana (“ rol·lana”). Per açò, antigament hi solien jugar, sobretot, després de Pasqua (quan mataven el be) i després de porquejades, que era quan tenien més possibilitats d’aconseguir aquest os. Idò, aquest astràgal s’ha de fer net amb aigua i lleixiu per tal que quedi ben blanc.

La marraquinca es tira en l’aire com un dau, però només té quatre cares i cadascuna d’elles té un nom (que pot variar d’un poble a un altre): es rei (o s’ull), sa corretja (o s’escorretja), sa post (o es sa-mitat) i es cul (que és la cara que fa perdre). I llavors hi ha la tirada més bona que és es tot (o es nèpel) que és quan l’osset queda de punta, mostrant dues de les cares.

Nèpel ve de l’anglès “an apple” (una poma) perquè aquesta posició pot recordar la forma de la fruita. De fet, nèpel se pot aplicar a qualsevol cosa arrodonida i un temps també es deien “es nèpels” als testicles.

Sembla que hi havia diferents maneres de jugar, però la finalitat era que qui perdia rebia unes quantes cinglades amb un mocador enrevoltat. I el joc solia començar amb una frases feta (també diferent a cada poble) d’aquest estil:

“Marraquinca de bon os,

no facis cul ni facis post.”

Potser per Sant Antoni, que és quan més en compte tenim la nostra cultura, estaria bé reintroduir aquest joc de la marraquinca. I qui sap si el posaríem en voga i pels Reis tothom ho apuntaria a la carta. De tota manera, si un regal és tot lo que, potser el fillet també voldria un mòbil i diria:

- Jo ho vull tot!

- Tot i la maraquinca!- respondria sa mare per voler dir que no es pot.

I açò és es tot!