Judicar

Ja fa una temporada grossa que duc ulleres progressives. Es veu que els ulls humans no estan dissenyats per durar eternament i, tant com passen els anys, la vista més falla. La veritat és que no acab d’avesar-me a les exigències dels nous vidres i, si he de llegir o emprar l’ordinador, és quan més de pena pas.  Quan a l’escola no acab de judicar la lletra petita d’algun document és l’alumnat qui ho llegeix per mi (si no, sempre tenc el recurs de la lupa del laboratori).

És curiós que la darrera vegada que vaig sentir la paraula judicar (en el sentit de veure una cosa petita o de molt enfora) no era una persona major que l’emprava. Es tractava d’un jovenot que no judicava si les persones que vèiem a una certa distància eren conegudes o no:

- És que soments no judic si són mascles o femelles!- deia

Emperò l’accepció primera de judicar té el sentit de jutjar, com la que s’empra al Credo:

...I tornarà gloriós a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi…

I de jutjar tothom en sap, sobretot en sentit negatiu, quan es condemna o s’emet una opinió que va en contra de qualcú o qualque cosa. No sé perquè a les persones ens costa més jutjar en positiu… I si seguim amb connotacions humanes, també ens caracteritzam perquè moltes vegades prejutjam la gent, les coses o les situacions que ens són desconegudes, i massa vegades hi veim el costat dolent, clar.

I si podem prejutjar aleshores també podríem prejudicar, però l’evolució de la paraula ha volgut que en diguem perjudicar. I si l’evolució ha canviat el prefix, també n’ha baratat el significat: tothom sap que empram perjudicar (causar un dany) en un sentit bastant diferent del prejutjar.

De la família de judicar tenim judici i el judici és l’acte que es fa davant el jutge que ha de pronunciar la sentència. La major part de la gent en vol defugir dels judicis, però segons la creença ningú podrà evitar el judici final: la compareixença de totes les ànimes davant Déu quan arribi la fi del món. Ho cantava un glosador veterà a unes noces:

Sense voler fe cap mal

en faré una poesia

pes noví i sa novia,

i ets seus pares per igual,

i per tot es personal

de ningú m’oblidaria:

que Déu vos guiï cada dia

fins es judici final.

De judici en deriven dues formes semblants en la pronúncia però diferents en el significat: prejudici (que és l’opinió preconcebuda i no raonada de qualque cosa) i perjudici (que és el mal causat). Amb tot, a Menorca tenim una paraula molt nostra, perjui, que a més de ser sinònim de perjudici, també l’empram amb el sentit de defecte o inconvenient.

Una fadrina deu dir,

quan veu un fadrí granat:

tan vell i no s'és casat,

qualque perjui deu tenir!

I rallant de perjuis, judicar i jutjar… L’altre dia vaig prejutjar malament una senyora d’edat que es dirigia cap a mi amb cara de pomes agres. Me pensava que me renyaria per qualque cosa, però:

- El glosador què te va dir? Que el cel s’empaperina o que s’encacarrina? Perquè jo sempre havia emprat aquesta paraula- me va dir amb veu tremolosa, com si estàs  empegueïda.

Encacarrinar és una deformació d’encancarrinar (ja sabem que en ser hora de rallar ens solem menjam qualque lletra) i té el mateix significat que envitricollar (embullar molt, mesclar confusament) i tindria sentit també aplicar-ho en el cas del temps: certament, tothom entén que vol dir que el cel s’embulla.

Encancarrinar té encara un altre significat  que és proposar-se fermament una cosa. Ara, però, no m’encancarrinaré a saber quina paraula va emprar realment el glosador perquè tenc les coses tan envitricollades que no puc judicar què me va dir.