Agradosia

Dels alegres darrers dies fins a la trista Quaresma només hi ha uns instants... però què hi farem, “qui fa es primer dijuni i es darrer, no mor dins sa Corema”; una dita totalment lògica perquè, segons els preceptes, es fa dijuni el primer dia de Quaresma i el darrer dia, que és el Dissabte Sant.

I potser qualcú havia dijunat en una reunió a l’escola un poc tensa perquè, a vegades, esteim de mal humor i no sabem prou bé el motiu. Xerràvem d’un alumne a qui no li van gaire bé les notes:

-  Sembla que se n’emprèn!- deia el seu tutor

El sentit que donam a aquest “emprendre” és el de desinteressar-se, deixar de preocupar-se d'una cosa. És a dir, i en altres paraules, que “se n’enfot” si l’escola no li va bé. El verb fotre té moltes diverses accepcions, però em vull fixar en l’expressió “a la fotrenca” (o també, a la fotranca) que vol dir de qualsevol manera, a la torta i sense mirament. I tal vegada és cert que qualque moment xerram un poc a la fotrenca. Fotre (o enfotre) té un altre derivat, enfotenda, que no he trobat escrit a cap diccionari. I fa estona que no sent aquest paraula… Dèiem, per exemple, que una pel·lícula era enfotenda si se’n reia de qualcú o de qualque cosa.

En realitat, si una persona se n’emprèn és que agafa massa confiança, abusa i, fins i tot, s’extralimita. No crec que l’alumnat se n’emprengui dels mestres ni que li sigui igual aprovar o suspendre. I segurament si s’expressa a la fotrenca és perquè no ho sap fer d’una altra forma. És una habilitat que els educadors hem d’ensenyar. Quan un alumne a qui no li va bé el curs diu “m’és igual!” sempre pens que és una defensa, una excusa per justificar els mals resultats. Perquè estic convençut que a ningú no li és igual. A tothom ens agrada aprovar, ens agrada quedar bé. I si n’hi ha que no, majoritàriament no és per incapacitat sinó per vessa d’estudiar i de fer les feines.

Però el verb emprendre és, en principi, un verb positiu perquè vol dir decidir o resoldre de fer una cosa, i els emprenedors estan molt ben vists actualment. Si no vaig errat de comptes, més modernament s’ha inventat la paraula emprenedoria; i dic que s’ha inventat perquè no surt a qualsevol diccionari. Açò sí, les pàgines d’internet en duen prou informació, i la defineixen com “la capacitat per prendre la iniciativa, per dur a terme una acció, transformadora, de caràcter personal”.

Tornem a la reunió, ja que després de menjar un parell de galetes de xocolati (a vegades són miraculoses) li emprenem amb una alumna molt responsable:

-    És una agradosa!- deia la tutora d’ella.

Més tost, tothom sap què és una persona agradosa: és aquella que és agradable, afable, dolça de tractar i que fa coses que ens agrada. La veritat és que al professorat, i a qualsevol persona amb dos dits de front, li agrada tractar amb alumnes així i, també, rebre famílies amb aquestes característiques. Agradós (i agradosa) ve del verb agradar que té el significat de causar plaer. I qui no vol sentir plaer.

Una variant d’agradar és agradejar: “si no t’agradeja lo que faig m’ho pots dir” o “on t’agradeja més aquest ramell, damunt sa finestra o devora sa porta?”. Un altre verb, també sinònim d’agradar, que fa temps que no està en voga, és el de xaremendar. Bé, la veritat és que jo sempre l’havia sentit pronunciar d’aquesta manera, però és veu que és una deformació de xarmandar, que és com ho he trobat escrit. I s’emprava en frases com aquestes, abans tan habituals: “no me xaremenda gaire açò que fas!”, “quin color te xaremenda més pes vestit?”.

I si d’emprendre n’ha sortit emprenedoria, d’agradar en surt agradosia. M’agrada aquesta paraula tan menorquina, encara que poc emprada. Agradosia és la gràcia natural o virtut que tenen certes persones o animals, d’agradar i fer-se simpàtics. Amb els animals no m’hi vull posar, però en el cas dels humans pens que tots hauríem de tenir o aprendre a tenir agradosia. Si tothom volgués agradar als altres, segurament el món funcionaria d’una altra manera. I llavors que ens poden envelar una bona envestida com la que va rebre un pobre glosador durant una vetlada:

Abans feies mots suprems,

d’una gran categoria,

uns versos plens d’harmonia

que unien tots ets extrems,

però ha arribat un temps

que has perdut s’agradosia,

i quan fas sa poesia

just pareix que escampes fems.

“Si no t'agrada, no en mengis”, diu la dita. Però la glosa, evidentment, anava en broma. Açò no obstant, pareix que a vegades hi ha persones que ho fa aposta i els agradeja ser mal agradoses i, en el dia a dia, és mostren aspres en el tracte, malmarroses i resulten difícils d’acontentar. Potser ésser mal agradós i malmarrós (o malmirrós) va lligat a tenir mals arrambatges, és a dir, a tenir mal gènit. I un arrambatge és el que va rebre el glosador amb aquesta glosa: una envestida, una renyada, un eixabuc.

I com que “lo poc agrada i lo molt enfada”, acabarem l’escrit d’avui amb el desig que tothom mostri la seva agradosia i deixi de banda els mals arrambatges, i no ens ho prenguem només com un sacrifici a fer durant la Quaresma...

Astem

Tan prest que m’he aixecat

ja m’ha picat una puça,

i li he dit : “bèstia bruta!

mal t’haguessis ofegat!

amb quin permís has vinguda

dins sa meva propietat?”,

ja és un animal que m’apura

i se pren massa llibertat

…

És el començament d’una codoloda que pot variar segons la persona que la recita. Igual que el títol, que també barata d’una versió a una altra: “Sa puça”, “Ses puces” o “Sa raça puçana”.  Però en tots els casos s’empra l’expressió de “bèstia bruta!” que, a la nostra terra, té el sentit de persona de mals sentiments (en la codolada la puça es tractada com si fos una persona), que té un comportament grosser i obra maldats. És una locució que se podria assimilar a mala bèstia.

També deim bèstia a una persona quan actua de manera irracional, sobretot si aplica una força desmesurada en el seu acte: “no siguis tan bèstia!”. I si es dóna el cas podem masculinitzar la paraula: “en Toni és un bèstia!”

No és l’únic sentit que li atribuïm o li hem atribuït al mot. Aquests dies, les mans ens poden quedar un poc baldades i, fins i tot, paralitzades pel fred. Idò, a Menorca, temps enrere, tenir les mans així era tenir ses mans bèsties.

Però el significat original de bèstia és el d’animal irracional, i es refereix més especialment a l’animal de quatre potes que s'empra per usos domèstics i treballs agrícoles al camp. Tanmateix a la nostra illa no se sol usar aquesta paraula amb aquest significat. Aquí hem deformat la forma primitiva i li hem canviat la primera vocal per dir-ne bístia. Hi ha altres paraules en què també feim (o feien) barrisca de “es” i “is”: istiu, rigular, biníssim, melitar, creminal, gineral… Açò no obstant, és l’únic exemple que he trobat en què el canvi és a la vocal tònica.

Dels refranys ja hem dit altres vegades que se basen en la saviesa del poble al llarg del temps. La majoria encara tenen sentit avui en dia i es poden aplicar a noves situacions. Hi ha qualque refrany, però, que s’hauria d’actualitzar o matisar per fer-lo útil...

“Qui bèstia va a Roma, bèstia en torna” vol dir que les persones poc intel·ligents no poden aprendre ni li valen les ensenyances, és a dir, no els serveix de res anar a escola. És cert que les persones tenim diferents capacitats i unes destacaran més en l’àmbit, però també és cert que l’escola té el deure d’acollir tota la diversitat i té l’obligació de potenciar les qualitats de cada individu. I, evidentment, un mestre sempre ha de tenir esperança i creure que totes les persones poden aprendre. Potser el refrany té més sentit si el seguim d’aquest altra: “si sa bístia no té set, belles ganes de xiular”, és a dir, que per molt que els educadors manem, recomanem o aconsellem de fer una cosa, no serveix de res si qui ho ha de fer no té ni intenció, ni interès, ni ganes. Sempre he pensat que si una persona vol i té voluntat, pot aprendre. Glosar, per exemple, reconec que no és senzill, i segurament hi haurà gent qui n’aprendrà més deveres, n’hi haurà que ho farà més bé, que tindrà més recursos, més acudit, però qualsevol persona que hi posi interès i constància en pot aprendre. Emperò es fa molt difícil, per no dir impossible, que qualcú aprengui una cosa sense posar-hi interès en fer-la. I els educadors actuals no som tan bèsties d’amenaçar o fer por per aconseguir un canvi en una persona, és cert que d’aquesta manera s’han aconseguir resultats en èpoques passades, però crec que sempre han estat ficticis i ensenyar des de la por i la imposició pot resultar contraproduent. Actualment, molt del professorat de secundària es lamenta de la falta de motivació dels aprenents, però “mal de molts, conhort de bèsties”, açò tampoc no ha de servir per no fer res

Per a les persones desagraïdes és aquest refrany: “fé favors a bèsties i et pagaran a coces”.  De fet, pagar a coces ja és una expressió que se fa servir per als que mostren ingratitud. I ja que parlam de coces… Rallava fa un temps amb una persona major de Ciutadella que de jove havia fet feina al camp i, d’una banda a altra, havia tractat amb gent de tota Menorca. La seva intervenció va ser una sorpresa:

- A Ferreries solien emprar la paraula astem per referir-se a una coça d’una bístia…

Astem, pronunciat amb la “e” oberta (com la “e” de cert o cafè).  La veritat és que un glosador de la part de llevant a vegades empra aquesta paraula, però quan l’he cercada no l’he trobada escrita a cap diccionari. Una paraula semblant és becastem (també amb la “e” oberta) que he vist al glossari d’un estudi que va fer en Borja Moll el segle passat. Becastem és sinònim de clotellada i me fa l’efecte que és una paraula sorgida de l’encreuament d’un astem i una becollada.

Com que “hi ha moltes maneres de matar puces”, podria finalitzar aquest article de diferents formes, emperò no puc dir que açò sigui “sa darrera puça que em pica”, i si l’he començat amb puces, amb puces el vull acabar. Hi ha gent que empra un “puces!” com a batall: és una deformació eufèmica de “putes!” (açò significa que la gent diu una cosa per no pronunciar l’altra). Com és el cas de la dita “totes ses puces tenen tos”, que se fa servir  per referir-se a les persones vanitoses i presumptuoses. I és que n’hi ha que se creuen tenir virtuts més que un ca puces.