Agradosia

Dels alegres darrers dies fins a la trista Quaresma només hi ha uns instants... però què hi farem, “qui fa es primer dijuni i es darrer, no mor dins sa Corema”; una dita totalment lògica perquè, segons els preceptes, es fa dijuni el primer dia de Quaresma i el darrer dia, que és el Dissabte Sant.

I potser qualcú havia dijunat en una reunió a l’escola un poc tensa perquè, a vegades, esteim de mal humor i no sabem prou bé el motiu. Xerràvem d’un alumne a qui no li van gaire bé les notes:

-  Sembla que se n’emprèn!- deia el seu tutor

El sentit que donam a aquest “emprendre” és el de desinteressar-se, deixar de preocupar-se d'una cosa. És a dir, i en altres paraules, que “se n’enfot” si l’escola no li va bé. El verb fotre té moltes diverses accepcions, però em vull fixar en l’expressió “a la fotrenca” (o també, a la fotranca) que vol dir de qualsevol manera, a la torta i sense mirament. I tal vegada és cert que qualque moment xerram un poc a la fotrenca. Fotre (o enfotre) té un altre derivat, enfotenda, que no he trobat escrit a cap diccionari. I fa estona que no sent aquest paraula… Dèiem, per exemple, que una pel·lícula era enfotenda si se’n reia de qualcú o de qualque cosa.

En realitat, si una persona se n’emprèn és que agafa massa confiança, abusa i, fins i tot, s’extralimita. No crec que l’alumnat se n’emprengui dels mestres ni que li sigui igual aprovar o suspendre. I segurament si s’expressa a la fotrenca és perquè no ho sap fer d’una altra forma. És una habilitat que els educadors hem d’ensenyar. Quan un alumne a qui no li va bé el curs diu “m’és igual!” sempre pens que és una defensa, una excusa per justificar els mals resultats. Perquè estic convençut que a ningú no li és igual. A tothom ens agrada aprovar, ens agrada quedar bé. I si n’hi ha que no, majoritàriament no és per incapacitat sinó per vessa d’estudiar i de fer les feines.

Però el verb emprendre és, en principi, un verb positiu perquè vol dir decidir o resoldre de fer una cosa, i els emprenedors estan molt ben vists actualment. Si no vaig errat de comptes, més modernament s’ha inventat la paraula emprenedoria; i dic que s’ha inventat perquè no surt a qualsevol diccionari. Açò sí, les pàgines d’internet en duen prou informació, i la defineixen com “la capacitat per prendre la iniciativa, per dur a terme una acció, transformadora, de caràcter personal”.

Tornem a la reunió, ja que després de menjar un parell de galetes de xocolati (a vegades són miraculoses) li emprenem amb una alumna molt responsable:

-    És una agradosa!- deia la tutora d’ella.

Més tost, tothom sap què és una persona agradosa: és aquella que és agradable, afable, dolça de tractar i que fa coses que ens agrada. La veritat és que al professorat, i a qualsevol persona amb dos dits de front, li agrada tractar amb alumnes així i, també, rebre famílies amb aquestes característiques. Agradós (i agradosa) ve del verb agradar que té el significat de causar plaer. I qui no vol sentir plaer.

Una variant d’agradar és agradejar: “si no t’agradeja lo que faig m’ho pots dir” o “on t’agradeja més aquest ramell, damunt sa finestra o devora sa porta?”. Un altre verb, també sinònim d’agradar, que fa temps que no està en voga, és el de xaremendar. Bé, la veritat és que jo sempre l’havia sentit pronunciar d’aquesta manera, però és veu que és una deformació de xarmandar, que és com ho he trobat escrit. I s’emprava en frases com aquestes, abans tan habituals: “no me xaremenda gaire açò que fas!”, “quin color te xaremenda més pes vestit?”.

I si d’emprendre n’ha sortit emprenedoria, d’agradar en surt agradosia. M’agrada aquesta paraula tan menorquina, encara que poc emprada. Agradosia és la gràcia natural o virtut que tenen certes persones o animals, d’agradar i fer-se simpàtics. Amb els animals no m’hi vull posar, però en el cas dels humans pens que tots hauríem de tenir o aprendre a tenir agradosia. Si tothom volgués agradar als altres, segurament el món funcionaria d’una altra manera. I llavors que ens poden envelar una bona envestida com la que va rebre un pobre glosador durant una vetlada:

Abans feies mots suprems,

d’una gran categoria,

uns versos plens d’harmonia

que unien tots ets extrems,

però ha arribat un temps

que has perdut s’agradosia,

i quan fas sa poesia

just pareix que escampes fems.

“Si no t'agrada, no en mengis”, diu la dita. Però la glosa, evidentment, anava en broma. Açò no obstant, pareix que a vegades hi ha persones que ho fa aposta i els agradeja ser mal agradoses i, en el dia a dia, és mostren aspres en el tracte, malmarroses i resulten difícils d’acontentar. Potser ésser mal agradós i malmarrós (o malmirrós) va lligat a tenir mals arrambatges, és a dir, a tenir mal gènit. I un arrambatge és el que va rebre el glosador amb aquesta glosa: una envestida, una renyada, un eixabuc.

I com que “lo poc agrada i lo molt enfada”, acabarem l’escrit d’avui amb el desig que tothom mostri la seva agradosia i deixi de banda els mals arrambatges, i no ens ho prenguem només com un sacrifici a fer durant la Quaresma...