Sicotero

-Què hi ha abans des principi?- demana una persona d’edat que ha agafat el torn de paraula rere un curt silenci de la gent.

El públic present queda una mica sorprès i tot són xoroiades cap a la persona que ha gosat parlar. Davant un interrogant d’aquesta magnitud els glosadors reaccionen de manera diferent, cadascú posa el seu acudit particular en la resposta glosada. Lògicament, ningú no endevina exactament el sentit de l’engany. Després d’escoltar les paraules rimades, la persona d’edat fa sentir la seva veu de bell nou, aquesta vegada més satisfet.

-Abans des principi hi ha es “sicotero”... Quan deien ses misses en llatí i resàvem es Parenostro, en es tros des Glòria, hi ha es fragment que diu “sicotero in principio” que seria s’actual “així com era en un principi”.

L’acudit té el seu enginy. Però que la paraula “sicotero” sigui un vocable llatí fa dubtar...

Efectivament, si acudim a fonts escrites resulta que no és una sola paraula, en són dues de conjuntades: “sicut erat”. L’enginy no és ara de contingut és d’adaptació, el poble ha “aplanat” el llatinòrum. Encara que, sigui dit de passada, boni bé ningú no sabia què deia.

L’anècdota no deixa de ser curiosa, però tampoc és el cas que la paraula sigui o hagi estat d’ús comú. De fet només s’emprava per resar i passar el rosari i per donar resposta a la pregunta inicial. Però que valgui com a introducció per explicar, abans del principi, de què aniran aquests articles que avui encetam. La idea és fer rebrotar paraules i expressions, dites i modismes de la nostra llengua. Rebrots que tal vegada només quedaran impresos en uns fulls d’una revista, però que formen part del nostre passat. Paraules que tal vegada encara hi ha gent que empra, però que la modernitat ha enfosquit. Expressions que reflecteixen una saviesa popular i que deixam de banda per unes maneres més globalitzades. Dites que tal vegada molts recordarem dels nostres pares o avis, però que no han calat dins el nostre vocabulari habitual. Modismes que tal vegada tenim arraconats i oblidats dalt el porxo i que altre temps eren emprats dins el menjador, a la feina o al carrer. Mots que tenim colgats davall terra i que formen part de la nostra arrel.

I aquesta arrel de lèxic no hauria de quedar soterrada per sempre. Tots sabem que la terra du feina, però si la terra es llaura, se sembra, es cuida, sempre treu fruit (uns anys més, uns manco, però treu). Passa el mateix amb la llengua, si empram les nostres paraules, si intentam retrobar els mots dels pares, si senzillament cuidam la nostra manera de rallar, la nostra llengua hi guanya, però també hi guanya la nostra manera d’interpretar el món, la nostra identitat. Venim de bona arrel.

“Sicotero” és una anècdota, però si abans d’un principi pensàssim en el final... Si abans d’un projecte, d’una obra, d’un acte, tinguéssim present la conseqüència que en derivarà, potser el món voltaria el sol d’una manera més alegre.