Sa Somera Embruixada és una codoloda popular que sap declamar molt bé un dels nostres glosadors ferreriencs. Sempre he admirat la memòria que han de tenir aquestes persones per recordar els prop de 250 versos entravessats i, a la vegada, recitar-los de manera tan expressiva i cuidada. L’obra explica de manera frenètica, i amb una rima animada en forma de glosa, esdeveniments ficticis que van succeir a Maó, quan una somera va causar desastres entre la població de dita vila. La codolada és especialment divertida per la quantitat de noms i sobrenoms que anomena a la segona part. Són els morts, malalts i ferits que va fer Sa Somera. Però, què li va passar a aquest “ditxós animal” per provocar aquesta mortaldat? La segona estrofa ens ho diu:
Li va agafar un ram de locura
entrant en es poble de Maó
ben igual que fos un lleó,
trepitjava tota criatura...
Un ram de locura és un atac de bogeria. Ara sentiríem a dir que li va agafar un atac, una neura o una emparanoia (com he vist escrit a qualque facebook de joves internautes). És curiós aquest significat de ram, que no té res a veure amb el ram de flors o amb el ram de llor i ullastre que es du a la professó del dia del Ram. (I, ja que hi som i dit en una rampillada entre parèntesi, fer Pasqua abans del Ram seria invertir l'ordre de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard i, més concretament, tenir relacions sexuals abans del matrimoni.)
Però tornem al ram de Sa Somera. El grup ciutadellenc Ja t’ho diré, segurament qualcú se’n recordarà, va aprofitar aquest fragment de vers “Un ram de locura” per donar títol a un disc (1997). Ja està bé que de tant en tant hi hagi personatges coneguts dins el món de l’art o de qualsevol altre àmbit que recuperin i treguin a llum alguna paraula o expressió com aquesta.
Deu ser lligat amb el nostre ram que floreix la paraula rampell que tindria un significat semblant (desig o determini sobtat, inesperat), encara que sembla que ha tingut i té poc ús a la nostra parla menorquina. Si mateix, de rampell ve rampellada o, com pronunciam aquí, rampillada.
En el transcurs d’una vetlada, el nostre glosador aprofita l’obligada pausa per exercir la seva manya. Mentre el sonador i els altres glosadors reposam, ell s’aixeca dret i micròfon en mà es posa a recitar la codolada. Els versos no surten debades, la gent sol fer un silenci especial: “S’any que érem tots innocents/ una somera embruixada...” Les cares ho diuen tot. És un doble gust sentir l’encadenat de paraules i veure les rialles espontànies de l’audiència. Jo solec romandre assegut devora ell, a un costat, i de cara al públic. I el veig de rampillada mentre qued immers entre la història i la situació present amb un somriure als llavis.
Voldria creure que som molts els que hem vist coses de rampillada; no perquè les haguem vistes ràpidament, de costat o sense mirar-les del dret, sinó per haver emprat aquesta expressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada