Calçons de davall

Les modes canvien constantment. D’un any per s’altre ens capgiren els colors, les formes, l’estampat, el teixit, la marca... fins i tot els equips de futbol canvien qualque cosa de la seva indumentària. És evident que aquestes modificacions estan ben pensades per les cases comercials i se fan per fer gastar. També sembla que aquests canvis i la publicitat que se’n deriva, van dirigits a la població més jove que és la més fàcil de manipular (encara que avui en dia, intents de manipulació en rep tothom i constantment). Així, ens veim empesos cada temporada a haver de comprar roba per no anar amb els vestits de l’any tirurany.

En el cas dels al·lots, una d’aquestes modes fa que duguin els calçons a mitjan anca o, fins i tot, n’hi ha qualcun de més extremat que se’ls posa part davall, de les anques. Per un qui està avesat a dur els calçons a la cintura fa l’efecte que és una mica incòmode (a casa ho he provat i, a més de ser molest, me sembla que no vaig vestit del tot). Segurament qui du els calçons tan avall deu pensar el mateix dels altres. Però la conseqüència que du aquest costum és la de mostrar a tothora els calçons de davall. I clar, no se’n poden dur uns de qualsevol. Ara no compten per res aquells calçotets blancs de tota la vida. Es tracta de lluir, i açò vol dir que s’ha de veure que són bons, nous i de marca.

Potser aquestes “imposicions” han provocat que també canviï la manera d’anomenar-los. Cert és que de fa estona, a més de calçons de davall o calçonets, ja s’emprava el castellanisme calzoncillos (amb la particular adaptació fonètica “calsunsillus”). S’entén que l’economia de la llengua fa que les paraules s’escurcin i, actualment, molta jovenea tan sols es queda amb la part final del mot: els diu cillos (pronunciat “sillus”).

I així com tenim els calçons de davall també tenim els calçons de damunt, que serien els que formen part de la indumentària exterior. En el nostre cantó de món actual, tant homes com dones duim calçons, però no fa massa temps era una penyora exclusiva masculina (per indicar el lavabo de dones, en els bars i restaurants, encara ara es posa un dibuix d’una persona amb falda). I ja se sap, la societat masclista inventa expressions: dur els calçons (en el sentit que qui els du té el domini dins una família o un col·lectiu) o mentres hi hagi calçons, que no paguin faldons (és a dir, que no s’ha de permetre pagar a les dones si hi ha qualque home entre elles).

I qui va pagar la ignorància vaig ser jo quan, encara a l’escola, l’alumnat em feia evident el fet. Ja notava que emparaven locucions del tipus tenir la farmàcia oberta, i jo, pobre innocent, no entenia res; i bensenes veia que tothom me mirava i feia el somrís! Ja ho haguera entès bé si algú m’hagués dit a veure si havia anat a cobrar a la sala... En qualsevol cas, són dues maneres d’expressar que una persona du la bragueta oberta.

Quan m’ho van dir clarament, em vaig aixecar la cremallera sense precipitació, però amb el convenciment que tothom sabia de quin color duia els calçons de davall aquell dia.