Una dona de mitjana edat me retura. Només la conec de vista i m’hi atrac amb un mig somrís, me té una mica en trasquilo. Ella tota decidida i aliena al meu estat d’ànim m’esbutza aquesta:
- Avam, tu qui escrius aquestes coses per sa revista... Hi ha una paraula que me sona molt malament i a Ferreries l’emprau molt, que és bocadillo. Jo, a Es Mercadal, estava avesada a dir panet, però quan vaig en es forn ja no sé com ho he de dir.
Evidentment, panet està molt ben dit, perquè no és més que un pa petit. I la paraula bocadillo ens prové del castellà, un diminutiu de bocado (la traducció literal a la nostra llengua seria mosset. Si mateix, ho deim anar a fer un mosset, però no ens referim precisament a aquesta casta de pa. El català normatiu proposa la paraula entrepà, mot que a la nostra terra no té gens d’èxit). Fets els comptes , no hi ha cap persona que, individualment, determini quines paraules s’han d’emprar i com s’han de dir, quines estan bé i quines malament. Però, altrament, és entre totes les persones que ho determinam. I, en aquest sentit, qui estima la seva llengua, hauria de poder conèixer i emprar les formes d’expressió que li són pròpies. Amb el bocadillo, els parlants de Ferreries no hem tingut l’acudit de cercar un derivat com han fet els mercadalencs (que de pa en fan panet) o no hem sabut posar mà al lèxic que ja teníem com els de Ciutadella (que han estès el significat de cóc).
El comentari d’aquesta dona (i des d’aquí un agraïment a totes les persones que de tant en tant me fan qualque suggeriment) donaria peu a xerrar de tota la terminologia que tenim entorn d’aquest aliment bàsic. No són les meves pretensions. No en som gaire entès i com diu la dita qui molt xerra, molt erra. Permeteu-me que tan sols faixi unes petites referències a algunes castes de pa i algunes expressions, perquè només amb açò ja tindrem prou pa tallat...
I començarem amb les coques pintades. Tothom sap que encara que se’n digui coca, la pasta és de pa. Són aquells pans rodons amb els típics quadres damunt. La coca blanca és la que està feta de farina flor i la coca rossa, com diu el seu nom, es fa de farina rossa (de més baixa qualitat). Encara que als forns la rossa ja no es veu, la podríem comparar amb un pa integral (amb el color més clar). Diuen que quan son acabades de fer i són encara calentetes, les coques rosses són d’allò més gustoses. I precisament per açò, com que el pa és tan bo, a les bones persones se’ls diu que són un tros de pa.
Antigament el pa més freqüent tenia forma de barra, però amb molt més gruixa que l’actual. Encara se’n couen de semblants durant les festes. Per aprofitar-se bé, aquest pans es llesquen. Avui dia és fàcil aquesta operació, al forn mateix tenen una màquina que talla tot el pa a la vegada i deixa les llesques ben cabalenques. Abans, lògicament, aquesta tasca es feia a casa i era tot un art tallar amb un ganivet llesca per llesca.
Ens deixarem el panet de viena (pa fluix), el cóc (llonguet), la barra, la flauta, la baguette, el bocata...
I al forn, que cadascú demani què vol com trobi, que des seu pa farà sopes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada