Arrifoll

Era a un glosat al local socio-cultural on hi participaven glosadors d’Es Mercadal i de Ferreries. Resulta que en un moment de la vetlada va sortir un tema en discòrdia: un glosador mercadalenc va demanar al públic si qualcú el convidaria a dormir per no haver de tornar de nits al seu poble. No sé si transcriuré exactament, paraula per paraula, la glosa que se va improvisar, però sí que donaré entenent la intenció del benvolgut glosador del meu costat:

No sol ballar de capoll

l’amo en Xec de Barbatxí,

ja no ho puc encobeir

que me tens boni sadoll

i et fotré un arrifoll,

saps que es ver, Pere Seguí,

que si vols quedar a dormir

ja et farem neta una soll.

Genial. A més de l’acudit en sí, la composició i les paraules emprades (només amb les que acaben en “oll” ja n’hi ha per fer dos o tres articles) conformen una glosa per quedar a la història. Després d’una resposta així, és clar que el públic esclata, i venga repicades de mans, rialles i comentaris. Entre els glosadors també hi ha mirades alegres i somriures de complicitat. Són moments màgics. Entre la remor confusa de la gent  i el so de la guiterra de fons, vaig aprofitar per tombar un poc el cos i atracar la veu al meu company. Li vaig alabar la treta:

- Açò són gloses!

- I ves, una glosa du a s’altra!- va dir satisfet i mentre se repicava l’acudit ell mateix.

- Per cert,- li vaig demanar- què és un arrifoll?- així com les altres sí, no recordava haver sentit emprar aquesta paraula.

- Un arrifoll? Una renyadeta!- me va contestar.

Segons el diccionari, vol dir renyada forta. Suposarem que el mot es deu poder aplicar a qualsevol grau entre els dos extrems de renyar, perquè entremig de la renyadeta del glosador i de la renyada forta del diccionari hi ha tot un món.

Passat el temps, les paraules s’obliden, però aquesta me va quedar enregistrada (supòs que, més que res, per la situació en què va sortir). Ara sols me falta emprar-la qualque vegada, encara que jo no som homo d’envelar arrifolls. Tothom té la seva estratègia a l’hora de fer rectificar o fer veure a una persona un mal acte comès. A Mallorca tenen una dita: “casa que no s'hi renya, prest s'espenya”, que voldria dir que perquè les coses vagin bé, és necessari que els superiors siguin exigents amb els súbdits. L’exigència, crec, no forçosament ha d’anar lligada al fet de renyar. Som més partidari del diàleg i la paciència. Encara que hi ha vegades, quan ens treuen de polleguera, que és més complicat mantenir l’autocontrol.

Entre la joventut, donar un arrifoll se substitueix ara per fotre un puro. Clar que també ho diu al fet senzill que diguis amb bones paraules qualque cosa que no li agrada...

Però renyar no s’empra només per dirigir paraules contra qualcú per una falta que ha comès, també pot ser la panxa que ens renya en el sentit que ens molesta o ens fa mal. I també hi ha gent que sempre té un queixal que el renya, és a dir, que sempre està de mal humor o que hi ha qualque cosa que no li va bé o el preocupa.     

I si a una persona li han de donar arrifolls massa vegades és que deu fer moltes andanes i, segurament, qualque avi li deu haver dit: “ets de ses talladures de Judes”.