Més tost

Me contava, ella, una conversa que havia tingut amb una amiga.

-         S’altre dia vam sortir fins massa tard...

-         Bono, tampoc no mos vam passar gaire,

-         No, però mu mare m’ha castigat a no sortir durant tot es cap de setmana.

-         Més tost!

-         Eh? Què vol dir més tost?

Quan l'al·lota va acabar de contar-me la facècia, me diu:

-         Tu que trobes, no sebre que vol dir?

-         I ves, no tothom ho sap tot!- vaig contestar

-         Però, de què ve “més tost”? – Me demana al final, com si jo sí que ho sabés tot...

No som cap especialista en etimologies de paraules i vaig haver de mostrar la meva ignorància. Sabia cert, però, que en tenir un moment, ja cercaria el què.

Tanmateix, la majoria sabem quan podem emprar aquesta expressió i què volem manifestar. Si ens conten un fet que ens sorprèn per l'exageració és quan normalment ho amollam. I, en aquets cas, seria equivalent a dir “si mateix”, o “ell si mateix” o, encara, “ell tanmateix és gros, açò”. Aquest “ell”, al començament d'una frase exclamativa, és una partícula que en reforça l'expressió; malauradament, avui dia, en la manera de rallar espontània, s'elimina boni sempre. Ha de ser qualque persona major que encara l'empri perquè diuen que és des temps d’en primer... (Personalment, me va bé emprar aquest “ell” en la composició de qualque mot; a vegades és necessari afegir una síl·laba al vers d’una glosa perquè soni millor).

Per altra banda, el  “més tost” també es pot emprar en altres situacions que li canvien una mica el significat. “Volia veure sa neu però més tost hi vaig arribar tard, perquè ja s’havia fus”, “Que creus que en tornarà fer de neu? - Més tost massa, que ho crec!”. Dit d’aquesta manera equival a l’expressió mallorquina “més aviat” o a la construcció  “més bé”, que crec que és la forma més emprada per la similitud amb el castellà.

Emperò l’origen de la paraula “tost” és ben curiosa. Tothom sap que la nostra llengua deriva del llatí. Idò hau de sebre que, en llatí, “tostum” volia dir “torrat”. Però una cosa és el llatí culte i l’altra el vulgar, i així, la gent del carrer va començar a donar-li el significat de “massa cuit”, llavors “cuit massa de pressa” i, finalment, “fet de pressa”. En néixer la llengua catalana, el “tostum” va passar a “tost” amb el significat de prest o aviat. Ara que els meus fills llegeixen en “Tirant, lo Blanc”, els en manllevaré un fragment (“Pren marit tost e ben tost, e si ton pare no te’n dóna, yo te’n daré”) on apareix el tost amb aquest significat.

Per cert, i per tornar un poc al diàleg inicial, deim mu mare entost de ma mare, per analogia de la forma masculina mun de mon pare (clar que no som tan exagerats com la gent de Ciutadella que directament diu muare). A part de l’anècdota, l’explicació ha servit per emprar la locució entost de, que ve d’ajuntar en i tost . És prou significatiu que quan ho pronunciam la “d” se menja la “t” i sona “entòs de”. Seria la versió menorquina de en lloc o en comptes i, com a bons menorquins, hauríem de maldar a dir-ho més d’aquesta manera perquè, més tost, se sent molta gent que només empra la forma castellana “envés” .