Fa una temporada que veig per l’escola que l’alumnat es fa bromes i s’estira la pell de davall la barbeta. La intensitat de l’estirada depèn de cada situació, però es veu que no es fan gaire mal perquè ningú no s’ha queixat. Crec que val més açò, una estirada, que no fer la barbeta que seria pegar (noltros deim pigar) amb la mà davall la barba per fer topar les dents de baix amb les de dalt; açò, segurament fa més mal, sobretot si tenim la llengua enmig.
La qüestió és que quan estiren aquest tros de pell solen dir “quina papada!”. I el significat és molt precís i exacte, només que, clar, a aquestes edats tan joves no hi ha ningú que tengui la sotabarba molt voluminosa. No tenc record de la meva infància d’haver emprat ni sentit a dir aquesta paraula. Sembla que el significat originari es refereix als penjolls carnosos que tenen certs animals com els porcs, les gallines, galldindis, cabres... D’aquí a aplicar-ho als humans només hi ha un pas. El que no és tan lògic és que a Menorca emprem aquesta paraula quan deriva d’una altra que no empram mai. La papada ve de pap, que seria la “bossa” que tenen al coll els ocells (científicament és una dilatació de l’esòfag). A la nostra terra solem dir-li gavatx. I aquest mot ens du una sèrie d’expressions metafòriques que són ben originals: omplir es gavatx (alimentar-se, menjar), tenir es gavatx foradat o no sebre tenir res dins es gavatx (no saber guardar secrets) i buidar es gavatx (dir tot el que sabem o desfogar-se).
Particularment, per indicar els penjolls dels animals, m’agrada més la paraula barbó. Una descripció de la gallina menorquina diu: “els barbons són llargs, grossos, llisos i de color vermell viu.” És evident que és un derivat de barba, però en el cas dels homos, el barbó no és el mateix que la papada, seria un moixell o manyoc de barba poc espessa.
El que sí record de més jove és haver llegit un article al diari d’un sinònim menorquí de la papada de les persones; seria el ganyell o, millor emprat en plural, els ganyells. No sé si qualcú me’n sabria donar el net si aquest mot ha estat emprat qualque vegada al nostre poble, jo ho desconec. El que sembla evident és que deriva de ganya. I les ganyes són les brànquies dels peixos situades una a cada costat del “coll”, d’aquí vindria l’analogia. I amb la paraula surten altra vegada les dites. Tenir qualcú per sa ganya és tenir-lo agafat o estacat i tenir arena a sa ganya voldria dir que està mortalment ferit i no se pot curar.
La ganya té el seu verd, esganyar-se, que té el significat de fer-se mal al coll de tant de forçar-lo a cridar, cantar o xerrar. Esgargamellar seria un sinònim molt fidel d’esganyar.
El fet de fatigar la gola és una cosa que pot passar a qualsevol. El darrer dilluns, com cada any, hi va haver glosat a ca’s jubilats i glosadors i públic ens vam encegar tant que vam cantar prop de dues hores. De tant de forçar la veu, els improvisadors vam quedar ben esganyats. Sort que vam fer part i ens van obsequiar amb crespells i rissats!
Aquests dies a moltes cases penjam s’àvia Corema i enguany, de forma molt particular, l’he dibuixada amb uns bons ganyells...
La qüestió és que quan estiren aquest tros de pell solen dir “quina papada!”. I el significat és molt precís i exacte, només que, clar, a aquestes edats tan joves no hi ha ningú que tengui la sotabarba molt voluminosa. No tenc record de la meva infància d’haver emprat ni sentit a dir aquesta paraula. Sembla que el significat originari es refereix als penjolls carnosos que tenen certs animals com els porcs, les gallines, galldindis, cabres... D’aquí a aplicar-ho als humans només hi ha un pas. El que no és tan lògic és que a Menorca emprem aquesta paraula quan deriva d’una altra que no empram mai. La papada ve de pap, que seria la “bossa” que tenen al coll els ocells (científicament és una dilatació de l’esòfag). A la nostra terra solem dir-li gavatx. I aquest mot ens du una sèrie d’expressions metafòriques que són ben originals: omplir es gavatx (alimentar-se, menjar), tenir es gavatx foradat o no sebre tenir res dins es gavatx (no saber guardar secrets) i buidar es gavatx (dir tot el que sabem o desfogar-se).
Particularment, per indicar els penjolls dels animals, m’agrada més la paraula barbó. Una descripció de la gallina menorquina diu: “els barbons són llargs, grossos, llisos i de color vermell viu.” És evident que és un derivat de barba, però en el cas dels homos, el barbó no és el mateix que la papada, seria un moixell o manyoc de barba poc espessa.
El que sí record de més jove és haver llegit un article al diari d’un sinònim menorquí de la papada de les persones; seria el ganyell o, millor emprat en plural, els ganyells. No sé si qualcú me’n sabria donar el net si aquest mot ha estat emprat qualque vegada al nostre poble, jo ho desconec. El que sembla evident és que deriva de ganya. I les ganyes són les brànquies dels peixos situades una a cada costat del “coll”, d’aquí vindria l’analogia. I amb la paraula surten altra vegada les dites. Tenir qualcú per sa ganya és tenir-lo agafat o estacat i tenir arena a sa ganya voldria dir que està mortalment ferit i no se pot curar.
La ganya té el seu verd, esganyar-se, que té el significat de fer-se mal al coll de tant de forçar-lo a cridar, cantar o xerrar. Esgargamellar seria un sinònim molt fidel d’esganyar.
El fet de fatigar la gola és una cosa que pot passar a qualsevol. El darrer dilluns, com cada any, hi va haver glosat a ca’s jubilats i glosadors i públic ens vam encegar tant que vam cantar prop de dues hores. De tant de forçar la veu, els improvisadors vam quedar ben esganyats. Sort que vam fer part i ens van obsequiar amb crespells i rissats!
Aquests dies a moltes cases penjam s’àvia Corema i enguany, de forma molt particular, l’he dibuixada amb uns bons ganyells...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada