- Joan, es bast te roda!
Segurament són pocs els mestres d’escola que empren aquesta expressió. Tenc la sort d’haver-ho sentit dir a un bon mestre que estima la feina d’ensenyar, estima la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra terra. I admir d’ell la seva dedicació vers l’alumnat però, sobretot, la seva sensibilitat i valentia a l’hora de defensar la nostra identitat.
Es bast te roda! se sol (o se solia) dir a un qui xerra de manera incoherent i mescla ous amb caragols, per fer-li veure que si segueix així pot acabar malament.
Boni segur que a jo també me rodarà es bast en escriure aquestes retxes, perquè som conscient que rallar d’una cosa que no he vist emprar mai pot fer que digui qualque disbarat. També som conscient que hi ha persones de més edat que en rallar del bast me’n poden donar en cullereta. Però m’arriscaré, qui no arrisca no pisca, i si he de rebre qualque comentari pel carrer, ja aguantaré es temporal.
El bast és com una espècie de sella amb les corbes més sortides fetes de fusta i que serveix principalment per traginar càrrega feixuga a l’esquena d’una bístia. El llit del bast solia ser de pell i anava farcit d’un material més tou (palla o llana) per no fer mal a l’animal. Damunt es bast hi devien poder qualcar, però per açò valia més emprar una sella. I certament la funció principal era la de transportar càrrega a vegades amb l’ajuda d’altres aparells. Les beaces (pronunciat baces), les escaletes i els escorbais se podien acoblar al bast per dur menjar, feixos de llenya, garbes...
El bast es fermava amb la cingla, que és una corretja ampla que passa per davall la panxa de la bístia. Es veu que s’havia de subjectar prou fort perquè si es bast rodava, queia tota la càrrega que duia damunt. D’aquí l’expressió “es bast te roda”, perquè devia caure molt tort haver de tornar carregar els feixos o garbes damunt la mula.
El bast com a paraula i utensili és evident que s’ha deixat d’emprar (no sé de cap pagès que encara el faixi servir) i ara sols roman a qualque porxo o exposició. I és cosa normal, el progrés té aquests inconvenients, però, també tenim altres “bastos” amb altres significats.
Com a adjectiu té el valor de grosser, mancat de refinament. Diuen, per exemple, que el glosat mallorquí és més bast que el nostre. I el coll de cartes més bast deu ser el de bastos (encapçalat pel bastet en el joc del truc) perquè més refinats són els oros, les espases i les copes.
Amb el verb bastar ens hi podríem entretenir prou estona però ara només li associarem dos significats més que interessants. Primer, el d’esser suficient, que tothom coneix i usa:”açò no basta per res!” o la nostra dita menorquina “lo que basta per tres, basta per quatre”. L’ús de bastar amb el sentit d’arribar a cert lloc sí que ha reculat un poc:”me posaré damunt sa cadira perquè així no hi bast”,”a les branques baixes sí que hi basta; a les de dalt, no”. Ara deim més “no hi arrib” o “sí que hi arriba”.
I tornant al món educatiu, a vegades ens queixam de les poques ganes de fer feina de l’alumnat. En general, deim, que només van a complir els mínims. Però pens que potser no ens adonam que no només són els joves que tenen vessa, també hi ha molta gent adulta que encara no veu es bast, i ja sua.
Segurament són pocs els mestres d’escola que empren aquesta expressió. Tenc la sort d’haver-ho sentit dir a un bon mestre que estima la feina d’ensenyar, estima la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra terra. I admir d’ell la seva dedicació vers l’alumnat però, sobretot, la seva sensibilitat i valentia a l’hora de defensar la nostra identitat.
Es bast te roda! se sol (o se solia) dir a un qui xerra de manera incoherent i mescla ous amb caragols, per fer-li veure que si segueix així pot acabar malament.
Boni segur que a jo també me rodarà es bast en escriure aquestes retxes, perquè som conscient que rallar d’una cosa que no he vist emprar mai pot fer que digui qualque disbarat. També som conscient que hi ha persones de més edat que en rallar del bast me’n poden donar en cullereta. Però m’arriscaré, qui no arrisca no pisca, i si he de rebre qualque comentari pel carrer, ja aguantaré es temporal.
El bast és com una espècie de sella amb les corbes més sortides fetes de fusta i que serveix principalment per traginar càrrega feixuga a l’esquena d’una bístia. El llit del bast solia ser de pell i anava farcit d’un material més tou (palla o llana) per no fer mal a l’animal. Damunt es bast hi devien poder qualcar, però per açò valia més emprar una sella. I certament la funció principal era la de transportar càrrega a vegades amb l’ajuda d’altres aparells. Les beaces (pronunciat baces), les escaletes i els escorbais se podien acoblar al bast per dur menjar, feixos de llenya, garbes...
El bast es fermava amb la cingla, que és una corretja ampla que passa per davall la panxa de la bístia. Es veu que s’havia de subjectar prou fort perquè si es bast rodava, queia tota la càrrega que duia damunt. D’aquí l’expressió “es bast te roda”, perquè devia caure molt tort haver de tornar carregar els feixos o garbes damunt la mula.
El bast com a paraula i utensili és evident que s’ha deixat d’emprar (no sé de cap pagès que encara el faixi servir) i ara sols roman a qualque porxo o exposició. I és cosa normal, el progrés té aquests inconvenients, però, també tenim altres “bastos” amb altres significats.
Com a adjectiu té el valor de grosser, mancat de refinament. Diuen, per exemple, que el glosat mallorquí és més bast que el nostre. I el coll de cartes més bast deu ser el de bastos (encapçalat pel bastet en el joc del truc) perquè més refinats són els oros, les espases i les copes.
Amb el verb bastar ens hi podríem entretenir prou estona però ara només li associarem dos significats més que interessants. Primer, el d’esser suficient, que tothom coneix i usa:”açò no basta per res!” o la nostra dita menorquina “lo que basta per tres, basta per quatre”. L’ús de bastar amb el sentit d’arribar a cert lloc sí que ha reculat un poc:”me posaré damunt sa cadira perquè així no hi bast”,”a les branques baixes sí que hi basta; a les de dalt, no”. Ara deim més “no hi arrib” o “sí que hi arriba”.
I tornant al món educatiu, a vegades ens queixam de les poques ganes de fer feina de l’alumnat. En general, deim, que només van a complir els mínims. Però pens que potser no ens adonam que no només són els joves que tenen vessa, també hi ha molta gent adulta que encara no veu es bast, i ja sua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada