Coa

Dir o sentir a dir la paraula “coa” no és un fet gens estrany. És una d’aquelles paraules que, a nivell de Menorca, tothom la té com a pròpia  i es definiria com aquella cosa més o manco llarguera que molts d’animals tenen a la part posterior. Gent d’altres contrades amb qui compartim llengua utilitza el mot “cua”. Però la forma catalana més antiga és la que empram els menorquins. Cua, encara que avui és la forma més estesa, prové de coa, i el canvi de la “o” en “u” es podria explicar, diuen, per la influència (i proximitat) del (mot) cul.

Hi ha persones que només per aquest fet  (el d’emprar qualque paraula diferent) ja consideren que l’idioma no és el mateix. Si fos així, a Menorca mateix, rallaríem set o vuit idiomes diferents: tothom té clar que a Ferreries no xerram igual que a Maó, però a tots dos pobles xerram menorquí. I el que passa entre municipis, també passa entre illes, i entre illes i Principat... Aquesta circumstància és cosa normal i lògica a qualsevol llengua.

Però és més, a la nostra terra, no sona malament el mot capicua (claríssima la seva procedència) que, fins i tot, ha adoptat la llengua castellana (“capicúa”). Un nombre en capicua és aquell que coincideix tant si el llegim de l’endret com al revés.

És precisament a l’assignatura dels nombres, de  les matemàtiques, on el professor explicava que les arrels quadrades no donen sempre com a resultat un nombre exacte:
- S’arrel quadrada de 25 és cinc, però s’arrel de 30 serà cinc i “pico”!
Açò em va fer recordar que som molts els que deim també “són les tres i pico”...

Amb aquest “pico” ningú n’alça una cella i la “coa” ens aniria beníssim per aplicar en aquests casos: “el resultat serà cinc i coa” o “són les tres i coa” sonen molt més menorquí.

Però és que la coa ens serveix (o ens servia, perquè som molts que ja no l’empram) per aplicar a altres situacions. És el cas de fer coa o haver-hi coa. Ara molta gent diu que fa “cola” o que hi ha molta “cola” a ca’s doctor. No ens adonam que dir “cola” és traduir la coa en castellà i que la nostra autèntica cola és una substància adhesiva que serveix per aferrar (la cola blanca dels fusters, per exemple) i que res té a veure en posar-se un darrera l'altre i esperar que ens toqui el torn.

Hi ha gent que per la seva manera de ser va a remenar sa coa per tot, perquè vol intervenir de manera activa en tots els assumptes. Tothom coneix qualcú així. Açò a vegades provoca que aquesta persona pugui anar coa baixa, desanimada, perquè no li han fet cas o pot anar-se’n amb sa coa entre ses cames, és a dir que se’n va  malsatisfeta per haver sofert un fracàs o un desengany. A més a més, en no poques ocasions, les coses que feim o deim poden dur coa i crear moltes crítiques i conseqüències.

Qui té sa coa de palla
s’encén, segons es refrany;
per açò quan acusen, calla
si ets innocent de dany.

I per acabar les coes, hauré d’afegir una paraula a la coa de la llista de les “gleves”. Sabia cert que em deixaria qualque mot pel camí. Així, una persona d’edat me diu l’altre dia “t’envelaré un clèsquit! mira que deixar aquesta paraula...” I té tota la raó. Però no voldria entremesclar paraules i expressions entre un i altre article perquè açò seria anar i venir com sa coa de s’ase.