Remelsa

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort d’assistir a un glosat a un lloc. Entre la pagesia i assegut davall una porxada sembla que les gloses són més bones de fer, boni boni surten totes soles. La qüestió és que quan els glosadors vam arribar l’amo encara no havia acabat la feina (al camp sa feina no s’acaba mai!) i madona, tota servicial, ens va mostrar ses cases i els seus rodols. Tot per entretenir la nostra estada.
Entre altres coses, vam passar per les estables i vam veure els cavalls que tenen al lloc. Es veu que són pagesos cavallers i açò va donar peu a xerrar de les festes (ara, tan aprop de Sant Joan). El primer cavall que vam veure era un animal negre amb uns quants anys i molt experimentat en entrar a la plaça d’un poble; un altre era un pollí o potro, fill de cavalls de bona raça (si m’equivoc ja perdonareu la meva incultura, el potro o poltre és un cavall jovenet i el pollí o pollinet tant pot ser cavall com ase o mul, açò sí, també  jove, abans que el desmamin). En arribar al darrer estable vam veure un cavall gros i vermell amb un estel blanc al front i madona ens amolla:-Aquest és un animal molt polit, però no té gens de remelsa!
De remelsa jo em pensava que només en teníem les persones perquè voldria ser aquella energia quasi violenta en els gests i sobretot en el xerrar. I de rallar els animals no en saben. Vaig entendre que si el cavall no tenia gens de remelsa volia dir que no tenia nirvi, que enmig de la plaça li faltava vitalitat i força. Certament a la gent en general agrada més veure en acció aquell cavall vigorós, quasi incontrolable, que aquell animalet ximple o poruc amb moviments lents que no s’exalta per res.
Açò no obstant, quan ens referim a persones, ja no xarmenda tant que actuem amb remelsa. Sembla normal que tant joves com adults en qualque moment contestem amb crits i malament,  o que un jugador de futbol flastomi i gesticuli exageradament per la decisió arbitral , o que una senyora s’exalti i digui de tot a un funcionari que l’atén darrera un taulell. Tal vegada ens malacostumam a conviure amb aquesta remelsa i, mensenes, ens hauríem d’avesar a mantenir la serenor i el respecte en tot moment (encara que sigui difícil en algunes situacions) i maldar solucionar els conflictes amb el diàleg.
Sembla clar que remelsa deriva de melsa amb la partícula re- davant que reforça l’expressió. Si mateix, la melsa és una glàndula poc coneguda situada a l’esquerra del ventrell. Segurament coneixem més la versió castellana d’aquest òrgan perquè els metges especialistes ho han après en aquesta llengua i els mitjans de comunicació, majoritàriament,  també s’hi solen expressar, en castellà. Seria el que en diuen el “bazo”. El que no està tan clar és la relació d’aquesta glàndula amb el fet de manifestar una energia impetuosa i excessiva. La seva funció dins l’organisme és més de defensa. Potser la seva forma i color li donen un aspecte desagradable que ens fa fer sentir una espècie de rebuig per actuar amb remelsa...
El lleu és un altre òrgan que tal vegada tampoc no sabem exactament què és i tanmateix l’empram en diferents expressions.
Durant tot el curs escolar, els mestres hem volgut fer treure es lleu a l’alumnat perquè li demanam un gran esforç i volem que el rendiment sigui màxim. Qui aprofita tot el seu potencial i fa la feina ben feta treu es lleu per sa boca i li ve just alenar per mor del cansament i fatiga acumulats durant tot l’any. I, ara, a l’hora de posar notes, tal vegada hi ha qualque professor massa exigent que troba ossos en es lleu i cerca defectes en tot i en tothom.
Per cert, quan rallam del lleu ens referim als pulmons. I si a qualcú li sap greu que se toqui es lleu...