Anar de caboires

Aquests darrers dies he tingut la sort de rebre les famílies dels que han estat els meus deixebles més directes. La nota final de cada assignatura és un indicador molt important, però a l’hora de fer balanç agafa més rellevància l’intercanvi d’impressions. Els comentaris, més que en els nombres i notes, se centren en el progrés, en les actituds, en la manera de ser i estar de l’alumne tant a casa com a l’aula i en el futur immediat. I cada família té la seva vivència i experiència; la seva dinàmica, la seva manera de funcionar; els seus costums i la manera pròpia de veure les coses; les seves expressions i gestos corporals. Ja ho diu la dita cada casa és un món.

Totes les maneres de fer que me transmeten les famílies  i que són diferents a cada casa són respectables, maldament  a vegades hi ha qualque mare (les mares solen passar més pena) que diu “no sé si ho faig prou bé!” i qualque filla que li retreu: “açò no importa que ho contis!”. Estic ben convençut que les decisions de mares i pares sempre  miren pel bé dels fills i filles encara que la visió dels adolescents és, a vegades, ben diferent.

Personalment, tenc la immensa fortuna de sentir-me valorat i estimat per les famílies. Vull pensar que elles tenen les mateixes sensacions quan acabam una entrevista; seria una gran satisfacció... La veritat és que els estic molt agraït pel que m’han transmès durant tot l’any. I amb l’agraïment, sempre hi ha aquelles persones que són un poc més exagerades i fan qualque obsequi. El darrer ha estat el llibre d’en Toni “es doctor”, que va ser metge del poble, titulat Cabòries.

A Menorca, una cabòria és una idea fantàstica, que no respon ni correspon a la realitat. Tanmateix, sempre havia pronunciat (i sentit pronunciar) aquesta paraula d’una manera diferent i només en una expressió: anar de caboires. Que una persona vagi de caboires vol dir que du moltes d’il·lusions i viu segons idees fantàstiques, que en el fons és com no anar de res. Els diccionaris, però, res diuen de les caboires i sols fan referència al mot cabòria amb el primer significat de preocupació (especialment sense fonament).  

Potser aquestes preocupacions infonamentades, aquestes idees fantàstiques i aquestes il·lusions irreals ens fan emboirar el cervell i, al final, ens fa mesclar les cabòries amb les boires per treure les caboires...

Està bé tenir idees pròpies i pretensions per al futur, però hauríem de maldar que aquestes idees i il·lusions no ens envoltassin d’una boira que no ens deixàs veure la realitat. Hem d’evitar la boira espessa o boirada que ens limita la visió i ens amaga camins alternatius...

Hi ha un refrany que afirma: “boirada de canaló, as tres dies, saó”, però per acabar d’assegurar la dita, qualcú hi afegeix la coa que mai falla “a vegades sí, a vegades no”. Aquesta expressió me fa recordar un mestre, fet a l’antiga, que vaig conèixer mentre feia pràctiques. Aquest docent dividia el seu alumnat en tres categories: “d’alumnes n’hi ha de tres castes: els set o vuit que sempre ho fan bé, els tres o quatre que no et respondran mai i els deu o dotze que són com sa boira des canaló, a vegades sí, a vegades no”.

Pens que els educadors actuals no tenim el cap tan emboirat i res ens impedeix veure-hi clar. Procuram no establir categories perquè no hi ha cap persona igual i cadascuna té capacitats i ritmes diferents. Així i tot, la calor no emboira l’ambient, però ens pot atumoar i ens pot produir cert torbament i insensibilitat a l’hora d’anotar les qualificacions.