Qui som?

Si se’m brinda aquest espai
permeteu-me fer una cosa,
que esper que no faixi nosa
perquè no ho ‘via fet mai,
en llegir aquest enfilall,
descobriu què és cada glosa
que cadascuna proposa
resoldre un endevinall.

Tothom cerca es seu lloc

abans que jo no comenci,

i se fa absolut silenci

quan li emprenc a poc a poc;

alerta, no m’equivoc,

faig que s’ambient se condensi

i as final, mal no convenci,

sa gent escauf més que es foc.

Som de presència modesta

i me venc per bona sort,

de tronxo recte o un poc tort,

d’una blancor manifesta,

i passada ja sa festa

de colcú en som record

i me treu per dar conhort

es dia que hi ha tempesta.

Me van començar ahir

ingredients de tota casta,

avui una mà m’embasta

forma de caragolí,

s’ardor m’estufa, a la fi,

i si som de bona pasta

un tros meu mai no te basta

i un altre n’has d’engolir.

Cap des meus ulls no enfoca

emperò hi veig prou clar,

tenc un nas d’aquí a allà

i tanmateix mai se moca,

quan sa música s’hi aboca

i faig rotlo amb es germà,

tenc mania de ballar

amb una mà dins sa boca.

Es lloc m’he guanyat a pols

faig sa passa més segura,

que damunt sa pedra dura

refaig un camí més dolç,

en ser es suport de molts

rep trepitj sense mesura

de peu i de ferradura

que me converteix en pols.

En festes som oportuna

qui em segueix queda remull,

i també solec fer trull

‘seguda dalt sa tribuna,

allà som una comuna

as compàs de qui mou full,

vam qui sap desfer s’embull:

som molts i només som una.

Tenc es meu lloc indicat,

me pos davant sa ringlera,

es qui me du no té espera

són molts anys que ha esperat,

s’Apòstol duc aferrat

valerós dins una esfera,

vermell davant i darrera,

i Ell sols se veu d’un costat.

Abans era molt feiner,

que som fort com una roca,

ara feina en faig ben poca

però sa festa em manté,

tenc es principal paper,

açò m’incita i provoca,

i és molta gent que em toca

per sa plaça i es carrer.

Tan prest un puny ja m’amerra

com llavors vol entre crits,

sense que hi hagi ferits

jo puc provocar una guerra,

caic a dreta i a esquerra

i em salvaré des cruixits

si em troben fillets petits

que m’arrepleguen d’enterra.

Me té guardat amb prudència

una presó transparent,

es meu acte delinqüent

es fugir amb massa freqüència,

sols he de tenir paciència

i esperar es meu moment,

quan m’atraquen a sa gent

surt en part i deix s’essència.

En festes som averany,

necessari per sa flora,

comparable a un qui plora

però del cel cau es plany,

no hi som present cada any

i si vénc ho faig d’enfora,

puc ‘ribar a qualsevol hora

que ningú ho trobarà estrany.

Hi ha gent que del camp me talla

per ser-ne es darrer trofeu,

sa meva presència atreu,

i acaba amb una rialla,

i no entenc com sa rondalla

(d’un sant cos que en sella seu

i un bon homo que va a peu)

pugui acabar en baralla.

Quan sa festa ja declina

entraré en escena, jo,

a colque fillet faig por

que no actui de forma fina,

un xiulo amunt m’encamina

i moriré amb un tro,

però en morir ve lo bo:

tot el cel fosc s’il·lumina.

Estic en glòria de Déu,

i al món puc donar alegries,

em faig present, sens manies,

quan s’aclama es nom meu,

no durar gaire em sap greu

perquè sols aguant tres dies,

però si ets de Ferreries

tot l’any som dins el cor teu.

Aquesta és sa conclusió,
qui vol que en tengui memòria
des relat de cada història
amb sa seva solució.
Igualment deman perdó
si s’obra no és meritòria,
i que visquem a la glòria
es dies des Sant Patró.

Sant Bartomeu 2012